Docents, metges, usuaris de Rodalies o joves que busquen un habitatge digne i assequible “econòmicament”... saben que aquest país es gestiona malament i no es governa. Salvador Illa parla de serenor i concòrdia, però la seva aposta és un autonomisme d’ordre, sense eines ni voluntat per transformar res. El PSOE defensa Catalunya com qui defensa una peça indispensable per mantenir el poder a Espanya. No és estima: és necessitat. El debat de política general al Parlament ha deixat clar que el somni de la sobirania s’ha convertit en un exercici d’administració.
El PSC ha rebutjat la proposta de Junts per negociar un referèndum pactat a les negociacions de Suïssa i, alhora, ha avalat el preàmbul de l’Acord de Brussel·les: reconeix el conflicte, però n’evita la resolució. És la política com a escenificació, no com a projecte.
També s’ha aprovat, amb els vots del PSC, ERC i Comuns, un nou model de finançament “singular” que sona a avenç però perpetua la dependència. És el vell discurs del “millor encaix dins d’Espanya”, maquillat amb un vocabulari tècnic que amaga la renúncia a la sobirania fiscal. Sense poder decidir sobre els propis recursos, Catalunya només pot administrar el que li permeten.
En habitatge, Illa havia promès 214.000 pisos nous, però la cambra ha tombat el seu “Acord de país”. Només ha sobreviscut el vell Pla 50.000 i una aposta menor per la rehabilitació. Les paraules han pesat més que les polítiques, mentre el dret a un habitatge digne continua sent un miratge per a milers de famílies.
La CUP ha mantingut la coherència: ha defensat l’autodeterminació, ha denunciat el lawfare i ha reclamat un model de país basat en la justícia social i l’equilibri territorial. Però la seva veu, tot i necessària, ja no altera el rumb: és la consciència crítica d’un Parlament que ha renunciat a la transformació.
Com deia la mateixa CUP, ha mancat ambició i coratge per eliminar les desigualtats, per repensar l’escola catalana i en català, per afrontar la crisi climàtica, el futur de la pagesia, la sanitat, la mobilitat o l’equilibri territorial. En definitiva, ha mancat un projecte de país. I aquest projecte només pot néixer des d’una mirada catalana, lliure de subordinació. No cal un finançament singular: cal una sobirania completa.
Ens diran que això és el joc parlamentari, que les majories manen. Sí, segurament. Però, Illa governa en minoria i els qui li donen suport pensen com ell, malgrat amenaçar-lo de trencar el pactes i no aprovar-li els pressupostos. Unes amenaces que no es durant mai a la pràctica i l’actual president de Generalitat ho sap. És una estabilitat basada en la inèrcia i la por, que només alimenta el desafecció i obre encara més l’espai a l’extrema dreta catalana i espanyola.
La sort que tenim com a catalans, però, és que el país persisteix. Ho vam demostrar l’1 d’octubre, desobeint els que ens volien callats. I ho tornarem a fer, perquè la força d’aquest poble —malgrat els seus polítics— és la voluntat de continuar sent. “No s’és res si no s’és poble (Estellés).
Perquè, al capdavall, aquest no és el govern de tothom ni per a tothom. És el govern de les constructores i del ciment, que vol hipotecar els joves i vendre un futur submís sota la promesa d’un món feliç, com advertia Huxley. Un món tranquil, ordenat i obedient, on la llibertat s’ha confós amb la comoditat.
Però nosaltres sabem —i ho vam aprendre l’1 d’octubre— que la llibertat no és un confort: és una lluita persistent.
