Hi som als carrers. Hi som als pobles. Hi som als barris. Hi som entre els joves i entre els qui fa dècades que lluiten. Hi som els qui vam viure l'1 d'Octubre i els qui aleshores eren massa joves per participar-hi. Però sobretot hi som perquè el país continua organitzat.

Disposem d'un teixit associatiu extraordinàriament viu que no ha deixat de treballar durant tots aquests anys. Ateneus, casals, associacions culturals, entitats de defensa de la llengua, moviments veïnals, excursionisme, esplais, agrupaments escoltes, colles castelleres, geganters, bastoners, diables, grallers, sardanistes, corals i centenars d'entitats locals mantenen viu un país que existeix molt més enllà de les institucions.

És la cultura popular que ocupa places i carrers, les festes majors que continuen fent país, els ateneus que obren cada vespre, les entitats que defensen la llengua i les associacions que mantenen viu el territori. Aquesta força no sempre apareix a les estadístiques ni ocupa els grans titulars. Però hi és. És una de les grans reserves de força col·lectiva del país. I és des d'aquí que podem tornar a fer-nos visibles.

Durant anys, les estelades als balcons van convertir pobles i ciutats en un immens mapa d'una voluntat compartida. No calia esperar l'Onze de Setembre. Cada balcó, cada finestra i cada façana deien silenciosament que en aquella casa hi havia algú disposat a defensar la llibertat del país. Aquelles estelades no eren decoració. Eren una manera de reconèixer-nos. Caminàvem pel carrer, aixecàvem els ulls i sabíem que no estàvem sols.

Recuperem aquesta força.

Si la tardor del 2027, quan farà deu anys del Primer d'Octubre, ha de ser un nou horitzó de mobilització, comencem a preparar-lo des d'ara. Les grans mobilitzacions no neixen el dia que s'omplen els carrers. Es construeixen abans: en cada poble, en cada barri, en cada casal, en cada ateneu, en cada entitat i en cada plaça. I també en cada balcó. Blanca Serra ens va deixar una frase que avui conserva tota la seva força: «Tenim història, tenim futur.»

Tenim la història de generacions que no van renunciar. Tenim una llengua que continua resistint i creant. Tenim una cultura popular que omple els carrers. Tenim un país associatiu que s'organitza cada dia. I tenim noves generacions disposades a continuar. Per això tenim futur.

Una estelada sola és un símbol. Milers d'estelades són un paisatge. Un país que torna a omplir els balcons d'estelades diu que és aquí, que es reconeix, que no ha renunciat i que es prepara per tornar-hi. Tenim història. Tenim futur. Hi som. Fem-ho visible. Obrim finestres. Omplim els balcons. Tornem a tenyir els carrers d'estelades.

Hi som. I per demostrar-ho, pengem l'estelada al balcó.

El sindicat considera aquestes resolucions «un nou atac» a un model que ha estat fonamental per garantir la cohesió social i la igualtat d’oportunitats, i rebutja que siguin els tribunals els qui decideixin sobre qüestions pedagògiques que, defensa, corresponen a la comunitat educativa i a les institucions democràtiques.

USTEC·STEs reivindica una escola pública forta, inclusiva i arrelada al país i remarca que la defensa de l’educació pública i la de la llengua catalana són inseparables. «No hi ha cohesió sense una escola pública de qualitat», assenyala el sindicat, que defensa el català com a eina de convivència, aprenentatge i inclusió.

Amb motiu de l’Onze de Setembre, l’organització sindical ha participat un any més en els actes de la Diada i ha fet una crida a la comunitat educativa a mobilitzar-se en defensa del català, dels serveis públics i d’una educació pública de qualitat.

El GOB també qüestiona les modificacions que el projecte introdueix a la Llei de Menorca Reserva de Biosfera, que eliminen diverses previsions sobre competències del Consell Insular en matèria d’aigües, activitats marítimes i ordenació del litoral.

L’entitat considera especialment preocupant la supressió de la possibilitat d’elaborar un pla director sectorial d’ordenació del litoral, que permetria al Consell coordinar els diferents usos i administracions implicades en un espai marí que, fins a les dotze milles, forma part de la Reserva de Biosfera de Menorca.

