Després d’una dècada de dignitat als carrers i d’un referèndum que va sacsejar les estructures de l’estat espanyol, l’independentisme català travessa una etapa de desorientació i desencís. I encara diria més, el projecte d’alliberament nacional està fragmentat, esgotat, desmobilitzat i es troba en risc de perdre’s en el fang de partidismes, renúncies i gesticulació buida.
És cert que la repressió ha estat devastadora. Centenars de represaliats, exiliats i condemnats. Però el que també ens ha afeblit és la manca d’autocrítica. Cap espai polític majoritari ha assumit la responsabilitat d’haver banalitzat la força de l’estat espanyol ni d’haver venut una victòria ràpida i incruenta que no estava preparada. Sense una anàlisi honesta del que ha fallat, no podrem reconstruir cap horitzó de ruptura.
La repressió, a més de castigar, va desemmascarar les contradiccions: qui hi posava el cos i qui només les banderes. I davant l’embat repressiu, la resposta no va ser col·lectiva ni preparada. L’estratègia va ser improvisada, i la institucionalització va desmobilitzar la base que ho havia fet tot possible. La repressió ha estat càstig, però també mirall. Ha reflectit les febleses estructurals i les contradiccions internes. Ha fet evident qui assumia riscos i qui només aplaudia. I ha fet miques el relat narcotitzant del “tenim-ho tot preparat”.
La resposta no va estar a l’alçada. No hi havia formació ni estructura antirepressiva. L’estratègia era de gestió, no de resistència. I la institucionalització va substituir l’autoorganització popular, desmobilitzant la base que ho havia fet tot possible.
Mentrestant, l’estat espanyol ha actuat i actua amb total impunitat. No hi ha amnistia real, perquè la majoria dels jutges actuen per venjança. Recordem el discurs del rei espanyol del 3 d’octubre de 2017, una autèntica declaració de guerra. Avui continuen perseguint la llengua catalana, l’educació i qualsevol rastre de sobirania.
Volen humiliar-nos. Volen aniquilar la llengua catalana. Volen esborrar-nos com a poble. Davant d’això, dividir-nos és suïcida. Cal reconstruir la unitat d’acció estratègica, no per sumar escons, sinó per resistir i tornar a avançar.
A més a més, veiem que la majoria de partits de l'arc parlamentari que es reclamen independentistes, lluny de plantar cara, han tornat a l’autonomisme. El conflicte ha estat substituït per la gestió, i el Parlament, per una cambra subordinada. L’única estratègia és electoralista, i les noves formacions que es postulen com a independentistes no fan més que dividir sense oferir cap proposta sòlida de ruptura. Així, mentre l’independentisme es dissol, l’espanyolisme es reorganitza i l’extrema dreta espanyola i també catalana avancen.
Davant aquest panorama, no n’hi ha prou amb crides abstractes a la unitat. Cal una unitat estratègica, fonamentada en l’objectiu de la ruptura amb l’Estat, en la preparació davant la repressió, i en la reconstrucció del poder popular als barris, pobles i centres de treball. Sense aquesta base, tot plegat són discursos buits.
Com deia Eva Serra, "Sense rebel·lia no hi hauria història". Però la rebel·lia no és una consigna. És una pràctica quotidiana, arrelada a les lluites socials. No pot dependre de lideratges messiànics: ha de sorgir de baix, del sindicalisme combatiu, del feminisme anticapitalista, de l’antifeixisme, de la lluita per l’habitatge. Només amb aquesta força podrem engegar una nova ofensiva democràtica i insubmisa.
La rebel·lia és l’espurna que manté viu el poble. Aquesta ha de renéixer, no pas amb gesticulació buida, sinó amb arrels als barris, als centres de treball, a les escoles i a les assemblees. Només així podrem construir una nova ofensiva democràtica que apunti a trencar de debò amb l’estat espanyol.
La independència de Catalunya només tornarà a ser possible si s'aprèn dels errors, si es fa autocrítica real, si es refan els vincles entre organització i carrer, si es perd la por. I sobretot si es recupera el sentit de la rebel·lia com a condició bàsica per a qualsevol transformació històrica.
La independència no vindrà sola. Cal fer autocrítica, recuperar la iniciativa i reconstruir l’estratègia. Només hi ha camí si hi ha lluita. I només hi ha independència si hi ha poble organitzat per fer-la possible.
El futur no vindrà sol. Cal que el forgem amb coratge, consciència i rebel·lia.
