La més emblemàtica fou la Ciutadella. Després de la derrota de 1714, Felip V va aixecar una immensa fortalesa militar perquè els seus canons apuntessin cap a Barcelona. No miraven cap a un enemic exterior; miraven cap als carrers de la ciutat. Era un instrument de dominació destinat a recordar permanentment qui exercia el poder.
Durant més d’un segle, la Ciutadella va simbolitzar la submissió de Catalunya i va servir per intimidar una ciutat que protagonitzava revoltes populars, vagues i mobilitzacions obreres. No era només una caserna militar; era la representació física de la derrota i de l’ocupació.
Aquella fortalesa, però, va desaparèixer. I és aquí on la història ens ofereix una lliçó que continua plenament vigent. La Ciutadella va deixar de ser una fortalesa i un símbol de la repressió perquè una revolució, la de 1868, va capgirar l’ordre polític que l’havia sostinguda. No va ser un gest de generositat del poder ni una concessió espontània de l’Estat. Va ser el resultat d’una ruptura política que va alterar la correlació de forces i va permetre recuperar aquell espai per a la ciutat.
Cap poder no desmunta voluntàriament els instruments amb què exerceix el seu domini.
Aquest paral·lelisme ajuda a entendre el debat actual sobre Via Laietana 43.
L’estat espanyol ha volgut reconèixer l’edifici com a Lloc de Memòria Democràtica, però aquest reconeixement és parcial. Se centra en la repressió franquista i evita afrontar una realitat incòmoda: que aquell edifici va continuar essent un espai de detencions, interrogatoris i denúncies de tortures durant la Transició i els primers anys del règim sorgit de la Constitució de 1978.
La memòria de Via Laietana 43 no s’acaba amb la mort de Franco.
També hi passen els noms de Xavier Barberà, Carles Sastre, Carles Castellanos, Mait Carrasco, Blanca i Eva Serra... i tants altres militants independentistes, sindicalistes i activistes que van denunciar maltractaments durant els anys vuitanta. També hi ha les detencions i operacions repressives de 1981, 1982 i de la resta d’una dècada en què moltes estructures policials, judicials i administratives procedents del franquisme van continuar actuant sota el nou marc constitucional.
Aquesta continuïtat és, precisament, un dels aspectes que el discurs oficial acostuma a silenciar.
Per això, la reivindicació de Via Laietana 43 no consisteix només a preservar la memòria del franquisme. També reclama una mirada crítica sobre la Transició i sobre les continuïtats repressives que van sobreviure al canvi de règim. Una memòria democràtica que oblida aquesta part de la història és, inevitablement, una memòria incompleta.
Les concentracions que des de fa cinc anys convoquen la Comissió de la Dignitat i la sectorial de persones represaliades de l'ANC no demanen únicament una placa commemorativa. Reclamen que l’edifici deixi definitivament de ser una comissaria i es converteixi íntegrament en un espai dedicat a la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició.
La Declaració Institucional aprovada recentment pel Parlament, que insta el Govern espanyol a traslladar la Policia espanyola fora de Via Laietana 43, és un pas polític important. Però també evidencia els límits de l’autogovern: la decisió continua en mans de l’estat espanyol, que no ha mostrat cap voluntat de renunciar a un dels seus símbols de poder. La història ens ensenya que els símbols de la dominació no cauen sols.
La Ciutadella va deixar de ser una fortalesa perquè una revolució va capgirar l’ordre polític que l’havia sostinguda. El Mur de Berlín també semblava inexpugnable fins que una revolta popular va precipitar la seva caiguda. Cap poder és etern. Cap símbol de dominació no és invencible.
Via Laietana 43 tampoc deixarà de ser una comissaria perquè l’Estat espanyol ho decideixi. Només deixarà de ser-ho quan una ruptura política alteri la correlació de forces i faci inevitable la seva transformació.
Per això és imprescindible mantenir la pressió de cada primer i tercer dimarts de mes. Aquelles concentracions no són només un exercici de memòria. Són una forma de resistència, una denúncia de la impunitat i un compromís perquè la veritat, la justícia i la reparació no quedin soterrades sota l’oblit. Però la memòria, tota sola, no és suficient.
Cal preservar el record de les víctimes, reclamar responsabilitats i recuperar els espais de la repressió. Alhora, cal organitzar-nos per culminar la revolució pendent del nostre poble: la independència.
El millor homenatge que podem retre a totes les persones que van ser detingudes, torturades i humiliades en aquella casa del terror és aconseguir que l’edifici deixi definitivament de representar el poder que les va reprimir.
La independència no retornarà els anys robats ni esborrarà el dolor patit entre aquelles parets. Però permetrà que Via Laietana 43 deixi de ser una comissaria al servei de l'estat espanyol que encara es nega a assumir tota la seva història repressiva i es converteixi en un espai de memòria, dignitat i llibertat.
Cal continuar omplint Via Laietana cada primer i tercer dimarts. Cal mantenir viva la memòria i la mobilització. I cal organitzar-nos per culminar la revolució pendent: la independència. Aquest serà el millor homenatge a totes les persones que van passar per aquella casa del terror i que van lluitar perquè el nostre poble fos lliure.