La iniciativa, registrada amb el número RGE 9003/26, ha obtingut un ampli suport parlamentari. El primer punt s'ha aprovat amb 12 vots a favor i un en contra, mentre que els altres dos punts, després d'incorporar-hi esmenes durant la tramitació, han rebut 12 vots favorables i una abstenció.

El GOB ha valorat positivament l'acord, però ha advertit que l'aprovació parlamentària no comporta per si mateixa la declaració del parc nacional. Per això, l'entitat ecologista reclama al Govern balear que traslladi al més aviat possible la petició al Govern de l'Estat i que els ministeris competents impulsin els estudis i els tràmits necessaris.

Una reivindicació de gairebé dues dècades

La protecció de les muntanyes submarines del Canal de Mallorca és una reivindicació impulsada des de fa gairebé vint anys per organitzacions de conservació marina i membres de la comunitat científica.

Ses Olives, Ausiàs March i Émile Baudot formen un conjunt d'espais submarins d'un gran valor ecològic, amb hàbitats que acullen comunitats de coralls, esponges i fons de rodòlits, entre altres espècies i ecosistemes d'interès per a la conservació.

La reivindicació tampoc arriba per primera vegada al Parlament. L'any 2018, la cambra balear ja es va pronunciar favorablement a impulsar la declaració dels sistemes muntanyosos submarins del Canal de Mallorca com a parc nacional marí.

Des d'aleshores s'han fet altres passes en la protecció d'aquest espai i del seu entorn, entre les quals la protecció del corredor de migració de cetacis de la Mediterrània i la incorporació més recent de les muntanyes submarines del Canal de Mallorca a la Xarxa Natura 2000.

Per al GOB, però, aquests avenços «no poden ser el punt final del procés».

Convertir l'acord polític en protecció efectiva

L'entitat reclama que una eventual declaració del parc es faci amb criteris científics i una zonificació que garanteixi una protecció efectiva dels hàbitats i les espècies més vulnerables, incloent-hi àrees de protecció estricta i els recursos necessaris per garantir-ne la gestió, vigilància i seguiment.

El GOB considera que, després de gairebé dues dècades de reivindicacions i vuit anys després del primer pronunciament del Parlament, el nou acord no pot quedar en una altra declaració d'intencions.

Per això, reclama al Govern de l'Estat que actuï amb agilitat perquè la protecció efectiva de les muntanyes submarines pugui avançar abans que acabi l'actual legislatura.

La declaració del parc nacional marí del Canal de Mallorca representaria, segons l'entitat ecologista, una passa històrica per a la conservació de la biodiversitat marina de les Illes Balears i contribuiria al compliment dels compromisos de protecció i recuperació dels ecosistemes marins.

La iniciativa proposa un recorregut col·lectiu per diversos punts del País Valencià afectats per grans projectes energètics i altres processos de degradació ambiental. La ruta passarà per Torís, la Vall d’Aiora-Cofrents, Llutxent, Llíria i Casinos, on els participants podran conèixer sobre el terreny els conflictes i les resistències impulsades per les poblacions afectades.

Les entitats organitzadores remarquen que la iniciativa no pretén abordar aquests casos únicament com a conflictes relacionats amb les energies renovables, el biometà o determinades infraestructures. Al darrere, assenyalen, es repeteix una mateixa dinàmica basada en la manca d’una planificació territorial adequada, la concentració dels impactes en determinades zones, la pèrdua de sòl i l'escassa participació de les poblacions afectades en la presa de decisions.

Connectar les diferents lluites pel territori

El «Tour Malet» vol servir també per posar en contacte aquestes resistències amb altres moviments que afronten problemàtiques relacionades amb la defensa de l’horta, l’habitatge, l’urbanisme o el turisme.

L’objectiu és enfortir el teixit associatiu i compartir experiències entre col·lectius que sovint afronten els conflictes de manera separada, però que les entitats convocants consideren conseqüència d’un mateix model d’ocupació i degradació del territori.

