L’estudi, que analitza els continguts de mitjans com TV3, Catalunya Ràdio, el 33, Betevé i RAC1, indica que la cultura creada en llengua catalana va ocupar entre el 40% i el 60% del temps dedicat als continguts culturals, mentre que si s’hi suma la producció d’autors catalans en altres llengües, la presència s’eleva fins a una franja d’entre el 57% i el 84%.

En l’àmbit informatiu, TV3 lidera la presència de cultura catalana i en català amb un 50,7% del total de continguts culturals, seguida de Betevé (45,7%), RAC1 (44,9%) i Catalunya Ràdio (43,7%). Pel que fa als programes, el canal 33 encapçala el rànquing amb un 57,8%, molt a prop de TV3 (57,3%) i Catalunya Ràdio (53,8%).

Pel que fa específicament a la música, els continguts sobre música en català arriben gairebé al 73% al canal 33, mentre que a Betevé i RAC1 se situen entre el 30% i el 40%.

Tot i aquestes dades positives, l’informe alerta de mancances en altres àmbits culturals. El conseller del CAC Enric Casas ha destacat la presència “estable i fonamental” de la cultura als mitjans, però ha lamentat les dificultats per trobar espais específics per a la literatura en català, especialment a TV3.

L’estudi conclou que, malgrat el pes rellevant de la llengua pròpia en els continguts culturals, encara hi ha desequilibris que evidencien la necessitat de reforçar determinats àmbits, com el literari, dins l’ecosistema mediàtic català.

La convocatòria arriba en un context de creixent debat sobre el paper d’ICL al territori. Tal com s’ha fet ressò La Directa, la companyia ha consolidat una forta implantació a Catalunya, amb importants inversions industrials i logístiques, com la terminal portuària del port de Barcelona inaugurada el 2020, que ha multiplicat la seva capacitat exportadora de potassa.

Aquesta presència econòmica s’ha combinat amb una notable influència al teixit social del Bages, a través de patrocinis i col·laboracions amb entitats culturals, esportives i educatives. No obstant això, en els darrers mesos aquesta relació s’ha vist erosionada per la pressió social: institucions com el Kursaal de Manresa o la UManresa han trencat vincles amb l’empresa pels seus lligams amb la situació a la Franja de Gaza.

Les entitats convocants assenyalen també l’impacte ambiental de l’activitat minera, especialment les conegudes “muntanyes de sal”, com a símbol d’un model extractiu qüestionat al territori.

Amb aquesta mobilització, Revoltes de la Terra i Boicot ICL volen situar al centre del debat tant les conseqüències ecològiques de l’activitat d’ICL com les seves implicacions polítiques i ètiques en el context internacional actual.

319 anys amb una llengua i cultura perseguida, menystinguda i anorreada.

319 anys també de resistència. Una resistència de vegades latent, de vegades ferotge, però sempre present. Una resistència que ens ha permés arribar fins ací, com a poble i cultura minoritzat, però encara viu. Una resistència que ha hagut de suportar l’absolutisme monàrquic dels Borbons,  també la més ferotge dictadura que va omplir els cementeris i sobretot les cunetes de milers de persones afusellades pel delicte de defensar la llibertat, o simplement pel fet de viure.

I hem continuat resistint durant els darrers 48 anys amb el règim del 78, que ens van vendre com a bàlsam de Fierabràs i ha resultat que només era oli de colza per a empassar-nos la llei de punt final, l’amnistia per totes aquelles persones que havien torturat i estat còmplices de la dictadura així com per al rentat de cara de les fortunes de l’IBEX 35 i de les 400 famílies que continuen imposant els designis d’aquest estat podrit i corrupte que hui ens castiga a tots i totes en els cossos de les preses i presos polítics i en el de les persones exiliades.

Malgrat la resistència, heroica resistència de la qual podem sentir legítim orgull, la situació del nostre poble, en tant que poble diferenciat, es troba molt en precari.

Aquesta precarietat és la que ens impulsa cada dia, en cada lluita social o cultural, que en el fons també són lluites nacionals, fins que pugem recuperar el nostre irrenunciable Dret a Decidir.

Per això, aquest 25 d'abril, esperem poder comptar amb tu a les 11:30 al museu de la rajoleria de Paiporta.

Inscriu-te a l'acte polític i el dinar (També bus des del Sud):
https://www.peldretadecidir.com/index.php/25-d-abril-2026

Les paraules de la diputada en seu parlamentària que s'han difós a les xarxes socials, ha alertat que els centres educatius “queden sols davant dels tribunals” davant les sentències i pressions judicials que afecten el model lingüístic.

“Hi ha una ofensiva constant i feroç contra l’escola catalana”, afirma Castillejo, que critica la manca de suport institucional i qüestiona el paper del PSC en aquest context.

El missatge recupera també unes paraules de Blanca Serra i Puig: “El català no és una opció, és la nostra manera de ser al món”, en defensa del paper central de la llengua en el sistema educatiu.

La CUP emmarca aquestes declaracions en el debat obert sobre el futur del català a l’escola, marcat per la judicialització del model d’immersió i les tensions polítiques al voltant de la seva aplicació.

«Hi ha una ofensiva constant i feroç contra l'escola catalana: els centres educatius queden sols davant dels tribunals. I què fa el PSC? Alinear-se amb la dreta espanyolista», @PlrCastillejo.

"El català no és una opció,
és la nostra manera de ser al món"
Blanca Serra i Puig pic.twitter.com/RbLd9ZFLqm

— CUP Països Catalans (@cupnacional) April 15, 2026

Les missives han estat signades pel secretari general de la CUP, Non Casadevall, i la portaveu nacional, Su Moreno, i s’han enviat en català a dirigents com Claudia Sheinbaum, Yamandú Orsi, Luiz Inácio Lula da Silva, Cyril Ramaphosa i Gustavo Petro.

En la carta, la CUP defensa el compromís internacionalista del poble català i presenta la independència com una aportació a la lluita global “per l’alliberament i la sobirania dels pobles”. “La nostra aposta és clara: contribuir a un món de pobles lliures a través de l’exercici de la nostra pròpia autodeterminació i des d’un compromís ferm amb l’antiimperialisme”, afirmen.

El text també reivindica el referèndum de l’1 d’octubre i denuncia la resposta de l’Estat espanyol, que qualifica de repressiva: “violència contra els votants, persecució dels líders polítics i socials i suspensió de l’autonomia amb la dissolució del Parlament”.

Amb aquestes cartes, la CUP emplaça els dirigents internacionals a aprofitar la seva estada a Barcelona per “conèixer de prop la realitat dels Països Catalans” i establir vincles amb un poble que, asseguren, “vol ser un actor polític ple en l’escena internacional”.

L’acte, organitzat per Poble Lliure i Edicions del 1979, tindrà lloc al carrer Elisi, 20, al barri d’Hostafrancs, i comptarà amb la presència de l’autor, que aprofundirà en els principals eixos del llibre.

L’obra aborda els casos en què el dret a l’autodeterminació s’ha aplicat a Europa més enllà del context colonial clàssic. En aquest sentit, Jaile analitza situacions en què aquest dret s’ha invocat davant vulneracions de drets humans o quan la voluntat democràtica expressada per una majoria ha estat ignorada o bloquejada.

Publicat el novembre de 2025, el llibre inclou un pròleg d’Iñaki Gil de San Vicente i epílegs d’Aureli Argemí i Elisenda Paluzie. Amb 205 pàgines i format de 14 × 21 cm, es presenta com una eina d’anàlisi per entendre els límits i les potencialitats del dret a decidir en el context actual.

La presentació s’emmarca en el debat obert sobre l’autodeterminació als Països Catalans i vol contribuir a dotar de marc teòric i exemples pràctics un dels conceptes centrals del pensament polític contemporani.

La mesa, que encetava el calendari de negociació de la plataforma reivindicativa sindical, ha estat presidida pel director general de Personal, Pablo Ortega. No hi han assistit ni el secretari autonòmic d’Educació, Daniel McEvoy, ni la consellera, Carmen Ortí, fet que ha estat durament criticat pels sindicats.

Durant la sessió, Ortega ha afirmat que no es poden negociar increments salarials fins a la modificació dels pressupostos a la tardor. També ha assegurat que la Conselleria disposa de tres propostes d’augment retributiu, però s’ha negat a compartir-les amb la representació sindical.

Davant aquesta situació, STEPV ha exigit la presència directa de la consellera a la mesa i ha denunciat la manca de voluntat negociadora. Segons el sindicat, el calendari plantejat —de quatre mesos— és “inacceptable” i ha reclamat compactar-lo per tancar els acords abans de la primera setmana de maig, sense obtenir resposta.

Fonts de la Conselleria han indicat que Carmen Ortí es trobava a la festivitat de la Santa Faç d’Alacant, però posteriorment s’ha comunicat que es reunirà amb els sindicats dilluns a la tarda.

Malgrat aquesta convocatòria, STEPV es mostra escèptic i adverteix que la situació pot desembocar en una vaga indefinida, que el sindicat ja prepara des de fa setmanes i que es va abordar en l’assemblea del 14 d’abril.

En paral·lel, STEPV, CCOO i UGT han anunciat la convocatòria d’una nova assemblea la setmana vinent per valorar l’estat de la negociació i decidir possibles mobilitzacions.

Segons l’entitat, aquestes disposicions obliguen, entre d’altres, a utilitzar el castellà en documentació tècnica, tràmits administratius o serveis econòmics. En el conjunt del 2025, el nombre de normes d’aquest tipus va ascendir fins a 185, fet que evidencia, segons Plataforma per la Llengua, una “tendència estructural” de discriminació.

Una part significativa de la normativa analitzada no és d’origen estatal: 20 de les 34 normes del primer trimestre provenen de la Unió Europea i 3 tenen abast internacional. Tot i això, l’entitat assenyala que l’efecte discriminatori és atribuïble a l’Estat espanyol, pel seu marc legal i per la manca de reconeixement del català.

En aquest sentit, tres reglaments de les Nacions Unides sobre homologació de components de vehicles exigeixen que les instruccions es facilitin en “l’idioma del país” on es comercialitzen. A l’Estat espanyol, aquesta expressió s’interpreta com una referència exclusiva al castellà, cosa que exclou de facto el català.

