El debat sobre el retrat del Borbó a Girona que s'ha obert a VilaWeb no és cap anècdota. Vicent Partal ho assenyalava: disfressar l’acatament de rebel·lia és incoherent i només alimenta la desafecció. En realitat, és el símptoma d’un moviment bloquejat per dues raons de fons: la por a la repressió i la temptació del pactisme amb el PSOE.
El simbolisme pot generar titulars i fer-se viral a les xarxes, però no transforma res. La política que vol construir república catalana exigeix coherència i coratge, exigeix dir les coses pel seu nom i assumir les conseqüències dels actes. L’1 d’octubre ja va demostrar que la gent del territori estava disposada a córrer riscos reals i a defensar les urnes davant la violència de l’estat espanyol. Ningú no hi va anar a fer-se una foto, sinó a exercir sobirania.
Per això, la crida a la insubmissió que va fer Lluís Llach aquesta Diada ressona amb força. Ja no n’hi ha prou amb “cabrioles mediàtiques” que disfressen la submissió amb posat rebel. Ara cal recuperar l’esperit col·lectiu i valent de l’1-O i organitzar-lo en clau de confrontació estratègica.
Tanmateix, hi ha un altre element que sovint passa desapercebut: els grans mitjans de comunicació continuen mirant massa cap a Madrid o, en el millor dels casos, només cap a Barcelona, i deixen de banda la realitat del territori. Mentre les redaccions projecten el relat des del centre, als Països Catalans hi ha homes i dones que mantenen una lluita silenciosa i persistent: en defensa de la terra, de la cultura popular, de la llengua i de la llibertat.
Encara avui hi ha concentracions setmanals per la independència a molts pobles i ciutats; a Barcelona continuen les concentracions reclamant que la comissaria de Via Laietana 43 esdevingui un centre de memòria i molts barris mantenen viu el clam per la República catalana; a Palma, els Cantaires per la Llibertat segueixen omplint places amb cançons de resistència. Aquest fil de lluita constant, que no busca titulars fàcils ni gestos buits, és el que manté viu l’independentisme real.
És precisament en aquesta base territorial i comunitària on arrela la regeneració juvenil que es va fer visible a la manifestació de l’11 de setembre a Barcelona. Com destacava Llibertat.cat, la Diada va deixar imatges potents: carrers plens, tractors a Barcelona, crits juvenils de revolta, Lluís Llach reclamant insubmissió des de l’ANC, i una icona inesperada —joves amb estelades al monument a Colom— que simbolitzen l’esperit combatiu de la jornada.
Aquesta combativitat és la que ha de reflectir la lluita per la ruptura. Una lluita que no neix del no-res, sinó que és hereva de les mobilitzacions dels anys setanta, durant la transició, i dels anys vuitanta, davant el règim del 78. El fil és clar: del passat al present, del territori a la plaça, de la resistència silenciosa a l’explosió juvenil, el que cal és fer el pas del simbolisme a la insubmissió.
I això vol dir:
-
Acció col·lectiva i organitzada, no individual.
-
Risc assumit, no maquillatge legal.
-
Claredat i coherència estratègica, no ambigüitat calculada (res de jugades mestres)
Només així podrem reconstruir una estratègia capaç de plantar cara a l’Estat i recuperar la confiança de la gent.
"Desobeïm a les aules, als carrers i a les institucions. Cap jutge ens ha de dir en quina llengua hem de parlar ni quina escola hem de tenir."
— 324.cat (@324cat) September 11, 2025
Lluís Llach, president de l'ANC, crida a desobeir la sentència del TSJC sobre el català a les aules https://t.co/K7VnmeGvFN #Diada3Cat pic.twitter.com/7KUA1jYoLW