Amb aquesta ruta, les organitzacions volen qüestionar un model de transició energètica que, malgrat presentar-se com a resposta a la crisi climàtica, pot reproduir dinàmiques d'especulació, concentració d'impactes i pèrdua de control de les comunitats sobre el territori.

El «Tour Malet» planteja així connectar les resistències locals i les alternatives per avançar cap a una transició energètica que tingui en compte la planificació territorial, la participació de la població i la preservació dels espais agrícoles i naturals.

L’edició d’enguany posarà especialment el focus en la situació sociolingüística, en un context marcat per les polítiques lingüístiques impulsades durant aquesta legislatura a les Illes Balears. El seminari també abordarà altres qüestions com l’accés a l’habitatge, els diferents models d’escola i l’auge dels creadors de contingut compromesos amb la llengua i el país.

Quaranta anys de la Llei de normalització lingüística

Un dels eixos destacats serà el 40è aniversari de l’aprovació de la Llei de normalització lingüística de les Illes Balears, aprovada el 1986 i convertida en una de les principals eines legals per a la recuperació i promoció del català després de dècades de persecució i marginació.

El Grup Blanquerna vol aprofitar l'efemèride per analitzar el recorregut de la llei i la situació actual dels drets lingüístics, en una legislatura en què l’entitat denuncia que la normativa i les polítiques de normalització han estat greument atacades per la majoria parlamentària formada pel PP i Vox al Parlament de les Illes Balears.

La mirada sobre la llengua compartirà espai amb altres debats que afecten el present i el futur del país, especialment l’habitatge i l’educació, així com les noves formes de producció i difusió de continguts en català a les xarxes.

Renovació de la direcció del Grup Blanquerna

La celebració del seminari coincidirà enguany amb una assemblea extraordinària del Grup Blanquerna, a la qual estan convocats tots els socis de l’entitat. L’assemblea elegirà la Junta que dirigirà l’organització durant els pròxims dos anys.

L’organització també ha anunciat que ha rebaixat els preus amb la voluntat de facilitar la participació. Les inscripcions inclouen les activitats formatives i l’estada en règim de pensió completa a l’hotel EIX Platja Daurada de Can Picafort.

El programa complet de la 37a edició es farà públic pròximament, mentre que les inscripcions ja estan obertes.

Inscripcions al Seminari Blanquerna 2026

L’acte va reunir uns centenars de persones que, procedents d’una trentena de pobles de la comarca, van arribar al lloc enarborant torxes des de tres punts de concentració previs a la ciutat.

El diàleg va anar així:

Pep: “Com ahir, greuges i injustícies…”.

Carla: “Avui com demà, treball i esperança…”.

Teresa: “Ja fa temps del feixuc pes d’aquesta arrogància…”..

Carla: “...que fereix l’ànima del nostre poble”.

Pep: “La llibertat, Carla, vosaltres la viureu…”.

Carla: “...perquè vosaltres vau imaginar-la”.

Teresa: “Reconstruïm la memòria”.

Carla: “Construim la llibertat”.

Pep: “I és que venim de molt lluny…”.

Carla: “...i anem més lluny encara”.

La presidenta comarcal d'Òmnium, Assumpció Martínez, havia exposat a l’inici de l’acte la trajectòria de militància i resistència de Musté i Putellas durant tota la seva vida. Va recordar la militància de Musté a l’esquerra independentista des de principi dels anys vuitanta, la seva activitat a l’MDT i a Terra lLiure, la seva detenció dins l’Operació Garzón, les tortures de què va ser víctima a Madrid i el seu empresonament entre 1992 i 1996; circumstàncies totes aquestes, va insistir, que el van refermar en la seva voluntat de lluita i mai no el van fer retrocedir.

El personatge històric homenatjat va ser Domènec de Parera, l’advocat que va negociar el suport d’Anglaterra a la resistència catalana contra el borbó Felip V i que va morir en combat a Montjuïc el 1705. Els cinc principals passatges de la vida del prohom austriacista van ser presentats en una acció teatral a càrrec d'un grup d’actors davant la façana de la catedral.

