Des de Bartleby fins al poble sahrauí, passant per Palestina, els Països Catalans i la veu insubornable de Pedrolo o Raimon, hi ha un fil de resistència que no vol negociar la seva existència. Un “no” que no és resignació, sinó dignitat. Potser l’únic que ens queda.
"Preferiria no fer-ho". Aquesta frase senzilla i obstinada, que repeteix fins a l’extenuació l’escrivent Bartleby en el relat d’Herman Melville, ha travessat generacions com una consigna silenciosa de resistència. No crida, no insulta, no proposa alternatives. Només diu “no”. Un no absolut, innegociable, inofensiu però inquietant. Un no que paralitza els mecanismes de poder sense necessitat d’un sol gest agressiu.
Aquest “no” ens interpel·la avui, en un món on la dissidència sembla inofensiva o inútil, i on el poder ha après a assimilar les crítiques sense perdre ni una engruna del seu domini. En aquest context, dir “no” pot semblar un acte inútil, però pot ser també l’únic que ens resta per mantenir la nostra dignitat.
Bartleby no fuig, no conspira, no escridassa. Però tampoc obeeix. Davant la lògica productiva del capitalisme, decideix no fer res. La seva negativa té alguna cosa de sàvia follia, de lucidesa extrema: no jugar segons les regles imposades. Potser per això el relat incomoda tant. Què fer davant d’algú que no col·labora però tampoc s’hi oposa activament? És el buit al cor del sistema.
Avui, hi ha moltes maneres d’encarnar aquest “no”. Dir no a la guerra, no a l’ocupació, no a la mentida institucionalitzada, no a la injustícia feta rutina. És el cas de Palestina, del Sàhara Occidental, de les veus que des de la presó o l’exili es neguen a claudicar, dels pobles que volen decidir però només reben silencis, menyspreu o repressió.
També als Països Catalans, aquest “no” ha pres formes diverses. De vegades massives, de vegades gairebé invisibles. A Catalunya Nord, el rebuig a la imposició lingüística i la defensa del català s’expressen amb un “no” persistent, quotidià, que desafia l’assimilació des de la base. Però també al País Valencià, a les Illes Balears, a la Franja de Ponent, al Carxe o a l’Alguer, aquest “no” pren la forma de la resistència cultural, lingüística i política. De la lluita contra el menysteniment, la substitució i la folklorització de la nostra llengua i identitat.
A la Catalunya autonòmica, el “no” s’ha expressat amb força des del carrer: contra la repressió, contra la renúncia, contra la falsa normalitat. I encara que molts sectors hagin optat pel silenci, el càlcul o el desànim, la dissidència persisteix. I el no, tot i estar desatès per part del poder, no ha estat desmentit per la realitat.
També entre nosaltres hi ha hagut veus que han entès la importància radical del no, encara que semblés inútil. Manuel de Pedrolo ho va formular de manera contundent: «Cal protestar, fins i tot quan no serveix de res». Aquesta afirmació no és resignació, sinó coherència moral. Pedrolo sabia que la llibertat comença quan es planta cara a allò que esclafa, encara que no es pugui vèncer.
En la mateixa línia, Raimon convertí el “no” en himne col·lectiu. «Diguem no, nosaltres no som d’eixe món», cantava, tot oferint una sortida digna als qui no volien viure sota un règim d’humiliació. Un “no” dit en veu alta, valent i compromès, que es manté viu en temps d’amnèsia i renúncia.
En un temps en què els governs exigeixen obedients silencis i una part de l’oposició només pensa en gestionar engrunes, el “no” de Bartleby, de Pedrolo, de Raimon, dels pobles ocupats i de les minories dissidents, pot ser una forma radical de llibertat. No perquè sigui eficaç, sinó perquè és l’únic que no han pogut domesticar.
Potser no canviem el món només amb un “no”. Però sense aquest “no” clar, digne i rebel, el món esdevé simplement inhabitable.
Com deia Eva Serra i Puig, historiadora i patriota:
«Sense rebel·lia no hi hauria història».
I potser tampoc futur. Per això, fins i tot quan no sembla servir de res, cal continuar dient no.
