Potser caldria obrir un debat seriós sobre la desmemoria dins l’independentisme combatiu.
A la presentació del llibre La revolució pendent, el passat 27 de març a l’Ateneu Barcelonès, es va insistir en la desmemòria en què viu bona part del poble català, i en com aquest llibre pot ajudar a pal·liar aquest buit, especialment entre la gent més jove.
En aquesta línia, em va interessar el parlament de Julià de Jòdar, així com una part de la ressenya publicada a VilaWeb. Dic una part, perquè a mesura que avançava el text vaig tenir la sensació que parlàvem de realitats diferents.
Hi ha coincidència en l’anàlisi sobre el fracàs electoral d’organitzacions com el BEAN o Nacionalistes d’Esquerra —una anàlisi que, de fet, el mateix PSAN-Provisional ja havia apuntat en el seu moment. Però no puc compartir la visió que es dóna sobre els anys vuitanta, on es remarca l’actuació de la Crida a la Solidaritat com a moviment de masses.
Cal tenir en compte que, a partir de 1979, el bagatge polític del PSAN-Provisional no desapareix, sinó que es projecta i es desenvolupa a través de noves sigles i noves formes d’organització: Independentistes dels Països Catalans (IPC), els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC) i Terra Lliure (TL), i més endavant el Moviment de Defensa de la Terra (MDT). Aquest fil no només existeix, sinó que és imprescindible per entendre l’evolució de l’independentisme fins avui.
Aquest recorregut no és una nota al marge. Està documentat i recollit en el mateix llibre, així com en altres obres com La lluita independentista 1974-1994, Terra Lliure: punt de partida o Reviure els fets, de Carles Castellanos.
Però sobretot, és un recorregut viscut.
Cal recordar la tasca dels CSPC en la mobilització contra la repressió, com en el cas Batista i Roca, amb les mobilitzacions a la Jonquera arran del judici d’extradició de Manuel Viusà. O les mobilitzacions en defensa dels represaliats de Terra Lliure a Barcelona, Esplugues de Llobregat, Sant Just Desvern o Alcanar.
També la lluita per la llengua, amb mobilitzacions per Sant Jordi impulsades pels Grups de Defensa de la Llengua; les lluites antinuclears i ecologistes, amb mobilitzacions a Barcelona i Ascó; o la lluita estudiantil, amb experiències com l’AEIU i el moviment de batxillers.
Fins i tot en l’àmbit institucional, amb els primers regidors independentistes a municipis com Arbúcies o Sant Pere de Ribes.
Tot això forma part d’un mateix fil.
Per això, reduir aquell període a la centralitat de la Crida a la Solidaritat és, com a mínim, parcial.
De fet, moltes mobilitzacions clau —com la del Camp Nou del 24 de juny de 1981, la resposta contra la LOAPA o les protestes contra la llei antiterrorista— van ser impulsades per la Crida a la Solidaritat, però van estar fortament marcades, en el seu desenvolupament i en el seu to polític, per la presència i iniciativa de l’independentisme combatiu.
Res d’això no s’entén sense el bagatge polític del PSAN-Provisional. I res d’això no hauria estat possible sense una militància sostinguda, organitzada i sotmesa a una repressió constant. Per això, quan es parla de desmemoria, cal anar amb compte. Perquè la desmemoria no és només oblit: és també la construcció d’un relat incomplet.
I és potser, en aquest punt, on el debat es fa realment necessari. Perquè la independència, encara avui, continua sent la revolució pendent.
