S’acaba el curs polític aguditzant una contradicció que, després de la ressaca potscovid, s’ha anat fent més i més evident: i és que malgrat els esforços de la major part de la classe política catalana i les seves corretges de transmissió per imposar-nos la pau del cementiri en un marc de renúncies compartides i de retorn a l’autonomisme, la societat catalana és ben viva i prou capaç de mobilitzar-se en defensa dels drets i llibertats.
Les massives demostracions de força i indignació del professorat català (i valencià) han tingut una sèrie de virtuts, com demostrar la capacitat d’autoorganització en el que ha estat la lluita social més massiva dels darrers anys, o vincular la defensa dels drets laborals amb la de la llengua catalana i amb la necessitat d’un sistema educatiu públic i realment de qualitat. Però també han fet evident tant l’enganyifa del valor d’una suposada bona gestió des d’una autonomia irreal, com la mediocritat (o la indecència) d’unes castes polítiques, sindicals, burocràtiques i clientelars, en alguns casos suposadament defensores de les lluites compartides i la unitat de les esquerres, que o han callat davant un conflicte on el país es juga una part molt important del seu futur o directament han jugat en contra de la comunitat educativa mobilitzada.
I el mateix podríem dir amb la lluita dels metges davant el col·lapse del sistema sanitari, amb les d’una pagesia castigada pels acords de lliure comerç, amb la dinamització del correllengua agermanat i el Sant Jordi per la Llengua, o amb la gran mobilització convocada per l’ANC denunciant el desastre de Rodalies i la desinversió sistemàtica que afecta les infraestructures essencials per al nostre país. Un país castigat per una visió com més va, més colonial, per part dels poders de l’Estat espanyol, tant polítics com econòmics i judicials.
Mentre això passa, el debat polític s’empobreix dia a dia per mirar de justificar allò injustificable: la renúncia a la lluita per dotar-nos d’un marc polític que ens permeti el nostre ple desenvolupament com a societat i com a nació: una república catalana independent.
La lluita per arrapar-se a la cadira passa, òbviament, per no qüestionar el sistema i mirar de reciclar del calaix de les falsedats i els unicorns conceptes com la suposada unitat d’unes esquerres estatals sobiranistes (i realment inexistents), per reivindicar el suposat llegat del pujolisme i de Convergència, tant per part dels qui la van liquidar (Mas) com dels qui la voldrien substituir (Illa i Junqueras), o, en un to encara més grotesc, reutilitzar (per part del prototip de convergent reconvertit a republicà) la sigla d’en Trias Fragas per mirar de seguir assegurant-se la pagueta.
Però els fets ens mostren una realitat en què ERC va impulsar la “llei Aragonès”, el somni humit de qualsevol ultraliberal, i ha fet desaparèixer la paraula “independència” del seu programa i del seu discurs; en què Jordi Pujol ha de recordar als seus deixebles dretanitzats que “som un sol poble” i que per ser pal de paller no n’hi ha prou amb defensar rendistes i especuladors, i en què el PSOE i la seva delegació a Catalunya segueixen fent el que han fet sempre: defensar de boqueta l’Espanya Plural, la pau i la classe treballadora, i afavorir en la pràctica la repressió, la descatalanització, la indústria militar i els interessos del gran capital.
I en tot això… on és l’independentisme polític? En un context tant nacional com mundial en què la defensa dels drets i llibertats és cada cop més indestriable de la lluita per la sobirania dels pobles, la justícia i la igualtat, l’esquerra independentista hauria d’estar liderant la construcció d’un moviment polític ben arrelat socialment i estès arreu del territori que defensés desacomplexadament un programa de ruptura, independència i transformació, i que s’erigís en alternativa real a la decadència autonomista, evitant alhora que el feixisme reculli els fruits de la indignació.
El nostre país, el realment existent, necessita una alternativa basada en la ruptura democràtica, la construcció nacional i la cohesió social, i aquesta és incompatible amb la concepció àmpliament estesa de la política com a mitjà per accedir a un determinat estatus socioeconòmic i mantenir-s’hi al preu que sigui. Ens hi posem?