La nit va acabar amb crits per la independència de Catalunya i el cant dels Segadors. Els alcaldes de Vic i de Manlleu eren a primera fila del públic assistent.

Aquest acte va ser la segona part de l’homenatge d’enguany de la Marxa dels Vigatans. El primer va tenir lloc al Centre Obrer i recreatiu de Montesquiu, població de residència dels homenatjats, el divendres, dia 4.

Els descendents van refer, 125 anys després, el mateix trajecte que aquells joves catalanistes: des del carrer Copons fins a l'Arc de Triomf, indret on aleshores es trobava el monument a Rafael Casanova.

El gest de tornar a caminar pels mateixos carrers va convertir la commemoració en alguna cosa més que un record històric. Les famílies dels represaliats van recuperar físicament el recorregut d'uns joves que l'Onze de Setembre de 1901 van ser detinguts en el context de l'homenatge a Rafael Casanova.

Una trentena de catalanistes van ser detinguts sota l'acusació de «reunión ilegal y atentado a la integridad de la patria», en un episodi repressiu que acabaria esdevenint una de les arrels de l'Onze de Setembre reivindicatiu i combatiu.

Sota els conceptes «Arrels, orgull, memòria», Reeixida ha volgut recuperar enguany no només els fets, sinó també els noms i les històries personals d'aquells represaliats i retornar-los a la memòria col·lectiva del país.

El recorregut d'ahir culminava així una commemoració que ha permès retrobar descendents dels detinguts i reconstruir una història que durant dècades havia quedat en bona part fora del relat més conegut de la Diada.

Del carrer Copons a l'Arc de Triomf, les famílies van tornar a caminar 125 anys després per un itinerari que uneix memòria familiar i memòria nacional. Un recorregut que recorda que la Diada reivindicativa també té unes arrels fetes de mobilització, repressió i persistència.

👆Molt i molt contents de poder acompanyar, 1️⃣2️⃣5️⃣anys després a les famílies dels detinguts l'11 de setembre, en el 1r Onze de setembre combatiu,
fent la mateixa ruta de c/Copons a Arc de Triomf📍@reeixida //// Arrels🔥, orgull✊️, memòria🏴 pic.twitter.com/jFJvmPIX8C

— Fundació Reeixida (@reeixida) September 11, 2026

Aquesta acció provocà una campanya de solidaritat amb els detinguts, joves i actius militants de sis dels grups més radicals de la Unió Catalanista; la convocatòria d’una manifestació el dia 15 del mateix mes que va reunir més de deu mil persones. I, sobretot, desembocaria en el sorgiment de l’Agrupació Catalanista La Reixa, destinada a prestar ajuda als catalanistes represaliats.

En plena crisi del projecte de l’estat-nació espanyol per les guerres colonials de Cuba i Filipines i poc després de la formació l’abril de 1901 de la Lliga Regionalista, el sorgiment de la Reixa  ha estat considerat un dels primers passos del sorgiment de l’independentisme polític català.

Aquesta obligada resposta de caire antirepressiu, més de vint anys abans de la sortida al carrer, el 8 de juliol de 1922, d’Estat Català, la primera formació política de l’independentisme català organitzat, resulta prou significativa del costerut camí que li esperava per recórrer a aquest moviment polític.

El 25 de novembre de 1905, l’assalt del ¡Cu-cut!, per part de desenes d’oficials de l’exèrcit espanyol, desencadenava una repressió d'enorme calat contra el catalanisme en general, i el seu sector independentista encara en formació. La promulgació el 23 de març de 1906 de la “Llei de Jurisdiccions” agreujava la legislació repressiva anterior contra la propaganda “separatista”, traslladant a la jurisdicció militar qualsevol ofensa a la “unitat de la pàtria”.

Amb l’aplicació de la nova legislació fins i tot amb caràcter retroactiu, un nombre indeterminat de militants es veieren obligats a elegir l’exili com l’única via d’eludir la detenció i la perspectiva real de llargues condemnes de presó.