També en l’àmbit europeu es mantenen limitacions. Un acord entre Espanya i el Comitè Econòmic i Social Europeu permet l’ús del català en les comunicacions i al plenari, però amb fortes restriccions: cal avisar amb set setmanes d’antelació, la disponibilitat no està garantida i l’Estat assumeix els costos de traducció. L’entitat considera que aquestes condicions evidencien un tracte desigual respecte del castellà.

A escala interna, diverses normes continuen reproduint o ampliant aquest desequilibri. Algunes disposicions ignoren la cooficialitat de les altres llengües, mentre que d’altres imposen directament l’ús del castellà, com en el cas de requisits documentals en l’àmbit portuari o criteris formatius en estudis professionals.

Per a Plataforma per la Llengua, aquesta situació és conseqüència directa del marc constitucional del 1978, que estableix el castellà com a llengua obligatòria a tot l’Estat i limita el reconeixement de la resta de llengües a àmbits territorials. Aquesta desigualtat, asseguren, té efectes que traspassa fronteres i condiciona també la normativa europea i internacional.

L’entitat conclou que les diferències en el tractament de les llengües responen a “una ideologia antiigualitària” i adverteix que la producció constant de normativa discriminatòria perjudica la salut i el futur del català.

un dels denunciants es la Fundació Peretti, i l altre es el Batlle Robert Vila, es trist i lamentable que un batlle independentista, s alii amb l enemic, amb el neofranquisme pur i dur per perseguir i castigar a altres independentistes, en Robert s ha aliat amb la monarquia, amb la Guàrdia Civil i amb els jutges neofeixistes per atacar nos a tots nosaltres, al País sencer.

En Robert Vila es articep i protagonista de dues crisis internes simultànies al mateix temps dins l independentisme, el primer es sobre el nostre cas del tema monàrquic, el segon cas és coparticep amb la divisió que ha creat a la mateixa ERC a la ciutat de Girona, partint el partit en dos, originant una guerra civil i un gravíssim conflicte intern dins ERC, la magnitud de la tragedia es insoportable i intolerable, i es un cas únic i irrepetible.

Al senyor Robert Vila te una llarga llista d agravis, per convivència, col.laboracio i traiduiria amb l enemic, només exposarem un, la Coordinadora ha presentat mocions Antimonàrquiques i republicanes, a 9 municipis de terres Gironines, a tota arreu, siguin els municipis tant d ERC, CUP o JUNTS, s ens han obert les portes, i tothom alcaldes i regidors ens han ajudat entusiasmada ment fen posible la seva aprovació, l únic municipi on hem tingut problemes, es a Sant Martí Vell, dit batlle va torpedinar dues vegades la moció, quan es va veure obligat a realitzar la al tercer Ple, i degut a la nostra pressió, el seu grup vergonyosament es va abstenir, i es va aprovar gràcies al vot dels dos regidors de Sompoble-Cup, i en Robert Vila encara ara te la barra de dir que Sant Martí Vell es antimonarquic gràcies a ell.

Es un polític, sense escrúpols, sense ànima, sense cor, vendria a la mateixa casa reial si sortís un. millor postor, i el seu únic Deu són els diners i el poder, recordem que fa unes setmanes es va pujar escandalosament el sou en un ajuntament de poc més de 200 habitants.

Els tres membres, perseguits ara per la justícia espanyola gràcies al Robert Vila, es mostren ferms en la lluita per asolir la República, en Joan Sibill ja ha anat a declarar, en David Padres ha manifestat públicament en un vídeo que no pujarà al cotxe policial si no es enmanillat, per demostrar les contradiccions del sistema que ens oprimeix, i en Quim Tell manifesta també en el mateix video, que ni tans sols anirà a declarar a la policia com acte de desobediència total, tots el militants de la Coordinadora seguim dempeus i en lluita per les nostres llibertats.

Segons Poble Lliure, aquesta nova ofensiva s’emmarca en una dinàmica més àmplia “liderada per polítics, jutges i aparells de l’Estat” que busca erosionar la catalanitat. En aquest context, critiquen que Mendoza hagi menystingut Sant Jordi en favor d’un “Dia del libro” desvinculat de la realitat cultural catalana, i remarquen que mai no ha publicat obra en català.

Pel que fa a Mariscal, l’organització interpreta les seves declaracions com un intent de vincular la llengua catalana amb les elits, en una línia que qualifiquen de “lerrouxista”. També recorden la seva trajectòria vinculada a institucions governades pel PSC i el situen dins d’un relat que, segons denuncien, pretén desconnectar la llengua de les classes populars.

Davant d’aquest escenari, Poble Lliure adverteix que aquestes “martingales” s’intensificaran a mesura que s’acosti el 23 d’abril i fa una crida a la mobilització. En concret, convida la ciutadania a participar en les convocatòries de la Plataforma Sant Jordi per la Llengua i a “omplir els carrers de llibres, roses i compromís amb la llengua”.

Amb el lema “Per Sant Jordi, rosa, llibre i mani”, s’han convocat mobilitzacions a diverses ciutats del país:

• Barcelona: 19 h, plaça Universitat
• Girona: 19 h, davant de Correus
• Reus: 19 h, carrer Salvador Espriu
• Tortosa: 19.30 h, plaça del Carrilet
• Manresa: 19 h, plaça Neus Català
• Igualada: 19.30 h, plaça de Cal Font

L’entitat situa la mobilització en un context que qualifica de regressió de drets, amb atacs a la llengua, la cultura i les tradicions, així com al feminisme, el col·lectiu LGTBI, el territori, l’habitatge i els serveis públics. La presidenta d’ACPV, Anna Oliver, ha denunciat que el govern valencià impulsa polítiques que desmantellen avenços i ha defensat que “a cada agressió cal donar resposta”.

La presentació de la convocatòria ha comptat amb la participació de representants d’entitats com la Unió de Llauradors, València no està en venda, els Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció i la Coordinadora d’Associacions per a la Memòria Democràtica. Totes han coincidit a assenyalar problemàtiques com la crisi del camp, l’emergència habitacional, els efectes de la DANA i els atacs a la memòria democràtica, i han instat a participar en la manifestació.

La protesta tindrà lloc a les 18.00 h a la plaça de Sant Agustí i es planteja com un espai de reivindicació col·lectiva davant el que consideren una ofensiva política i social. Al llarg del dia, ACPV també celebrarà els Premis 25 d’Abril i diverses activitats culturals prèvies.

El cartell d’enguany, obra del dissenyador Carles Ubeefe, recupera l’estètica del cartellisme de combat valencià i simbolitza, segons els seus creadors, la resistència col·lectiva davant l’auge de l’extrema dreta.

Segons la formació, la iniciativa no es planteja com una enquesta convencional, sinó com una “eina política” per recollir les necessitats reals de les classes populars i convertir-les en propostes col·lectives. L’objectiu és recuperar el contacte directe amb el carrer en un context que qualifiquen de crisi social i democràtica.

La CUP assenyala problemàtiques com l’augment dels preus del lloguer, l’expulsió de veïns per la pressió turística i l’especulació immobiliària, la precarietat laboral i la tensió als serveis públics. Davant d’aquesta situació, defensa que cal “escoltar amb humilitat” i generar processos d’organització popular des de baix.

El projecte “Ara Parla el País” s’inspira en experiències internacionals de treball comunitari i organització porta a porta, que segons la CUP han contribuït a construir majories socials i a frenar l’avenç de posicions reaccionàries en altres contextos.

Amb aquesta iniciativa, la formació vol estendre el model arreu del territori i reforçar una pràctica política basada en la proximitat, amb la voluntat de “fer política amb la gent, barri a barri, bloc a bloc”.

Des de 1979, amb l’aprovació del primer Estatut durant la Transició, i especialment després de la retallada de l’Estatut de 2006 per part del Tribunal Constitucional (no refrendat encara pel poble de Catalunya), cap govern ha construït una arquitectura pròpia de país. S’ha administrat l’autonomia, però no s’ha organitzat Catalunya. I això té conseqüències clares.

Encara no tenim una llei electoral pròpia que respongui al país real. No s’ha superat el marc de les províncies, ni s’ha desplegat un model basat en vegueries que permeti estructurar el territori amb criteris propis. La descentralització s’ha invocat sovint, però sense estructures que la facin efectiva. La realitat és tossuda: no pots redistribuir poder sense crear o transformar estructures.

Mentrestant, el que sí que ha avançat és una arquitectura de poder de facto. L’Àrea Metropolitana de Barcelona ha crescut en dimensió, recursos i capacitat d’incidència. I les diputacions provincials continuen actuant com a contrapès, també amb un pes considerable de recursos i estructura. El resultat és un model que concentra poder institucional, funcionariat i capacitat de decisió en aquests dos pols, sense una articulació coherent del conjunt del país.

Això és el que molts dels signants del manifest han viscut en primera persona. No és, doncs, només una qüestió de desequilibri. És una qüestió de com s’organitza el poder. Catalunya no té avui una arquitectura territorial pròpia. Té una suma de capes institucionals que responen a lògiques diferents —estatals, autonòmiques i metropolitanes. També partidistes—, però no a un projecte nacional coherent.

I aquí és on cal fer el pas. Què volem ser com a país?

Volem un país equilibrat, solidari i cohesionat. Un país articulat en xarxa, amb infraestructures que connectin els territoris entre ells —carreteres i ferrocarrils— i no només amb un centre. Un país intercomunicat, on els serveis, les oportunitats i la cultura no depenguin del codi postal.

Volem escoles i hospitals arreu del territori amb la mateixa qualitat i accessibilitat. Volem serveis públics que no discriminin per lloc de residència. Volem un país on ningú hagi de marxar per falta d’oportunitats.

Volem també uns mitjans de comunicació que expliquin el conjunt del país —i fins i tot dels Països Catalans—, i no només Barcelona i la seva àrea d’influència metropolitana.

Però tot això té una condició prèvia. Amb una autonomia limitada, amb recursos insuficients i amb un marc institucional condicionat, aquest projecte no es pot desplegar plenament. Administrar millor no és suficient quan el marc és insuficient. Per això, el repte no és només organitzatiu, sinó també polític.

Aquest país només es podrà construir plenament des d’un escenari de sobirania —des d’una república— i amb la implicació del conjunt d’actors socials, polítics, treballadors i el comjunt del es classes populars. No com una declaració, sinó com un procés real de construcció col·lectiva.

