Accepto
Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
El 3 de març de 1976, tres mesos després de la mort de Franco, milers de treballadors en vaga es van reunir en assemblea a l’església de Sant Francesc d’Assís, a Vitòria. Feia setmanes que la ciutat estava pràcticament paralitzada: més de 6.000 obrers havien aturat la producció i s’organitzaven mitjançant assemblees massives.
Aquest dissabte s’ha tornat a demostrar que hi som, malgrat els intents de reduir la crisi de Rodalies a una incidència tècnica, amb responsables polítics. El que ha quedat al descobert, però, és una realitat més profunda: Rodalies és només la punta de l’iceberg d’un model de relació colonial que condemna el país al col·lapse quotidià.
Rodalies col·lapsades, ensenyament tensionat, sanitat exhausta, pagesia i pescadors ofegats, infraestructures abandonades i un accés a l'habitatge cada cop més impossible... Res no funciona. I quan tot falla alhora, no estem davant d'una suma de problemes sectorials, sinó d'un govern condicionat...
El documental Ícaro: la semana en llamas no és pluralisme ni cinema incòmode, sinó un relat que blanqueja la repressió i justifica la violència d’Estat contra un poble que va voler exercir un dret democràtic.
Fa cinquanta anys, una alenada d’aire fresc va recórrer els Països Catalans. El 1976 tot just començava i feia només un mes i mig que el dictador havia mort al llit. El franquisme no havia caigut: simplement havia quedat decapitat. Però al carrer, a les fàbriques, als barris i a la cultura, s’obria una escletxa inesperada. No per obra de cap reforma, sinó perquè el poble començava a perdre la por.
La Diada de Mallorca no és una data neutra ni arbitrària. És el 31 de Desembre, dia de la Festa de l’Estendard, la festa cívica més antiga d’Europa, celebrada de manera ininterrompuda des del segle XIII. Aquesta data commemora l’entrada de Jaume I a Palma l’any 1229.
El discurs nadalenc del president Salvador Illa ha deixat una sensació inquietant: més que adreçar-se al conjunt de la ciutadania, semblava parlar als treballadors d’una empresa. Un discurs de gestió, de llenguatge corporatiu, mancat de conflicte polític i de lectura social profunda. Com si el país fos una organització a administrar i no una comunitat travessada per desigualtats, emergències i fractures evidents.