El control policial i governatiu exhaustiu de les activitats catalanistes i l’acció d’una fèrria censura feien gairebé impossible a casa nostra la lliure aparició de les primeres reivindicacions obertes d’independència. Seria, així, a Cuba, i no en territori nacional català, on aparegueren les primerenques expressions favorables a la independència concretament a Santiago, l’octubre de 1906 a la revista Fora=Grillons!, i el setembre de 1907 amb la fundació del Catalunya. Grop Nacionalista Radical, que als seus estatuts declarava taxativament com a objectiu “treballar de valent per obtenir l'absoluta Independència de Catalunya”.

Mentrestant a l’interior, el tancament gairebé total de les vies d’expressió política obligava l’independentisme incipient a subsumir les seves activitats dins una semiclandestinitat; a supeditar el discurs teòric a l’activisme, i fer seu l’insurrecionalisme com a estratègia per a arribar a la independència.

I, paral·lelament, era possible observar la progressiva assumpció del terme “separatisme” com a autodenominació, autocensura obligada del missatge i del lèxic a emprar que explicaria la manca d’utilització del terme, en certa manera tabú, d’independència.

La Primera Guerra Mundial resultà una conjuntura molt propícia per a la configuració d’un espai polític propi de l’independentisme, com ho prova la popularització de la senyera estelada com el seu símbol més representatiu. Igualment, l’exemple irlandès a partir de la Pasqua de 1916 va oferir una via adient per a desenvolupar la seva estratègia insurreccional.

Com a resultat, el 8 de juliol de 1922 de la convergència entre el carisma polític de Francesc Macià i el lideratge entre els grups de joves separatistes de Daniel Cardona, tenia lloc, com s’ha dit, la sortida al carrer d’Estat Català.

Amb l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera aquest espai polític habituat a una situació de tancament dels canals de participació assoliria un protagonisme desconegut fins aleshores. L’ambient molt enardit per la prohibició de totes les expressions catalanistes facilità l’increment dels escamots d’EC i la seva radicalització armada, arribant a preparar l’intent d’atemptar contra Alfons XIII arran del no reeixit Complot de Garraf el maig de 1925.

Finalment, a començament de novembre de 1926, ara farà cent anys, tenia lloc el fracassat intent d’aixecament de Prats de Molló. Per una vegada el context internacional es mostrà favorable a la causa catalana, i el judici posterior a París el gener de 1927 convertí l’Avi i el separatisme en la referència principal de la lluita contra la dictadura.

Com a conseqüència, un líder independentista, Francesc Macià, encapçalava el març de 1931 el procés que donà lloc a ERC; aconseguia una inesperada victòria electoral el 12 d’abril, i dos dies després proclamava la República Catalana.

Sota el lema «Hi soc. Hi som. Pel present i pel futur, independència», la mobilització es va articular en dues columnes, «Present» i «Futur», que van recórrer diferents punts de la ciutat fins a confluir a l'N-340 i encarar conjuntament el tram final cap al Pont Penjant.

Estelades, pancartes, música i crits d'independència van acompanyar una marxa en què la reivindicació nacional es va entrellaçar amb les demandes pròpies del territori. La defensa de la llengua, l'educació i els serveis públics, l'habitatge i les mancances que afecten les Terres de l'Ebre van formar part del rerefons d'una mobilització que va voler vincular independència i vida quotidiana.

L'Assemblea Nacional Catalana va xifrar en 6.000 les persones participants en la convocatòria, mentre que els cossos policials van situar l'assistència en 1.600.

La confluència de les dues columnes simbolitzava una de les idees centrals de la Diada d'enguany: unir el present i el futur. Una independència plantejada no només com un horitzó polític, sinó com una eina per disposar de la capacitat de decidir sobre el territori, els recursos i les necessitats del país.

En arribar al Pont Penjant, la presència de simpatitzants d'Aliança Catalana que exhibien banderes de la formació va provocar crits de «fora feixistes» entre una part dels manifestants.