 

El llibre, publicat per Edicions del 1979 i prologat per Elisenda Palauzie, es planteja com una “guia per a l’autodeterminació” que analitza l’estat de la qüestió i els principals reptes per avançar cap a la llibertat nacional. L’obra ofereix una mirada global sobre els processos d’autodeterminació i les eines polítiques i jurídiques per fer-los efectius.

Nil Jaile i Casademont és llicenciat en Sociologia per la Universitat de Barcelona (2006) i en Ciències Polítiques i de l’Administració per la UOC (2012), graduat en Dret per la UdG (2022) i en Psicologia per la UOC (2025). També compta amb màsters en Treball, Relacions Laborals i Recursos Humans (UdG, 2013) i en Prevenció de Riscos Laborals (UOC, 2016). Entre el 2012 i el 2014 va ser becari al Secretariat de les Nacions Unides a Nova York, i actualment gestiona projectes europeus des de la Diputació de Girona vinculats a la transició ecològica, l’especialització territorial i la cooperació transfronterera.

L’acte començarà a les 19 h al Casal Popular El Tabaran (carrer Berenguer III, 162), i inclourà un espai previ per atendre els mitjans de comunicació interessats.

Una cinquantena de persones s’han concentrat davant la cambra autonòmica, moltes d’elles vestides amb les camisetes verdes reivindicatives i amb una pancarta amb el lema “Llengua, escola, dignitat”. Durant la mobilització s’han sentit consignes com “Pactes amb fatxes, idees de fatxes” o “Amb na Prohens, la llengua no és consens”, així com crits contra l’Executiu autonòmic.

Els convocants han situat la qüestió lingüística al centre de la crítica. “S'aproven mesures que fan prescindible la nostra llengua a la nostra terra”, han denunciat. També han advertit que es tracta de “mesures que responen a les dèries de la ultradreta i que estan emparades pel PP” i que “dificulten viure en català a les Illes i que erosionen el model educatiu des de dins”.

La portaveu de la plataforma, Catalina Bibiloni, ha defensat que la problemàtica per cobrir places de difícil cobertura no rau en el coneixement del català, sinó en factors com l’encariment de l’habitatge i el cost de la vida. En aquest sentit, ha assenyalat que la manca d’inversió en educació i de millores en les condicions del professorat fa que “no hi hagi vocació docent”.

Segons la Xarxa Educativa per la Llengua, la mesura vulnera el dret de l’alumnat a aprendre en català, dificulta el funcionament dels centres educatius i incrementa la tensió a les aules. Durant la concentració, la plataforma ha llegit un manifest en què alerta que l’abandonament dels docents no es deu a una manca de vocació, sinó a les condicions de la professió.

“A les Balears no s'afronten aquests problemes i, en canvi, s'impulsen mesures que debiliten el sistema educatiu”, han criticat, en referència a l’eliminació del requisit lingüístic en places de cobertura molt difícil.

El relleu, finançat per subscripció popular, incloïa originalment una inscripció que recordava aquell moment: que per aquella antena Macià havia anunciat al món que Catalunya esdevenia una República. Durant el franquisme, però, les lletres van ser esborrades, en un intent de fer desaparèixer aquest testimoni de memòria col·lectiva.

Amb els anys, i gràcies a la pressió i la perseverança d’entitats memorialistes com la Comissió de la Dignitat, la inscripció va ser finalment restituïda, recuperant així el sentit original de l’obra.

Aquest element patrimonial no només recorda un episodi clau de la història contemporània de Catalunya, sinó també les tensions entre memòria i repressió que han marcat el seu llegat. Avui, el baix relleu es manté com un símbol de la voluntat popular, de la recuperació de la memòria històrica i de la persistència d’un relat col·lectiu que es va voler esborrar.

Discurs de Francesc Macià

Catalans,

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.

D'acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.

En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.

Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.

Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.

En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l'emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.

Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.

Barcelona, 14 d'abril de 1931.

El President
FRANCESC MACIÀ

La consulta planteja diverses opcions i demana als participants si estan disposats a continuar les mobilitzacions i durant quants dies fins a final de curs. També inclou diferents models de vaga perquè cada docent en pugui indicar l’ordre de preferència.

Entre les alternatives que es posen a consideració hi ha la repetició de les jornades de vaga territorialitzades combinades amb una aturada general a tot Catalunya, l’ampliació d’aquest esquema en més setmanes, o diferents fórmules de vaga indefinida, ja sigui per serveis territorials o de manera generalitzada.

La iniciativa arriba en un context de desacord amb l’actual marc de negociació. Els sindicats promotors reclamen la reobertura del diàleg abans de final de curs amb l’objectiu d’introduir canvis estructurals i millores laborals.

Així doncs, la moció planteja la creació d’una taula de treball amb la Guàrdia Urbana i representants dels grups municipals per elaborar protocols d’actuació, identificar mancances i establir eines que garanteixin una millor gestió dels casos. A més de complementar aquests protocols amb cursos de formació específica que assegurin una actuació adequada, segura i respectuosa amb els drets de totes les parts implicades, inclosos els animals.

Amb l’entrada en vigor de la Llei estatal de protecció dels drets i benestar animal (Llei 7/2023), que suposa un canvi de paradigma en la consideració dels animals, s’aplicava la prohibició del sacrifici de gossos, gats i fures per motius no justificats. En molts casos d’abandonament, pèrdua o maltractament animal, els primers agents a intervenir és la policia local, i per això la CUP considera que per garantir l’efectivitat de la llei és imprescindible que les administracions públiques disposin dels coneixements i eines adequades. La formació proposada inclouria coneixements sobre la normativa vigent, però també aspectes pràctics com el comportament animal, la identificació de símptomes i patologies, els mètodes d’apropament, captura i transport, així com les diferents situacions de tinença o renúncia.

La moció proposa elaborar i implementar, en el termini màxim d’un any, un Pla Municipal de Biblioteques que permeti planificar estratègicament el sistema d’acord amb la població actual, el creixement urbà previst i les necessitats socials i educatives. López ha explicat que Reus presenta diversos reptes en l’àmbit bibliotecari, com la manca d’espais públics habilitats per a la lectura, la insuficiència de punts de retorn en alguns barris o la necessitat de reforçar l’accés a materials i suport lingüístic per a població vulnerable i nouvinguda. En aquest context, la CUP considera imprescindible una anàlisi rigorosa de l’estat actual del Servei Municipal de Biblioteques i una avaluació de les desigualtats territorials per desenvolupar aquest Pla Municipal de Biblioteques i poder definir dels equipaments necessaris per garantir l’equitat entre barris i la previsió de l’impacte del creixement demogràfic en el sistema bibliotecari.

La formació destaca la necessitat que el Pla es faci sota criteris polítics i no electoralistes, perquè “tothom hauria d’entendre el paper de la lectura en la formació d’una ciutadania més crítica, informada i activa, i la situa com a motor de ciutat i de reducció de desigualtats”. Actualment, Reus compta amb dos equipaments principals, la Biblioteca Central Xavier Amorós i la Biblioteca Pere Anguera, que actuen com a eixos del sistema bibliotecari. No obstant això, d’acord amb el Mapa de Lectura Pública de Catalunya i l’evolució demogràfica de la ciutat, es detecta una mancança d’entre una i tres biblioteques de proximitat als barris. 

La iniciativa s’emmarca en la Llei 4/1993 del Sistema Bibliotecari de Catalunya, que estableix l’obligació de les administracions públiques de garantir una xarxa de lectura pública adequada, així com en els principis del Manifest de la Biblioteca Pública de la UNESCO, que defineix aquests equipaments com a serveis essencials per a la democràcia, la igualtat d’oportunitats i l’accés universal a la informació, l’educació i la cultura, alhora que s’ha fet en coherència de la proposta amb el Pla de Lectura Municipal de Reus 2025-2028, que entén la lectura com una eina de transformació social, de cohesió comunitària i de participació democràtica. Per tot això, des de la CUP assenyalen que no entendrien que el pla no es validés en el plenari municipal.

Ell hi va anar representant la Union do Povo Galego (UPG); ella, representant el PSAN-Provisional. Es tracta d’un acte que es va fer el gener de 1976. Portugal estava en plena revolució i un conjunt d’organitzacions d’esquerres va convidar bascos, catalans i gallecs per explicar com avançava la lluita després de la mort de Franco. Érem a l’any més agitat de la Transició. Aquell febrer es produirien les dues manifestacions (encara il·legals) per l’amnistia als carrers de Barcelona. Era també l’any de la vaga general de Sabadell que va paralitzar la ciutat, de les grans vagues del Baix Llobregat (Laforsa, Roca Radiadors), i la vaga de la construcció. 1976 és l’any àlgid del Congrés de Cultura Catalana, de les Jornades Catalanes de la Dona i del Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans. L’any de la sortida al carrer de l’Avui i de l’Onze de Setembre a Sant Boi. L’any en què sortiria a la superfície l’Assemblea de Catalunya, es redactaria el projecte d’Estatut d’Elx al País Valencià i es produiria a Cura, Mallorca, la Trobada d’Instàncies Unitàries dels Països Catalans (Assemblea i Consell de Forces Polítiques de Catalunya, Consell Democràtic i Junta Democràtica del País Valencià i les respectives plataformes de de les Illes).

L’any següent, la Blanca patiria la seva primera detenció i coneixeria la tortura.

Però tirem enrere. La Blanca va començar a militar a principis dels seixanta al FNC. Com explica la seva inseparable germana Eva, el PSUC no els feia el pes per com tractava la qüestió nacional. Eren filles, juntament amb en Cala, de l’arqueòleg (depurat pel franquisme) Josep Serra i Ràfols i d’Isabel Puig, de família de pescadors. Una llar de republicans catalanistes on, per exemple, sempre es brindava el 14 d’abril i del vàter en deien Can Felip.

El compromís polític va fer que les dues germanes refusessin l’oferiment de l’antropòleg Batista i Roca d’anar a estudiar a Oxford. Se sentien lligades a la militància antifranquista. Dins el FNC, juntament amb altres joves com els germans Castellanos o Josep Ferrer, van gestar una renovació del nacionalisme. Calia connectar amb les noves realitats catalanes i d’arreu. El nou moviment obrer (les Comissions Obreres es funden el 1964), la revolta generacional (el 68 francès i mundial), el reviscolament marxista a redós de les revolucions anticolonials i el renascut moviment cultural català que donava forma a una nació prohibida, els Països Catalans. Aquesta renovació del moviment nacional també va donar-se a Euskal Herria i Galícia i el producte són ETA i la UPG. Als Països Catalans, aquest nou actor serà el PSAN que establirà la tríada Independència-Socialisme-Països Catalans.

