Cada estiu, quan el foc torna a devorar milers d'hectàrees de bosc, escoltem les mateixes paraules. Els experts recorden que cal gestionar els boscos, reduir l'acumulació de combustible vegetal, recuperar l'activitat agrària i ramadera, planificar el territori i invertir en prevenció. Quan les flames s'apaguen, també s'apaga el debat. Fins al següent gran incendi.
La sensació és inevitable: portem quaranta anys repetint el mateix diagnòstic.
Els grans incendis del Garraf (1982 i 1985), Montserrat (1986), el Berguedà i el Bages (1994), el Solsonès (1998), Horta de Sant Joan (2009), l'Alt Empordà (2012), el Pont de Vilomara (2022) o els que aquests dies han tornat a colpejar el país formen part d'una mateixa història. Canvien els paisatges cremats, però no les causes estructurals que els fan possibles.
Els incendis del juliol de 1994 van marcar un abans i un després. Més de setanta mil hectàrees cremades van provocar una profunda reflexió sobre el futur dels boscos mediterranis. Es van elaborar informes, plans directors, programes de prevenció i nombroses propostes tècniques. Es va parlar de recuperar els mosaics agroforestals, de potenciar la ramaderia extensiva, d'aprofitar la biomassa forestal, de facilitar la gestió privada dels boscos i d'incrementar els recursos públics.
Trenta-dos anys després, gran part d'aquelles recomanacions continuen sent pendents.
El problema no és la manca de coneixement. Els enginyers forestals, els bombers, els ecòlegs i els propietaris forestals fa dècades que coincideixen en bona part del diagnòstic. El problema és la manca de continuïtat política.
Gestionar un bosc no és una actuació puntual quan arriba l'estiu. És una feina constant que requereix dècades. Significa mantenir camins, aclarir masses forestals, recuperar conreus abandonats, afavorir el pasturatge, crear discontinuïtats vegetals i donar viabilitat econòmica al món rural. Sense persones que visquin i treballin al territori, el bosc acaba convertint-se en una massa contínua de combustible.
La paradoxa és evident. Catalunya és avui molt més forestal que fa cinquanta anys. L'abandonament progressiu de l'agricultura ha fet créixer els boscos, però aquest augment de superfície no sempre ha anat acompanyat d'una millor gestió. Sovint, el que ha crescut és la continuïtat del combustible vegetal.
El canvi climàtic agreuja encara més aquesta situació. Les sequeres prolongades, les temperatures extremes i els episodis de vent converteixen qualsevol ignició en un incendi potencialment devastador. Però atribuir-ho tot al canvi climàtic seria una simplificació. El clima explica la virulència dels focs; la manca de gestió n'explica bona part de la seva propagació.
Potser ha arribat el moment de deixar de parlar únicament d'una política d'extinció i començar a construir una autèntica política forestal de país. Els bombers catalans són reconeguts internacionalment per la seva preparació, però ni el millor dispositiu d'emergència pot compensar dècades d'abandonament territorial.
Els incendis no desapareixeran. Formen part dels ecosistemes mediterranis. El que sí que es pot reduir és la seva capacitat destructiva. Això exigeix una mirada llarga, recursos estables i una planificació que vagi més enllà dels cicles electorals.
Després de cada incendi prometem que serà un punt d'inflexió. Ja ho dèiem el 1994. També després del 1998, del 2009, del 2012 i del 2022.
Ara, el 2026, la pregunta continua sent la mateixa: quants incendis més necessitem perquè la política forestal deixi de ser una reacció davant les flames i es converteixi, finalment, en una política de país?
