El 25 de setembre de 1940, Walter Benjamin, filòsof jueu alemany, va arribar a Portbou passant a peu l’Albera fugint del règim nazi. Després d'un viatge esgotador i clandestí, esperava trobar una escletxa de salvació cap a Lisboa, i des d’allà embarcar-se cap a Amèrica. Però a Portbou li van comunicar que seria retornat l’endemà a l’estat francès, Sabia que això volia dir deportació, Gestapo, i molt probablement la mort en un camp de concentració.
Aquella nit, a la pensió França de Portbou, Benjamin va morir. Segons la versió oficial, es va suïcidar amb una dosi letal de morfina. Tanmateix, les circumstàncies van quedar envoltades de misteri: no es va practicar cap autòpsia, la seva tomba es va perdre, i encara avui hi ha qui sospita que potser no va morir sol ni voluntàriament.
Amb ell moria molt més que una persona. Morien els ideals d’una Europa que havia traït els seus valors il·lustrats. Una Europa que deixava morir els exiliats antifeixistes a les fronteres. Una Espanya franquista que, tot i la seva aparent neutralitat, col·laborava amb el nazisme i feia de l’Albera una trampa mortal per als qui fugien.
La història de Benjamin simbolitza el naufragi de la civilització europea davant la barbàrie. Però també ens parla del present. Perquè els exilis continuen: els de qui fugen de la guerra, de la pobresa o de la repressió. Les fronteres continuen sent llocs de mort i desemparament. I l’estat espanyol, hereu directe d’aquell franquisme que va refusar Benjamin, continua blindat per l’amnèsia, la corrupció i la impunitat.
Quan veiem com l’Europa actual permet i justifica massacres com la de Palestina, quan aquí es reprimeixen drets civils i nacionals —com ho vam veure l’1 d’Octubre—, quan la cultura de la mentida i l’autoritarisme marca la política institucional, aleshores comprenem que la mort de Benjamin no és una anècdota històrica. És una ferida oberta.
A Portbou, una instal·lació de Dani Karavan recorda el seu pas: Passatges. Un túnel de ferro que s’endinsa al buit, obert al mar. Un homenatge digne, però insuficient. Perquè el veritable homenatge és la memòria activa, la resistència a l’oblit, la lluita contra la barbàrie.
Benjamin ens va deixar una advertència: “Ni tan sols els morts estaran segurs si l'enemic venç.” Potser no sabrem mai del tot si es va suïcidar o el van matar. Però sabem per què va morir: perquè era jueu, perquè era revolucionari, perquè Europa el va abandonar.
Setanta-cinc anys després, entre Portbou, Gaza, Sàhara Occidental..., Països Catalans o la Mediterrània, la seva ombra ens interpel·la. I el seu crit silenciós de llibertat encara ressona! Per això, recuperar la memòria no és un exercici sentimental, sinó una trinxera política. Reivindicar els vençuts, combatre el feixisme de sempre amb els rostres d’avui, desobeir la falsa normalitat. En aquesta terra encara sense llibertat, la paraula rebel de Benjamin ens recorda que la lluita no és només possible, sinó urgent. Que l’esperança, quan és lúcida i insubmisa, és l’únic que pot redimir les ruïnes.
