celebrava amb esperança el Correllengua Agermanat com una alenada
col·lectiva davant els atacs constants contra la llengua catalana.
El primer Correllengua Agermanat no ha estat només una mobilització cultural. Ha estat una demostració col·lectiva que, malgrat les fronteres administratives i estatals, la fragmentació política i dècades de subordinació, els Països Catalans continuen existint com a espai compartit de llengua, memòria i voluntat de futur.
Durant disset dies, la Flama de la Llengua ha recorregut més de 1.500 quilòmetres, ha passat per més de 500 municipis i ha mobilitzat més de 180.000 persones. Ho ha fet unint Catalunya Nord, Catalunya Sud, la Franja de Ponent, el País Valencià, les Illes i l’Alguer en una mateixa cadena humana. No és poca cosa. En un moment en què el català pateix una ofensiva constant —als tribunals, als mitjans, a les plataformes digitals, al mercat laboral i als mateixos carrers—, aquesta mobilització ha tingut un valor profundament polític.
Perquè la llengua no sobreviurà només amb declaracions institucionals, ni amb campanyes publicitàries, ni amb lamentacions periòdiques sobre el seu retrocés. Les llengües viuen si hi ha una comunitat disposada a defensar-les, a parlar-les i a convertir-les en eina de cohesió i de consciència col·lectiva. I això és precisament el que s’ha vist aquests dies arreu dels Països Catalans: milers de persones fent de la llengua una causa compartida.
Però el Correllengua Agermanat també ha deixat una altra idea important: el català necessita una mirada nacional compartida. No es pot afrontar la minorització lingüística des de compartiments estancs ni des d’una lògica estrictament autonòmica i departamental. Els problemes són compartits i, cada vegada més, també ho són les amenaces: la turistificació, la substitució lingüística, la precarització social, l’hegemonia cultural espanyola i francesa o la dependència d’un model econòmic que converteix la llengua en un element secundari i sovint prescindible.
La llengua no viu separada de les condicions materials. No és casual que allà on el territori esdevé mercaderia, on l’habitatge expulsa la població local o on el treball precari obliga a adaptar-se constantment al mercat, el català retrocedeixi. Sense comunitat arrelada, sense espais de socialització propis i sense capacitat de decidir sobre el model de país, la llengua queda exposada a una erosió permanent.
Per això la imatge de la Flama travessant tots els territoris ha tingut tanta força simbòlica. No era només un relleu festiu. Era la visualització d’una idea senzilla, però poderosa: la llengua ens agermana perquè compartim molt més que un patrimoni cultural. Compartim una història, unes formes de vida i també un conflicte.
Cal felicitar especialment els organitzadors del Correllengua Agermanat, i molt particularment Joves de Mallorca per la Llengua, per aquesta alenada d’aire fresc que han sabut transmetre arreu dels Països Catalans. La iniciativa no només ha mobilitzat milers de persones en defensa de la llengua, sinó que ha fet possible una cosa encara més profunda: tornar a visualitzar els Països Catalans com un espai compartit de cultura, consciència i futur col·lectiu.
Una imatge que, en bona part, s’havia anat esvaint després de l’aprovació de la Constitució espanyola de 1978 i de la consolidació del model autonòmic al sud de l’Albera, sorgit dels pactes de la reforma política durant la Transició, que van fragmentar administrativament la realitat nacional catalana i van arraconar qualsevol mirada compartida dels Països Catalans. Tot i això, aquella consciència havia aflorat amb força ara fa cinquanta anys a través d’iniciatives com el Congrés de Cultura Catalana, la Marxa de la Llibertat o les Primeres Jornades de Debat sobre els Països Catalans, entre altres.
Malgrat els intents de folklorització, marginalització o fins i tot criminalització política d’aquesta idea durant dècades, el fil no s’ha trencat mai del tot. Ha continuat viu en entitats, moviments socials, organitzacions polítiques, espais culturals i iniciatives populars que han mantingut la llengua i la consciència nacional compartida com un element de resistència.
Potser el Correllengua Agermanat ha recordat, sense necessitat de proclamar-ho explícitament, aquella vella metàfora de la mata de jonc: allò que ha separat sembla fràgil, quan es manté unit esdevé molt més difícil de trencar.
Que la cloenda s’hagi fet a l’Alguer tampoc és anecdòtic. En una ciutat on el català ha resistit durant segles lluny del centre polític i mediàtic del país, la Flama ha recordat que la catalanitat no és una frontera administrativa o estatal, sinó una continuïtat històrica i humana que encara avui resisteix.
Ara bé, seria un error quedar-se només amb l’emoció del moment. El repte real comença després de les fotografies multitudinàries, dels concerts i dels discursos. La pregunta és si aquesta energia serà capaç de traduir-se en organització, consciència i projecte compartit.
I potser aquesta ha estat la gran victòria del Correllengua: recordar-nos que la nació encara batega.
