José Montilla i Salvador Illa són dues cares del mateix mirall: polítics de partit, formats en la cultura de l’obediència, gestors solvents al servei d’un projecte que no és el de Catalunya, sinó el de la seva integració dòcil a Espanya.
Montilla va arribar al cim com qui puja per un ascensor d’aliances, sense gaires escales ni somnis. Era la concreció d’un PSC industrial, de fàbrica i barri, que governava des de l’aritmètica, no des del relat. Presidí sense èpica, i marxà sense llegat. La seva mirada trista no era poètica: era diagnòstic. Sabia que no l’estimaven, però no li calia. La seva missió era una altra: contenir.
Illa, en canvi, arriba amb l’aura de l’ordre amable. No ve de la fàbrica, sinó del despatx. Parla amb més fluïdesa i amb menys esperit. No transmet tristor, sinó una falsa serenor. És l’home dissenyat per fer veure que tot rutlla mentre es desmunten les conquestes socials i nacionals. On Montilla era la contenció callada, Illa és el discurs balsàmic. El primer no convencia; el segon narcotitza.
Però tots dos comparteixen el fons: no venen a defensar Catalunya, sinó a gestionar-ne la rendició lenta. El seu patriotisme és el del BOE, el seu catalanisme és subordinat, el seu projecte és l’autonomia ben administrada mentre la nació es buida de sentit.
Montilla i Illa són la prova que el règim no necessita herois, sinó funcionaris fidels. L’un ja ha estat arxivat a les hemeroteques; l’altre espera el torn, somrient darrere un faristol. Cap dels dos ha fet història, però tots dos han ajudat que la història no avanci.