El problema dins el PSAN arriba quan, a ulls de la Blanca i altres fundadors, es percep seguidisme del PSUC, que és el gran partit de l’oposició i que ja preveu un model de sortida del franquisme que passa per l’anomenada (pel PCE) reconciliación nacional. És a dir un pacte amb els sectors reformistes del règim a costa de renunciar a la ruptura. Deien que no hi havia correlació de forces per a gaire res més. No pensaven així la Blanca i els que van fundar, el 1974, el PSAN-Provisional (nom de ressonància irlandesa, quan el 1969 va sorgir, de l’IRA, l’IRA-Provisional). Creien que a diferència de la via reformista del PCE-PSUC, era possible una via rupturista com la que havia donat lloc, precisament, a la revolució portuguesa. Aquesta radicalització tàctico-estratègica els porta a entrar en relació amb UPG i ETA (vet aquí l’acte de Pporto) i a posar les bases del que serà Terra Lliure.

La Blanca dona una gran importància al nou partit i per això el seu llegat inclou el llibre escrit conjuntament amb en Carles Benítez, i que s’acaba de publicar: La revolució pendent. Història i memòria del PSAN-Provisional (Edicions del 1979). El PSAN-P i el seu hereu, Independentistes dels Països Catalans (IPC), són un nucli petit però pioner, clau en la gestació del nou moviment independentista: nova simbologia, noves consignes i nova terminologia. Aniran donant cada vegada més pes als conceptes independència i independentisme, llavors idees d’avantguarda perquè el gran clam era l’autonomia. S’oposaran al nou règim amb el Comitè Català contra la Constitució Espanyola. El propòsit serà crear un nou moviment nacional-popular quan la força de l’antifranquisme, la que he descrit a propòsit del 1976, es vagi esllanguint, una part integrant-se a la nova institucionalitat de l’Espanya monàrquica, una part cap a casa amb el desencís.

Però fins que no sorgeixi un moviment independentista passaran molts anys i moltes patacades. Vindran més detencions després de la de 1977: 1980, 1981 i 1982. Aquesta última per portar una pancarta on hi posa la paraula Independència. Espanya ja era constitucional i Catalunya autonòmica, però per independentista anaves a la presó. Imagineu-vos el poder subversiu que tenia la idea.

Vindran després la crisi de Terra Lliure, que es replicarà dins IPC i que acabarà amb la sortida de l’Eva i la Blanca. Vindrà l’MDT, la crisi de l’MDT, l’Operació Garzón i el final de Terra Lliure. Vindrà l’ofensiva d’ERC per a absorbir tot aquest espai. Vindrà una nova generació militant de l’Esquerra Independentista que tanmateix no voldrà saber res dels vells. I amb això ens plantem ja en la conjuntura que obre el nou Estatut del 2005, retallat primer per un pacte entre CiU i el PSOE i, quatre anys després, pel Tribunal Constitucional.

És en aquest moment que conec la Blanca. Sabia qui era per tots els Lluita que m’havien deixat fullejar els vells, però llavors hi vaig coincidir a la Plataforma pel Dret a Decidir. Allà hi havia una confluència de sectors polítics. A grans trets, hi havia d’una banda els partidaris del procés de reforma de l’Estatut, que volien que no fos retallat. I hi havia els independentistes més clàssics, com ara la Blanca, a qui vaig sentir dir en una reunió que allò de l’Estatut li semblava «la refundació d’Espanya». Però durant un temps hi va haver sintonia perquè les retallades demostraven que el marge de reforma autonòmic era molt limitat i això va radicalitzar no ja un grapat de militants sinó, progressivament, sectors importants del catalanisme.

Es va obrir una conjuntura que ressonava a la Transició, però ara l’ofegament de la reforma donava aire a la ruptura. Van començar a accelerar-se els esdeveniments. Recordo una reunió de la PDD amb CiU. Felip Puig els diu: «això que proposeu és el col·lapse del sistema!». I la Blanca: «efectivament!». La nova situació permetia que la ruptura somiada pels pioners independentistes, la revolució pendent de què parla el llibre, deixés de ser una quimera. La retallada de l’Estatut podria haver desembocat en pura resignació, així ho haurien preferit els principals partits que n’havien impulsat la reforma. Un nou desencís, com el de la Transició. Però l’existència d’un sotabosc associatiu, que havia anat regant aquest independentisme històric, unit a un cicle creixent de protesta social (vagues generals, 15M…) va posar els ingredients de la rebel·lió catalana. És d’aquí que naixerà el procés de consultes municipals per la independència (2009-2011) i l’ANC (2012). És també el marc de fons del creixement de la CUP, una organització d’origen municipalista, de l’època de les catacombes independentistes, que fa la travessa del desert fins a esdevenir una força també parlamentària. En aquest context, el 2014 es funda Poble Lliure. Consultes, ANC, CUP i Poble Lliure, tot amb la participació de la Blanca.

El procés independentista és un fenomen que arrenca des de baix. Centenars de milers de persones omplint els carrers amb la bandera que havien recuperat els fundadors del PSAN, l’estelada. Molts, amb samarretes amb el mapa dels Països Catalans. Tots corejant les consignes que s’havien inventat als setanta: la cantarella sil·làbica I-inde-independència. El fora les forces d’ocupació. El ni França ni Espanya. El Visca la Terra. Ja no era només el Fossar qui ho cridava sinó tot el Passeig de Gràcia, la Diagonal de cap a cap, la Meridiana sencera.

Al 2017 no vam aconseguir la independència. Va faltar una mica més de força, però sobretot va faltar una millor direcció que sapigués canalitzar aquesta força. Bona part del problema és que la direcció del procés no entenia que, efectivament, el que tenien davant era una ruptura. Era la revolució pendent. Perquè la independència s’assembla més a una revolució que no pas a una transició. Els processos «de la llei a la llei» només es poden fer quan es fan des del poder (és a dir quan es fan revolucions passives, que anomenava Gramsci).

És després del 2017 que la Blanca ha estat finalment reconeguda. Per això ahir teníem pronunciaments de tot l’espectre independentista (no pas ningú d’Aliança Catalana, tampoc dels Comuns). Durant dècades la Blanca havia militat per una causa per a molts excèntrica. Va persistir i, amb el temps, el procés independentista va donar dimensió suficient a aquesta utopia per esdevenir realitat. Un fenomen semblant passa amb la repressió. Les detencions i tortures patides per la Blanca, totes després de la mort de Franco, quedaven fora de focus. Molts pensaven que eren coses pròpies dels qui es mouen pels marges o que defensen la lluita armada. De cop, el 155, l’Audiència Nacional, el Suprem i tot l’aparell de l’Estat van recordar-nos que no, que ja pots fer les coses sense ni un paper a terra, que ells faran servir igualment la força.

El sentit que vull donar a aquest recordatori, escrit a cuitacorrents, és la reivindicació de les històries alternatives. Hi ha una història alternativa de la Transició, que ens explica que l’acceptació de la monarquia, la unitat d’Espanya, la proscripció dels Països Catalans i la continuïtat dels franquistes dins les esferes de poder no eren l’únic resultat possible. Hi ha, encara més gran, una història alternativa del poble català (gràcies, Eva!), que ens explica que el domini francès i espanyol ha tingut enormes resistències i no pas només encaixos i pactes. Hi ha una història sociolingüística alternativa, ho recordava la Blanca: no som una nació bilingüe, som una nació bilingüitzada pel poder espanyol i francès. Hi ha una història alternativa on les dones tenen un paper clau dins les organitzacions de resistència (n’esmeno algunes de l’independentisme, a més de la Blanca i l’Eva: Dolors Serra i Antònia Serra, Teresa Lecha, Carme Travesset, Teresa Alabèrnia, Mait Carrasco, Griselda Pineda, Teresa Aragonès, Isabel Herrero, Imma Tubella, Llum López, Roser Vernet, Núria Codina, Montserrat Manent, Maria Mercè Marçal…). Hi ha finalment una història alternativa del 2017: no estàvem condemnats a perdre perquè sigui impossible enfrontar-se a Espanya. I ara, en temps de desencís, convé reviure l’esperit de la Blanca, que va persistir, sense ombra d’agror o derrotisme, perquè la seva trajectòria li donava aquesta mirada llarga.

Torno a Palma. El que més m’atrau d’aquella anècdota és la proximitat amb la qual ens parlava el camarada Moa. Havien passat més de quatre dècades però ell es referia a una «noia» i ens transmetia una impressió viva com si haguessin coincidit a Porto la setmana anterior. El temps, dins la nostra consciència, és mal·leable. La memòria endreça els records amb sentit emocional i identitari, no amb cronologia estricta. Brindar el 14 d’abril ens connecta a un esclat de llibertat de fa gairebé un segle. Transmetre la llengua ens integra dins un riu immens i pretèrit. I parlar de la Blanca ens fa prendre consciència que no tot va néixer amb nosaltres i que el final no està escrit.

L’acte comptarà amb la participació de familiars dels reunits a la masia fa vuitanta anys, de l'historiador i doctor en Ciències Polítiques, Fermí Rubiralta i del President de de Reeixida, Oriol Falguera.

80 anys de la 1a conferència del FNC a Dosrius a la casa pairal d'Esteve Albert el 1946

El 18 d’abril de 1946, en plena repressió franquista, es va celebrar a Dosrius la primera Conferència general del Front Nacional de Catalunya, considerada la reunió clandestina més important dels primers anys del règim. Una quarantena d’independentistes, protegits per escamots armats, hi van debatre estratègies per intensificar la lluita contra la dictadura, incloent accions de sabotatge i fins i tot un possible atemptat contra Francisco Franco.

La trobada es va fer a la masia d’Esteve Albert i Corp, destacat militant independentista i col·laborador de xarxes d’intel·ligència aliades durant la Segona Guerra Mundial. Aquells anys, el FNC combinava accions de resistència interior, propaganda i suport a xarxes d’evasió antinazis.

Vuitanta anys després, aquest episodi es recorda com un símbol de la resistència antifranquista i de la lluita per la llibertat de Catalunya. Amb aquest objectiu, s’ha organitzat un acte de memòria a Dosrius amb la participació de familiars dels protagonistes, per reivindicar-ne el llegat i mantenir viva la memòria històrica.

