Hi ha textos que no demanen ser recordats, sinó assumits. L’entrevista a Blanca Serra i Puig del 2022 n’és un. Avui, rellegida després de la seva mort, pren una dimensió que incomoda perquè no permet evasives.
Blanca Serra posava nom a una de les patologies recurrents de l’independentisme: l’adamisme. No com a anècdota, sinó com a mecanisme de desconnexió política.
“En política —deia— l’adamisme porta a no reconèixer els predecessors d’un pensament o grup: cada grup o partit es creu que ha nascut com una novetat absoluta.”
Aquesta desmemòria no és innocent. És funcional. Permet començar sempre de zero, esborrar responsabilitats i, sobretot, evitar continuïtats que obligarien a ser coherents.
Per això el seu discurs no era només una reivindicació del passat, sinó una esmena al present.
Perquè mentre hi ha hagut generacions que van construir organització en la clandestinitat, assumint morts, repressió, presó, refugi i exili, avui una part significativa de la política ha fet de l’autonomia un espai de confort. No com a eina transitòria, sinó com a marc definitiu.
La política convertida en professió.
La gestió convertida en horitzó.
La renúncia convertida en discurs.
És exactament allò que aquella generació militant havia decidit no ser.
En aquest fil de continuïtat, la seva trajectòria no es pot entendre sense aquesta genealogia compartida: figures que van combinar rigor intel·lectual i compromís polític sense passar pels circuits de la política institucional que atorguen visibilitat. Una generació sovint relegada, però imprescindible.
Blanca Serra no idealitzava res. Però tampoc no acceptava l’oblit.
Quan parlava de llengua, ho feia sense concessions: advertia que els catalans som massa sovint agents actius del procés de minorització. Quan parlava de política, denunciava els límits estructurals d’un sistema autonòmic basat en la dependència i la submissió. I quan parlava d’estratègia, insistia en allò que avui sembla gairebé subversiu: organització, poder popular i coherència.
No hi ha equidistàncies en aquest plantejament. Hi ha un fil.
Recollint experiències al llarg de la història contra l’opressió contra el poble català, es configura l'independentisme contemporani de combat: el fil que uneix el PSAN-Provisional amb el CSPC, IPC, Terra Lliure, MDT, la Candidatura d’Unitat Popular i Poble Lliure; el fil que travessa les consultes, el 9-N, l’1-O, el 3-O i la batalla d’Urquinaona.
El fil que connecta llengua, classe i Països Catalans
El fil que impedeix que cada derrota esdevingui també una amnèsia.
Sense aquest fil, tot es fragmenta. Amb aquest fil, cada etapa —amb les seves contradiccions— forma part d’un mateix procés històric.
Blanca Serra va dedicar la vida a mantenir viu aquest fil.
