Aquest 26 de juny, la plaça de l’Ajuntament d’Alacant era plena. La força del poble no falla mai. Sempre hi és on ha de ser: defensant la seva dignitat. Mentre a dins, PP i Vox consumaven la vergonya: aprovar la declaració institucional que exclou Alacant de l’àrea de predomini lingüístic valencià. Un pacte de silenci, d’odi i de submissió al projecte d’una Espanya monolingüe.
Però res d’això no és nou. I res no és casual. Cal anar a les arrels. L’odi contra la llengua catalana al País Valencià no és un accident: és una estratègia. L’Estat espanyol sap perfectament que allà on es parla català, hi pot créixer la voluntat de ser lliures. I això, el règim del 78 no ho tolera. No tolera que els valencians parlen la seva llengua, perquè veu darrere d’això la por a la unitat, al concepte de Països Catalans, que pretenen presentar com una amenaça imperialista.
Com deia Ovidi Montllor:
“Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense.”
En dies com aquest, també torna la memòria de Miquel Grau, assassinat a Alacant l’any 1977 mentre enganxava cartells convocant a la manifestació del 9 d’Octubre. Una manifestació que va omplir València amb desenes de milers de persones cridant: “País Valencià, Països Catalans.”
Aquella imatge va espantar l’Estat. Veníem del 15-J, on la UCD havia estat derrotada a Catalunya i al País Valencià. Davant d’això, l’Estat va activar operacions per esborrar qualsevol rastre del projecte nacional compartit. A Catalunya, van neutralitzar l’empenta popular amb la figura institucional de Tarradellas. Al País Valencià, ho van fer sembrant el pànic: violència, bombes, censura, por.
Va néixer el Búnquer Barraqueta, es va impulsar el blaverisme, es va alimentar el feixisme. Es va imposar una simbologia identitària artificial, negant la unitat lingüística i forjant l’invent de la “Comunitat Valenciana”. Amb himne inclòs. Tot això, amb el vist-i-plau de la UCD i els aparells de l’Estat.
La ciutat de València es va convertir en un laboratori de guerra bruta. La llengua, en un camp de batalla.
El que fan avui PP i Vox és la continuació d’aquella ofensiva. Convertir Alacant en territori hostil a la llengua pròpia. Fer creure que mai no ha estat valencianoparlant. Esborrar la memòria. Anorrear la realitat.
Però no ho podran fer.
Perquè la llengua, malgrat tot, renaix. I perquè la memòria de Miquel Grau. Guillem Agulló, Valetín González, Teófilo del Valle... i de tants altres no pot ser segrestada. Alacant va ser la ciutat on es va aprovar la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Ha estat catalanoparlant durant segles. Alacant és nostra. I no la regalarem.
Ni el terror va acabar amb la llengua. Menys encara ho faran els seus decrets.
Aquest 26 de juny n’és la prova. El poble hi era. El poble valencià hi és. Dempeus. Més viu que mai. I encara més després de la DANA del 29 d’octubre, que també va deixar clar que el poble només es té a si mateix.
Que tota aquesta mobilització serveixi per esmicolar el règim del 78.