D’aquesta manera la Fundació Reeixida segueix la seva línia de recuperació de la memòria nacional, combinant la investigació, la divulgació i el reconeixement dels qui han treballat per la llibertat de Catalunya, faran un homenatge a aquests herois reunits a Dosrius l'any 1946, per deixar clar que l’objectiu de tots els reunits continua encara viu.

El creixement, però, no és homogeni. Canillo encapçala l’augment en termes relatius amb un 6,7% més de població, seguida d’Escaldes-Engordany i Encamp (+2,4%). També creixen la Massana, Ordino i Sant Julià de Lòria, mentre que Andorra la Vella registra un increment molt moderat del 0,2%.

L’augment de població es concentra especialment en el grup d’“altres nacionalitats”, que suma 965 persones més en un any (+6,5%). També creixen els residents amb nacionalitat andorrana (+0,9%), espanyola (+1,4%) i francesa (+6,3%), mentre que la població portuguesa continua disminuint (-1,7%).

Dins del grup d’altres nacionalitats, destaca l’arribada de persones procedents de Colòmbia, el Perú i l’Argentina, que concentren prop d’un terç del creixement anual d’aquest segment.

Des del punt de vista demogràfic, el país manté una estructura clarament marcada per la població en edat de treballar: el 73,4% dels residents tenen entre 15 i 64 anys. Els menors de 15 anys representen el 10,7%, mentre que el 15,9% supera els 65 anys.

Les dades també mostren una diferència entre la població estimada i la registrada als censos comunals. A març de 2026, els registres sumen 93.852 persones, un 5% més que l’estimació oficial, una divergència atribuïda a processos administratius i criteris diferents de validació.

Amb tot, la tendència confirma un creixement sostingut d’Andorra, impulsat per la immigració i amb una expansió territorial que reforça el pes de les parròquies més enllà de la capital.

La reunió, centrada especialment en les retribucions, arriba en un context de mobilització sostinguda del sector educatiu, que reclama millores salarials i avenços en les condicions laborals.

Crida a mobilitzar-se als centres

Els sindicats fan una crida a organitzar concentracions a les portes dels centres educatius. En el cas de les escoles, es proposa fer-les a les 8.55 h, mentre que a la resta de centres es recomana adaptar-les a l’hora del pati o al moment que es consideri més adequat.

La convocatòria també apel·la a visualitzar el suport a les reivindicacions amb l’ús de les samarretes verdes, símbol de les mobilitzacions en defensa de l’educació pública.

Pressió també a les xarxes

Paral·lelament, els sindicats insten el professorat a compartir imatges de les concentracions a les xarxes socials amb les etiquetes #MilloremEscolaPública i #NegociacióJa, amb l’objectiu d’amplificar l’impacte de la protesta i reforçar la pressió sobre l’administració.

Amb el suport de l’Ajuntament de l’Espluga de Francolí i la Diputació de Tarragona, la festa s’ha consolidat com un espai de trobada, aprenentatge i intercanvi entre projectes i persones que treballen per transformar el model agroalimentari des d’una perspectiva agroecològica i de proximitat.

Tallers, etnobotànica i debat per repensar l’alimentació

La programació ha ofert un ampli ventall d’activitats: tallers de cistelleria, ambientadors naturals i estampació botànica, demostracions de cuina amb plantes silvestres i passejades etnobotàniques.

Més enllà de les activitats pràctiques, la jornada ha obert espais de reflexió sobre el paper de les plantes silvestres, la biodiversitat cultivada i les xarxes comunitàries, posant el focus en la necessitat de reconnectar alimentació, paisatge i cultura.

Projectes que apunten cap a un nou model

Entre els continguts destacats, s’han presentat diverses iniciatives que exemplifiquen aquest canvi de paradigma.

Hi destaca el projecte de recuperació de varietats agrícoles locals a la Conca de Barberà, impulsat amb Corremarges i l’Aresta, així com la proposta Del bosc a taula, desenvolupada amb l’Escola d’Hoteleria i Turisme de Cambrils, que vol introduir les plantes silvestres en la formació de futurs cuiners.

També ha tingut un paper rellevant l’espai de debat al voltant de Territori de Vincles, una experiència de dinamització comunitària que es consolida com a referent al Camp.

Una proposta itinerant arrelada al territori

Territori Silvestre va néixer amb la voluntat de reforçar els nodes territorials d’Eixarcolant i convertir-los en protagonistes d’una proposta itinerant. Aquesta filosofia s’ha anat consolidant amb el temps.

Després de passar per Reus i per Riudoms en les edicions anteriors, la festa ha arribat enguany a l’Espluga de Francolí, mantenint l’objectiu d’estendre el projecte a nous municipis i realitats del Camp, i projectar-lo cap a altres punts dels Països Catalans.

El projecte es vertebra a partir de dues flames que recorreran el país en paral·lel i que es transmetran de mà en mà al llarg dels diferents trams. Aquest símbol actuarà com a fil conductor d’una mobilització oberta a la participació popular, amb trams que es podran fer corrent o en bicicleta.

Parades a la Cerdanya amb acte central a Bellver

El dissabte 19 d’abril, la flama arribarà a la Cerdanya procedent de la Catalunya Nord, amb parades a Llívia, Puigcerdà i Bellver de Cerdanya. En aquest darrer municipi s’hi farà un acte de rebuda a les 18 h a la plaça de l’Ajuntament, amb actuacions de cultura popular i un concert del grup Magari. L’endemà, la flama reprendrà el recorregut des de l’escola de Bellver en direcció a l’Alt Urgell.

La Seu d’Urgell acollirà l’acte central

El dilluns 20 d’abril, el Correllengua arribarà a la Seu d’Urgell, on la flama recorrerà diversos carrers amb la participació d’entitats socials i esportives del territori.

L’acte central tindrà lloc a la plaça dels Oms a les 14.15 h, amb un aperitiu popular, actuacions culturals i la lectura del manifest a càrrec d’Isidre Domenjó. També hi participaran entitats d’Andorra, en una mostra de voluntat de connexió entre tots els territoris de parla catalana.

Continuïtat cap a Organyà i Oliana

A la tarda, la flama continuarà el seu recorregut cap a Organyà i Oliana, amb actes de rebuda popular, cercaviles i activitats culturals. L’acte de cloenda inclourà la lectura del manifest a càrrec de la rapsoda Alba Mascarella.

La iniciativa ha comptat amb la implicació de diverses entitats, entre les quals Òmnium Cultural Alt Urgell, i es manté oberta a la participació ciutadana mitjançant inscripció als diferents trams.

Una mobilització amb música pròpia

Amb motiu d’aquesta primera edició, també s’ha creat la cançó Amb el cor, amb la participació d’artistes com Cesk Freixas, La Gossa Sorda o la Companyia Elèctrica Dharma, que acompanya musicalment el recorregut.

 

Les dades s’han fet públiques aquest dilluns, 13 d’abril, en l’acte inaugural de les V Jornades Memòria i República, que se celebren fins al 19 d’abril conjuntament amb l’Espai Companys del Tarròs per commemorar els 95 anys de la proclamació de la República Catalana.

El 2025 ha estat també el primer any de desplegament efectiu del Pla Estratègic 2025-2030. En aquest període, el centre ha registrat 2.634 usos —que inclouen visites a exposicions, activitats culturals i serveis com la biblioteca i l’arxiu—, una dada que reflecteix un augment notable en la captació de públic i en l’atracció de visitants.

Un any d’intensa activitat cultural i memorial

La programació del 2025 ha estat una de les més completes de la trajectòria del centre, amb cinc exposicions temporals destacades:
Bunkertype, de Jesús Morentín; Llum a l’ànima. Palmira Jaquetti (1895-1963); Octubre de 1944. Els maquis a la Val d’Aran i al Pallars; Francis Wagner. Pintar l’instant; i Invisibles però decisives. Dones a la Guerra Civil i la Batalla de l’Ebre.

A més, s’hi han dut a terme 13 conferències i tallers, 9 presentacions de llibres, 7 commemoracions institucionals, sessions del Club de Lectura de Memòria Històrica, jornades de portes obertes i projeccions documentals dins el circuit Docs del Mes.

El centre també ha impulsat les IV Jornades Memòria i República amb sessions setmanals entre l’octubre i el desembre, en col·laboració amb altres agents del territori.

Impuls educatiu i participació social

En l’àmbit educatiu, l’equipament ha acollit el curs d’estiu de la Universitat de Lleida dedicat a la lingüista M. Carme Junyent, així com visites escolars i activitats amb el Consorci per a la Normalització Lingüística i l’Aula d’Extensió Universitària de les Garrigues.

També ha participat en les Jornades Europees de Patrimoni, amb entrada gratuïta, reforçant el seu paper com a espai de divulgació històrica i cultural obert a la ciutadania.

Restaurat un cobrellit de Macià, peça clau del patrimoni

Entre les actuacions més rellevants de l’any destaca la restauració d’un cobrellit que va pertànyer a Francesc Macià. Es tracta d’una peça tèxtil del segle XX, elaborada amb seda i fils metàl·lics, amb l’emblema de la Generalitat brodat al centre.

La intervenció, a càrrec de les restauradores Carme Masdeu i Luz Morata, ha permès estabilitzar i preservar aquest element de gran valor simbòlic i patrimonial, que podrà ser incorporat en millors condicions al discurs museogràfic del centre.

Un full de ruta per consolidar el projecte

El Pla Estratègic 2025-2030, presentat l’octubre passat i elaborat per INSITU Patrimoni i Turisme amb participació d’agents locals, fixa les línies de futur del centre: renovació museogràfica, reforç de l’educació patrimonial, millora en la gestió del fons documental i ampliació de públics.

Acte institucional del 14 d’abril

En el marc de les jornades, aquest dimarts 14 d’abril se celebrarà l’acte institucional de commemoració dels 95 anys de la República Catalana al Centre Cívic de les Borges Blanques, a les 11.30 hores.

animo bellare cum Romanis.

( Corneli Nepos, Hannibal ( 1,3)

No s’aturarà mai de combatre

en el fons del seu cor,

contra els romans.

