El mateix de sempre: fum. Illa és mestre en el “farem, farem” dins el marc jurídic espanyol. Millores de finançament, inversions a Rodalies, bones paraules per la llengua… sempre dins uns límits fixats a Madrid. Promeses buides per marejar la perdiu.
El problema és que Catalunya ja no és on era. Després de l’1 d’Octubre no ens podem conformar amb engrunes. Ni esperar Rodalies dignes, ni resignar-nos a sentències sobre el català, ni haver de fer sopars en català perquè se’ns respecti. Tot això queda a anys llum del que realment necessitem: negociar la independència.
Mentrestant, Illa i el PSOE només saben construir i construir. Acaben amb boscos per aixecar habitatges pels rics, no pels joves. Es llencen a projectes faraònics com l’ampliació de l’aeroport del Prat, que condemnen el territori a més massificació turística i destrucció ambiental. La seva dèria de “progrés i creixement” és només ciment i fum.
Nosaltres no volem més macroprojectes al servei d’AENA o de l’especulació. Volem la independència per endreçar el país.
Això vol dir:
-
Eliminar els desequilibris socials, perquè la independència només tindrà sentit si garanteix justícia i igualtat per a tothom.
-
Garantir l’habitatge com a dret bàsic, no com a mercaderia en mans d’especuladors.
-
Organitzar-nos amb vegueries per equilibrar el territori i trencar el centralisme provincial (Fora províncies i diputacions)
-
Evitar que l’àrea metropolitana es mengi la resta del país, i donar vida als pobles i comarques.
-
Fer de Barcelona una capital digna, al servei dels seus veïns i no dels interessos especulatius.
-
Potenciar la cultura i l’ensenyament en totes les àrees del coneixement, per formar persones lliures i crítiques.
-
Construir una ciutadania viva i humanista, respectuosa amb qui pensa diferent, solidària i compromesa amb el país.
En definitiva, endreçar el país és garantir que tothom pugui viure amb dignitat, amb cohesió social i equilibri territorial. I això només serà possible amb la independència.
I no hem de perdre de vista que aquest horitzó és compartit. La llibertat i l’endreça del país no s’acaben a l’Ebre, sinó que abracen tot l’espai nacional dels Països Catalans. Sense aquesta mirada, la independència corre el risc de reduir-se a un projecte coix i incomplet.
Com recorda Antoni Infante, la independència només té sentit si l’entenem com un procés de descolonització: alliberar-nos de la dependència d’un estat espanyol --també ho l'estat francès, pel que a Catalunya Nord-- que ens tracta com a colònia i construir un país just, equilibrat i lliure.
Illa ven consens i estabilitat, però en realitat ofereix la continuïtat d’un model fracassat. La disjuntiva és clara: o independència per endreçar i dignificar el país, o submissió eterna vivint d’almoines de la metròpoli (monàrquica).