Al Principi

Segells editorials com Edicions del 1979, Rafael Dalmau Eds, o El Jonc ens han permès reconstruir una història de clandestinitats, exilis, repressió, escissions, debats interns, confrontacions, encara que també d’organització, creació de discurs, tasca organitzativa fins a bastir un independentisme sòlid i potent, amb capacitat de confluir amb qualsevol sensibilitat política i, si ens atenim a les dades del CEO, entre persones que tenen el català com a primera llengua, majoritari. Tanmateix, precisament perquè l’independentisme representa la màxima amenaça per al règim del 78 (al seu torn, la consolidació de l’ordre franquista), no n’hi ha prou amb reprimir i perseguir els independentistes, sinó a dificultar el seu coneixement o confondre l’opinió pública sobre la seva naturalesa, estructura, discurs o estratègia política. O a difamar-lo. O, com sol ser la tendència majoritària, a silenciar-lo, especialment des dels mitjans de comunicació de més difusió o més ben connectats amb les estructures de poder.

Una veritable nissaga independentista

I és aquí precisament on trobem la importància del personatge. Blanca Serra i Puig, filla de l’arqueòleg i historiador Josep de Calassanç Serra i Ràfols (1902-1971) –també independentista actiu durant la dècada de 1930–, germana d’Eva Serra i Puig (1942-2018) –probablement una de les historiadores més rellevants sobre la història agrària i política de l’era moderna, comparable en rellevància a Josep Fontana–, i germana també de Josep Calassanç, Cala, Serra i Puig (1951-2011) –activista cultural al Rosselló, impressor destacat– formava part d’una veritable nissaga independentista, comparable al clan Montseny pel que fa a l’anarquisme cultural. Tots quatre personatges, el pare, les dues germanes i el germà, van tenir un paper determinant en la creació d’organitzacions independentistes i visibilitat pública durant el franquisme i la seva continuació constitucional –en el cas del germà petit, va ser un dels fundadors de Terra Lliure i va passar la major part de la seva vida a l’exili rossellonès.

Probablement, de la família Serra, Blanca va ser la persona que va tenir un paper més actiu, visible, regular i insistent en el moviment. Això vol dir que va formar part del selecte grup d’activistes que van pilotar-lo –si em permeten la referència bíblica– quaranta anys pel desert, de la marginalitat política fins als afores de la terra promesa. I, com Moisès i bona part de la seva família, no va poder arribar-hi. Tanmateix, els mèrits són molts i els reconeixements, encara gasius i pendents. En qualsevol cas, la seva va ser una biografia plena de vicissituds encarades amb una gran paciència i determinació.

PSAN, MDT, Assemblea de Catalunya i Poble Lliure

Blanca Serra, en una època en què no era habitual la presència de dones en la primera línia política, va començar molt jove al Front Nacional de Catalunya (1960-1969). Imbuïda d’una ideologia marxista leninista, va participar en l’escissió d’aquest històric moviment per crear el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). Posteriorment, el 1973, va participar juntament amb els seus germans en l’escissió del partit –el PSAN provisional– a causa de les discrepàncies sobre el grau de radicalitat social i una estratègia favorable a la lluita armada en el context de la dictadura, i una orientació favorable a la revolució de les classes populars. Aquestes formacions, també a partir d’una dinàmica de fragmentació de l’independentisme extraparlamentari, va comportar noves entitats i organitzacions, com ara el Moviment de Defensa de la Terra. Posteriorment, la seva militància la va portar a Poble Lliure i, ja convertida en una icona de la trajectòria independentista, a ocupar llocs a les llistes de la CUP tant a les eleccions autonòmiques de 2012 com, en un lloc simbòlic, a les municipals de Barcelona el 2015. Entremig, Blanca va participar, en representació del Col·legi de Doctors i Llicenciats, en la creació de l’Assemblea de Catalunya (1971). En altres termes, els germans Serra, en un context internacional en què diversos moviments d’esquerra radicalitzats feien una esmena a la totalitat de l’ordre capitalista, van actuar com a resistents, no només contra la dictadura, sinó contra l’opressió nacional i de classe amb plantejaments estratègics d’una contundència que només podem entendre des del context històric del moment.

La seva evolució posterior va ser, en certa manera, molt similar a la del seu espai polític. El seu espai de Transició va significar una dinàmica d’inclusió / exclusió a partir de les possibilitats d’entrar en el nou règim polític de democràcia vigilada i monarquia constitucional. Això, per descomptat, va comportar encara més trencaments interns dins de la plural oposició antifranquista, bona part de la qual va quedar absorbida pel sistema, que, amb la restauració de la Generalitat, i a partir del sistema de partits polítics, va permetre integrar-ne bona part. No va ser el cas de l’independentisme, i encara menys de Serra. Amb els mateixos tribunals i la mateixa policia, la repressió, la violència estatal, la persecució va continuar contra la dissidència independentista, convertida en el principal blanc de les noves autoritats constitucionals. De fet, si bé la intensitat repressora va disminuir, el tracte no va experimentar grans canvis essencials entre els primers anys de la teòrica democràcia i els darrers anys del franquisme, especialment durant la dècada de 1980, i arran del Procés, especialment durant el bienni 2017-2019.

Detencions i tortures a Vila Laietana

És aquí on l’historial de Blanca Serra exerceix de prova del cotó (no superada) del règim polític actual. Exiliada el 1975 –la mort de Franco l’agafa a la Catalunya Nord–, retornada el 1976, serà detinguda el 1977, acusada de col·laborar amb ETA. El 1980 tornarà a ser detinguda i portada a Madrid a l’empara de la llei antiterrorista. L’episodi es repetirà el desembre de 1981, acusada de col·laborar amb Terra Lliure. El març de 1982, probablement el cas més conegut, serà empresonada de manera preventiva, acusada de sedició i apologia de la rebel·lió per haver sostingut, amb cinc militants més, una pancarta on hi havia escrita la paraula “independència” en una manifestació contra la LOAPA (la llei aprovada arran del cop d’estat de 1981 i consistent a aigualir l’autonomia catalana posant-la al mateix nivell que la resta de setze comunitats autònomes, la major part de les quals, artificials).

En totes i cadascuna de les seves detencions, a la comissaria de Via Laietana, 43, va ser torturada i vexada, tal com reconeix la fiscalia. Va ser víctima d’ofegaments amb bosses al cap, cops sistemàtics (amb lesions) a les plantes dels peus, humiliada per la seva condició de catalana, amenaçada amb violència sexual i tot el repertori habitual que ha convertit aquest sinistre edifici en l’Abu Ghraib d’Europa occidental. Tot i això, com així marca la naturalesa de la Transició, els mateixos tribunals han evitat depurar responsabilitats fent veure que són incapaços d’identificar uns agressors que ho feien de manera sistemàtica contra la dissidència i que també han actuat recentment contra els independentistes durant els darrers anys, especialment arran de la batalla d’Urquinaona de fa menys de set anys.

Catedràtica de secundària, professora de català

Més enllà de la seva vida política, cal destacar de Blanca Serra que va estudiar filologia catalana a la Universitat de Barcelona i es va dedicar professionalment a la docència a secundària. Va ser catedràtica a l’Institut Narcís Monturiol de Montbau, i va participar, també, en l’intent de crear un sindicalisme educatiu entorn de la Intersindical-CSC. S’ha dedicat amb intensitat a la defensa del català, la seva presència pública i institucional i a la seva qualitat lingüística.

Participació en l’arrencada de l’ANC

Sense retirar-se mai de la vida política i pública, també de manera paral·lela a l’evolució de l’independentisme, va tenir una presència constant en les diverses iniciatives que, amb el canvi de segle van permetre passar de la marginalitat política, a una presència consistent, i posteriorment, en el creixement del moviment fins que aquest va tenir prou força per capgirar els equilibris polítics que van portar, primer, a la crisi de l’autonomisme, i posteriorment, a fer de la independència una causa assumida majoritàriament per la població nacionalment identificada com a catalana. Això va implicar la seva participació en la creació de l’ANC –va formar part del primer Secretariat Nacional– el 2012 i en la celebració dels referèndums municipals per la independència (2009-2011). Ja reconeguda com a figura històrica respectada, la seva presència en actes, debats i esdeveniments era pràcticament constant. Això també implicava el seu paper en el moviment per la memòria històrica i la transformació radical de la percepció de la història recent, que comporta el descrèdit de la Transició i la inconsistència i fragilitat de l’autonomisme. De fet, tot el que envolta el cas de les tortures a Via Laietana –un secret de domini públic– han ajudat a una presa de consciència nacional sobre la relació entre Catalunya i Espanya com a una dinàmica de violència / repressió, que pot variar en grau, encara que no en presència, en funció dels règims de torn o dels equilibris polítics circumstancials.

És per això que la seva desaparició va molt més enllà del que molts opinadors voldrien. No es tracta d’una víctima (al cap i a la fi, les tortures no són una causa, sinó una conseqüència d’una opressió nacional) sinó d’una resistent, una icona popular, algú capaç de dedicar tota la seva vida a la llibertat del seu país. I és aquesta la veritable naturalesa del personatge, la seva transcendència històrica.

L’acció, organitzada per la plataforma No al Plemcat, s’ha desenvolupat en tres actes amb una posada en escena simbòlica. En una primera part, ambientada amb música de Antonio Vivaldi, diversos participants han representat la riquesa natural del golf de Roses amb globus que evocaven fauna marina. Posteriorment, amb la sardana L’Empordà, dues corrues han simbolitzat la població local afectada pel projecte.

“L’implantació respon als interessos d’unes quantes companyies energètiques; nosaltres defensem un model alternatiu, descentralitzat i que aprofiti zones ja antropitzades”, ha afirmat Marià de Delàs, membre de la plataforma.

El projecte Plataforma de Recerca en Energies Marines de Catalunya (Plemcat), impulsat per la Generalitat, preveu la instal·lació d’un parc eòlic marí experimental al golf de Roses, l’únic punt del litoral català on l’Estat ha autoritzat aquesta possibilitat. Els opositors consideren que es tracta d’un projecte innecessari que pot afectar greument la biodiversitat, així com l’activitat pesquera i agrícola i el paisatge natural de la zona.

La plataforma No al Plemcat agrupa set entitats ecologistes i set ajuntaments de la Costa Brava, entre els quals hi ha municipis com l’Armentera, Sant Mori, Ventalló, Vilaür i l’Escala. Entre les organitzacions implicades hi ha Stop Macro Parc Eòlic Marí, IAEDEN-Salvem l’Empordà i Unió de Pagesos.

Els opositors denuncien que el projecte, dotat amb un pressupost de 80 milions d’euros i amb previsió d’inici d’obres el 2025, respon a interessos de grans consorcis empresarials i alerten que pot obrir la porta a un macro parc eòlic industrial al litoral. En aquest sentit, reclamen alternatives energètiques menys agressives, com la instal·lació en teulades o polígons industrials.

La protesta d’aquest dissabte s’emmarca en una sèrie de mobilitzacions impulsades per la plataforma en els darrers mesos per exigir l’aturada del projecte i reclamar un model energètic més sostenible i arrelat al territori.

Les entitats convocants denuncien que la participació de l’exèrcit espanyol en aquest tipus d’esdeveniments és incompatible amb els valors educatius i de foment de la pau que haurien de regir aquests espais. Consideren que la presència d’estands militars en fires adreçades a joves contribueix a normalitzar la militarització i contradiu els principis d’una educació crítica i compromesa amb la resolució pacífica dels conflictes.

En aquest sentit, assenyalen la necessitat de mantenir els espais educatius lliures de presència militar i reclamen coherència a les institucions públiques en la defensa d’una cultura de pau. Així mateix, insten les administracions a assumir la seva responsabilitat i a garantir que es preservi el caràcter educatiu d’aquestes iniciatives.

Finalment, fan una crida a la participació en la concentració per mostrar el rebuig col·lectiu a la presència de l’exèrcit a l’Expojove i per defensar un model educatiu allunyat de qualsevol forma de militarització.

Sota el lema “33 anys sense tu, 33 anys lluitant per tu”, la commemoració ha posat de manifest la voluntat de mantenir viva la memòria del jove independentista i antifeixista, convertit amb els anys en un símbol de la lluita contra l’extrema dreta als Països Catalans.

La plaça de l’Ajuntament ha estat un dels punts centrals de l’acte, on s’ha fet una ofrena floral en record seu i s’han succeït intervencions que han reivindicat la seva figura com la d’un jove compromès políticament i socialment. Durant la jornada, també s’han pogut escoltar testimonis com el de Betlem Agulló, així com les intervencions de militants històrics i actuals del moviment juvenil, que han recordat què va significar lluitar al seu costat i han posat en relleu la continuïtat del seu llegat.

El jovent d’Arran ha tingut un paper destacat en la convocatòria, reafirmant el compromís de les noves generacions amb la memòria i la lluita de Guillem Agulló. “No t’oblidarem mai i continuarem la teua lluita”, han expressat, tot reivindicant una “terra de tothom” lliure de feixisme.

Els organitzadors han subratllat que la jornada no és només un homenatge, sinó també una eina de conscienciació per alertar sobre les conseqüències de l’odi i la violència política, i per reforçar els valors antifeixistes entre el jovent.

La commemoració també ha tornat a denunciar la resposta judicial al cas. L’Audiència de Castelló va qualificar els fets com una baralla juvenil, sense reconèixer el mòbil polític, i va condemnar l’autor confés de l’assassinat, Pedro Cuevas, a catorze anys de presó, dels quals només en va complir quatre. La resta d’acusats van ser absolts.

 

Blanca Serra posava nom a una de les patologies recurrents de l’independentisme: l’adamisme. No com a anècdota, sinó com a mecanisme de desconnexió política.

“En política —deia— l’adamisme porta a no reconèixer els predecessors d’un pensament o grup: cada grup o partit es creu que ha nascut com una novetat absoluta.”

Aquesta desmemòria no és innocent. És funcional. Permet començar sempre de zero, esborrar responsabilitats i, sobretot, evitar continuïtats que obligarien a ser coherents.

Per això el seu discurs no era només una reivindicació del passat, sinó una esmena al present.

Perquè mentre hi ha hagut generacions que van construir organització en la clandestinitat, assumint morts, repressió, presó, refugi i exili, avui una part significativa de la política ha fet de l’autonomia un espai de confort. No com a eina transitòria, sinó com a marc definitiu.

La política convertida en professió.
La gestió convertida en horitzó.
La renúncia convertida en discurs.

És exactament allò que aquella generació militant havia decidit no ser.

En aquest fil de continuïtat, la seva trajectòria no es pot entendre sense aquesta genealogia compartida: figures que van combinar rigor intel·lectual i compromís polític sense passar pels circuits de la política institucional que atorguen visibilitat. Una generació sovint relegada, però imprescindible.

Blanca Serra no idealitzava res. Però tampoc no acceptava l’oblit.

Quan parlava de llengua, ho feia sense concessions: advertia que els catalans som massa sovint agents actius del procés de minorització. Quan parlava de política, denunciava els límits estructurals d’un sistema autonòmic basat en la dependència i la submissió. I quan parlava d’estratègia, insistia en allò que avui sembla gairebé subversiu: organització, poder popular i coherència.

No hi ha equidistàncies en aquest plantejament. Hi ha un fil.

Recollint experiències al llarg de la història contra l’opressió contra el poble català, es configura l'independentisme contemporani de combat: el fil que uneix el PSAN-Provisional amb el CSPC, IPC, Terra Lliure, MDT, la Candidatura d’Unitat Popular i Poble Lliure; el fil que travessa les consultes, el 9-N, l’1-O, el 3-O i la batalla d’Urquinaona.

El fil que connecta llengua, classe i Països Catalans
El fil que impedeix que cada derrota esdevingui també una amnèsia.

Sense aquest fil, tot es fragmenta. Amb aquest fil, cada etapa —amb les seves contradiccions— forma part d’un mateix procés històric.

Blanca Serra va dedicar la vida a mantenir viu aquest fil.

Salellas ha fet públic l’anunci aquest dissabte durant una conversa-vermut centrada en els reptes i el futur de la ciutat. Segons ha explicat, encapçalarà la candidatura per “consolidar el projecte de govern” i continuar amb la “transformació de la ciutat”.

La decisió neix a proposta de la militància de Guanyem Girona i ha estat validada en una assemblea celebrada aquesta setmana, que ha destacat positivament tant l’acció de govern com el lideratge de l’actual alcalde.

La formació es fixa com a objectiu tornar a assolir l’alcaldia per consolidar el canvi de rumb iniciat aquest mandat i culminar els projectes en marxa. En aquest sentit, Salellas ha defensat que la ciutat necessita “més anys de govern de Guanyem” per aprofundir en les transformacions iniciades, especialment en àmbits com l’habitatge, la transformació urbana i els serveis públics. “Els canvis volen temps”, ha remarcat.

L’habitatge és un dels eixos centrals del seu projecte. L’alcalde ha reivindicat el paper capdavanter del consistori en aquest àmbit i ha defensat la necessitat d’ampliar les polítiques d’habitatge públic per garantir el dret a viure a la ciutat.

Paral·lelament, ha apostat per avançar cap a una Girona “plena de vida”, amb més espai públic per a les persones, carrers pacificats i una mobilitat més sostenible. En aquest marc, ha destacat iniciatives com la Girocleta, la creació de noves centralitats als diferents punts de la ciutat i les actuacions de pacificació de carrers i entorns escolars.

Salellas també ha posat l’accent en la necessitat de preservar la identitat pròpia de la ciutat com a element clau per afrontar els reptes de futur, així com en el reforç de les polítiques socials i climàtiques per reduir desigualtats.

“No ha estat un mandat fàcil, però el compromís amb Girona i amb el projecte de Guanyem em dona energia per continuar”, ha afirmat.

Pel que fa a la candidatura, Guanyem Girona definirà durant aquest any la resta de la llista, que combinarà continuïtat i renovació amb la voluntat de revalidar un govern que consideren “solvent, proper i compromès”.

Malgrat l’anunci, l’alcalde ha assegurat que es manté “centrat en governar” i en desplegar les polítiques iniciades: “Hem fet molta feina i en queda molta per fer”.

La ballada i la glosada popular han posat el punt final a les activitats culturals de dissabte de l’Acampallengua 2026 a Manacor, en una jornada marcada per la participació i la reivindicació de la llengua i la cultura catalanes. Aquesta celebració final ha aplegat tant acampadors com veïns del municipi, convertint-se en un dels moments més destacats del cap de setmana.

Al llarg del dia, les activitats s’han desplegat en diversos espais del poble, amb una oferta variada que ha sabut connectar amb diferents interessos. Entre les propostes més concorregudes, ha destacat el show de Jèssica Pulla, així com la taula rodona “cultura popular amb perspectiva de gènere”, que han registrat una notable implicació del públic.

Aquestes activitats han posat el focus en donar veu als col·lectius minoritzats, mentre que altres espais com l’Espai Rebel o el taller de periodisme han servit per fomentar el pensament crític i la defensa dels drets humans. Paral·lelament, també s’han impulsat propostes artístiques com la pintura d’un mural col·lectiu o el taller de teatre.

En total, la jornada ha ofert una dotzena d’activitats que han combinat oci, formació i compromís social. El programa ha inclòs tornejos esportius, tallers, gimcanes, jocs antifeixistes, pòdcasts en directe i diverses taules rodones sobre qüestions com el català a les aules, el periodisme o la resposta col·lectiva davant l’auge del racisme.

També hi ha hagut espais específics com l’Espai Violeta, amb activitats centrades en la perspectiva de gènere i l’autodefensa feminista, així com propostes vinculades a la cultura popular com el taller de glossa i ball de bot, que han culminat amb la glosada i la ballada final.

Amb aquesta jornada, l’Acampallengua consolida el seu paper com a espai de trobada juvenil i de dinamització cultural al servei de la llengua, combinant festa, reflexió i compromís col·lectiu.

La decisió sorgeix a proposta de la militància de Guanyem Girona i ha estat validada en una assemblea celebrada aquesta setmana, on es demana a Lluc Salellas que torni a encapçalar la candidatura, tot destacant molt positivament l’acció de govern i el seu lideratge al capdavant de la ciutat.

Guanyem Girona es fixa com a objectiu tornar a assolir l’alcaldia per consolidar el canvi de rumb iniciat aquest mandat i culminar els projectes iniciats. En aquest sentit, Salellas ha defensat que la ciutat necessita «més anys de govern de Guanyem» per continuar amb les transformacions ja en marxa, especialment en àmbits com l’habitatge i la transformació urbana, però també en l’àmbit social i de serveis públics. «Els canvis volen temps», ha remarcat, tot destacant que l’executiu actual disposa ara de més experiència i coneixement per afrontar els reptes pendents.

Entre les prioritats de futur, l’alcalde ha situat l’habitatge com a eix central de l’acció política. Ha recordat que han estat capdavanters en aquest àmbit i ha defensat la necessitat de continuar ampliant les polítiques d’habitatge públic per garantir el dret a viure a la ciutat.

Alhora, ha apostat per avançar cap a una Girona «plena de vida», amb més espai públic per a les persones, carrers pacificats, cultura popular i una mobilitat més sostenible. En aquest marc, ha destacat projectes com l’aposta per la Girocleta, la creació de noves centralitats als quatre punts cardinals de la ciutat i les pacificacions de carrers i entorns escolars.

L’actual alcalde també ha destacat la importància de preservar la identitat pròpia de Girona i la seva manera de ser, com un element clau per afrontar els reptes de futur sense perdre allò que defineix la ciutat i el país.

Salellas també ha remarcat la voluntat de continuar reforçant els serveis públics i les polítiques socials i climàtiques per reduir les desigualtats i preparar la ciutat per als reptes de futur. «No ha estat un mandat fàcil, però el compromís amb Girona i amb el projecte de Guanyem em dona energia per continuar», ha afirmat.

Pel que fa a la candidatura, la formació definirà durant aquest any les persones que acompanyaran Salellas a la llista, però ja ha avançat que la llista consolidarà part de l’equip actual, amb l’objectiu de revalidar un govern que ha demostrat ser solvent, proper i compromès amb la ciutat.

Finalment, l’alcalde ha insistit que, malgrat l’anunci, es manté «centrat en governar» i en desplegar les polítiques iniciades. «Hem fet molta feina i en queda molta per fer», ha conclòs.

L’acte ha arrencat amb un record emocionat de Blanca Serra i Puig, activista històrica i sòcia de l’ANC, traspassada recentment. El coordinador d’Incidència Política, Josep Vila, ha obert el simposi amb un homenatge a la seva trajectòria.

La primera part de la jornada ha anat a càrrec del periodista i director de VilaWeb, Vicent Partal, que ha analitzat el cicle electoral 2023-2024. Partal ha atribuït la davallada del vot independentista a una combinació de factors, entre els quals ha destacat “la decepció col·lectiva, la incapacitat dels partits per mantenir-se units i la repressió espanyola”.

En la segona part, una taula rodona amb Ferran Mascarell, Carme Garcia Suàrez, Mercè Amich Vidal i Xavier Díez ha abordat les bases per a la construcció d’una nova hegemonia política.

Entre les idees compartides, s’ha remarcat la necessitat de superar debats estèrils i reforçar les estructures del moviment. La politòloga Mercè Amich ha advertit contra el “fals dilema entre un ‘nacionalisme excloent’ i un ‘independentisme de majories’ que esdevingui innocu”, i ha defensat la construcció d’“estructures sòlides de defensa de l’interès nacional al marge dels cicles electorals”.

Per la seva banda, l’historiador Xavier Díez ha apostat per ampliar la base social i evitar exclusions: “Un moviment independentista exitós ha de contenir la representació de tota la societat”, ha afirmat, tot reclamant també un “pacte de no agressió” entre les forces independentistes per evitar que les institucions catalanes quedin en mans del que ha qualificat com el “front nacional espanyol”.

En clau social, l’activista Carme Garcia Suàrez ha posat l’accent en la reconstrucció de la confiança amb la ciutadania: “L’abstenció no és desinterès: és una demanda d’honestedat i compromís”, ha dit, tot defensant que la clau no és “ser els més cridaners, sinó connectar amb la gent i esdevenir imprescindibles en la seva vida quotidiana”. Garcia també ha reivindicat el paper de l’ANC com a “paraigua i connector de majories”.

Finalment, Ferran Mascarell ha reflexionat sobre el concepte d’hegemonia en clau històrica i política: “El poble català és un constructe polític desmillorat perquè ens fallen algunes pedres essencials com els partits polítics”, ha afirmat. Segons Mascarell, mentre durant una dècada l’independentisme va marcar l’agenda política, “ara ho està fent l’Estat espanyol”.

El simposi ha volgut anar més enllà d’una reflexió puntual i establir les bases d’un procés continu de debat i elaboració estratègica. Els assistents han pogut formular preguntes i també podran fer aportacions per escrit fins al 18 d’abril, amb l’objectiu d’enriquir les conclusions i contribuir a una presa de decisions més sòlida i compartida.

Amb aquesta iniciativa, l’ANC referma la seva voluntat d’actuar com a espai de trobada i impuls estratègic del moviment independentista, amb la mirada posada en la recuperació de la iniciativa política i la construcció d’una nova hegemonia davant el proper cicle electoral.

En un comunicat, el col·lectiu ha volgut subratllar que Serra no només va treballar pel poble de Catalunya, sinó per “tota la nació catalana”, reivindicant la seva trajectòria en defensa de la llengua i la independència. En aquest sentit, han destacat el seu compromís constant, així com el seu coratge i determinació en la lluita per l’ús social del català.

L’entitat també ha posat en valor la persistència de Serra al llarg dels anys, assegurant que la seva lluita “continuada i persistent” per la independència dels Països Catalans deixa una empremta profunda en el moviment. “Sempre serà present en el nostre dia a dia”, han afirmat.

Finalment, el col·lectiu ha remarcat que el seu llegat perdurarà: “El seu exemple i la seva lluita seran vius sempre entre totes nosaltres”. El comunicat es tanca amb un missatge de comiat: “Descansi en pau”.

Nascuda a Barcelona l’any 1943, Serra es va llicenciar en llengües clàssiques per la Universitat de Barcelona i va exercir com a catedràtica de llengua a l’ensenyament secundari, desenvolupant bona part de la seva trajectòria docent a l’Institut Narcís Monturiol.

La seva militància política es remunta a principis dels anys seixanta al Front Nacional de Catalunya (FNC), i es va consolidar amb la seva participació en la fundació del Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), constituït el 1969. Posteriorment, va ser una de les impulsores del PSAN-Provisional (1974), així com d’altres espais clau del moviment independentista com Independentistes dels Països Catalans (1979) o l’Assemblea de Catalunya (1971).

Amb el pas dels anys, Serra va mantenir una presència activa en diverses iniciatives polítiques i socials, participant en la creació de la Plataforma pel Dret de Decidir (2005), l’Assemblea Nacional Catalana (2012), Poble Lliure (2014) i el Consell per la República (2018).

El seu compromís amb la causa independentista i socialista li va comportar episodis de repressió. Entre 1975 i 1976 es va haver de refugiar a la Catalunya Nord, i va ser detinguda en diverses ocasions entre 1977 i 1982. Recentment, la Fiscalia de Barcelona havia reconegut que va ser torturada durant tres dies el febrer de 1977 per la Brigada Politicosocial a la comissaria de Via Laietana, 43.

En l’actualitat, militava a Poble Lliure i a la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), i formava part del Grup Koiné. La seva darrera intervenció pública va tenir lloc el 25 de març de 2026 a la Sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès, en la presentació del llibre La revolució pendent: Història i memòria del PSAN-Provisional, coescrit amb Carles Benítez i Baudés.

“La seva lluita és el nostre llegat. La memòria és una forma de victòria”, conclou el comunicat fet públic per les organitzacions.

En aquesta agressió feixista també van resultar ferits dos companys seus. Tot i que diversos testimonis van reconèixer els atacants, la Guàrdia Civil va detenir i interrogar els companys del Guillem. Els assassins, sis coneguts nazis del barri de Marxalenes de València, van campar amb impunitat durant tres dies fins que el dimecres 14 es van entregar lliurement a la caserna de la Guàrdia Civil.

El dia 13 Guillem Agulló va ser enterrat al cementiri de Burjassot, en un acte de comiat i denúncia que va reunir un miler de persones. Durant els dies posteriors va créixer un sentiment d’indignació que es va manifestar amb esqueles, manifestacions i en la creació de col.lectius unitaris que expressaven el rebuig a la impunitat del feixisme. Moltes veus es van alçar en aquell moment per denunciar aquesta impunitat: el 15 d’abril un article a El Periódico denunciava l’existència de camps d’entrenament paramilitar de grups feixistes a Montanejos, Bétera i Nàquera. Per una altra banda, el diari valencià Las Provincias iniciava paral.lelament una campanya apologètica dels assassins del Guillem, citant informacions policials i arguments de l’advocat (un ex-fuerzanovista) dels agressors, intoxicant el cas, criminalitzant les víctimes i desviant el caràcter polític d’aquest assassinat. Aquesta campanya intoxicadora de Las Provincias aniria pujant de to a mesura que creixia la indignació entre la població.

Durant aquests anys la figura de Guillem Agulló ha esdevingut un símbol de la denúncia contra la impunitat amb què compten els grups feixistes. 

La mort de Guillem (Película completa)

Familiars i amics de Guillem Agulló denuncien impunitat nazi (vídeo)

Reportatge a Canal 9 l'any 1995

Arxiu de notícies aparegudes als mitjans de comunicació sobre el cas Agulló

Vídeo d'homenatge amb motiu del 20è aniversari

15 anys amb Guillem Agulló

Actes d'homenatge a Guillem Agulló a Burjassot Llibertat.cat

Guillem Agulló: 15 anys d’impunitat espanyolista Llibertat.cat

El vídeo compta amb la participació de veus destacades del món cultural, entre les quals el poeta i escriptor valencià Josep Piera, i es planteja com una crida a la participació massiva i un homenatge a totes les generacions que han mantingut viva la llengua catalana.

La iniciativa, impulsada per més d’un centenar d’entitats, recorrerà més de 1.500 quilòmetres en 17 etapes i farà parada en una vuitantena de municipis, des de Prada fins a l’Alguer, entre el 19 d’abril i el 5 de maig de 2026. Al llarg del trajecte, s’hi programaran concerts, tallers, trobades i activitats esportives i culturals obertes a tota la ciutadania.

Una setmana per sumar-s’hi

Les inscripcions per participar en la cursa de relleus continuen obertes. Qualsevol persona interessada a córrer un dels trams pot formalitzar la seva participació a través del web oficial del projecte. Només cal facilitar les dades bàsiques, i l’organització assignarà el punt concret del recorregut.

Des de l’organització fan una crida a entitats, escoles, associacions i particulars a sumar-se a una iniciativa que vol demostrar la vitalitat, la cohesió i la força compartida de la llengua catalana.