L'acte final va comptar amb dos pilars aixecats pels Xiqüelos i Xiqüeles del Delta i els Castellers de Tortosa, la lectura del manifest i els parlaments de les entitats convocants. La jornada va culminar amb el cant d'«Els Segadors».

La mobilització d'Amposta va posar també en relleu la voluntat de descentralitzar la Diada i situar les diferents realitats territorials al centre de la reivindicació nacional. Des de les Terres de l'Ebre, milers de persones van tornar a expressar que la independència continua sent un objectiu polític viu i que la defensa del país passa també per donar resposta als problemes concrets del territori.

L'Ebre tampoc es queda curt!

Aquestes són les vistes des del Pont Penjant d'Amposta! pic.twitter.com/T0DdMl1ZEh

— Assemblea Nacional Catalana (@assemblea) September 11, 2026

La mobilització gironina va començar a les 17.14 h a la plaça de Catalunya, on els Marrecs de Salt van aixecar dos pilars abans de l'inici de la marxa. Estelades, pancartes i crits d'«independència» van tornar a ocupar els carrers de la ciutat en una manifestació que va reunir participants procedents de diferents punts de les comarques gironines.

Sota el lema «Hi soc. Hi som. Independència», la convocatòria volia remarcar tant el compromís individual com la necessitat de recuperar la força col·lectiva de l'independentisme. A Girona, la columna «Present i Futur» va sortir de la plaça de Catalunya i va avançar pel centre de la ciutat fins a arribar a la Copa.

La mobilització va estar marcada també per una presència significativa de joves i famílies, en una jornada que va recuperar algunes de les imatges que durant els darrers anys han caracteritzat les manifestacions independentistes de la Diada a les comarques gironines.

La marxa va culminar a la Copa amb la lectura del manifest, que va posar l'accent en la necessitat de deixar enrere retrets i discrepàncies i recuperar la unitat necessària per avançar cap a la independència.

La convocatòria d'enguany, impulsada per l'Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural, el Consell de la República, l'Associació de Municipis per la Independència, la Intersindical i el CIEMEN, plantejava la independència no només com una reivindicació nacional, sinó com una resposta als problemes del present i una eina per construir el futur del país.

La manifestació de Girona va mostrar així que, malgrat el canvi de cicle polític i les dificultats que ha travessat el moviment després de l'1 d'Octubre, una part significativa de l'independentisme continua disposada a ocupar els carrers i a mantenir oberta la reivindicació de la independència.

✊A la Catalunya Nord també criden #HiSocHiSom

Son presents a la manifestació de GIRONA pic.twitter.com/VhlNIf6lhG

— Assemblea Nacional Catalana (@assemblea) September 11, 2026

Quina patxoca que fa La Copa a GIRONA! pic.twitter.com/0eX7PcjPXU

— Assemblea Nacional Catalana (@assemblea) September 11, 2026

La marxa ha sortit a les set del vespre del Mercat Central i ha recorregut els carrers de la ciutat fins al Fossar Vell, sota el lema «Un poble en lluita per una terra lliure», compartit amb les mobilitzacions de l’Esquerra Independentista d’aquesta Diada.

La convocatòria ha reivindicat la independència dels Països Catalans vinculada a les lluites socials i populars i ha fet una crida a recuperar la mobilització i l’organització des del territori.

Durant el recorregut s’han fet sentir consignes independentistes i en defensa de la llengua i s’ha reivindicat la necessitat de continuar construint una alternativa política des dels moviments populars davant l’actual situació política i social.

La mobilització ha acabat al Fossar Vell amb l’acte polític de l’Esquerra Independentista del Camp, que ha situat la Diada com una jornada de lluita i reivindicació i ha remarcat la voluntat de mantenir viu el conflicte polític amb l’Estat.

La manifestació de Reus s’ha sumat així a les diferents convocatòries de l’Esquerra Independentista celebrades aquest Onze de Setembre arreu del país sota una mateixa reivindicació: «Un poble en lluita per una terra lliure».

«Avui tornem a reivindicar amb claredat els nostres objectius: la independència nacional, el socialisme, el feminisme i l’ecologisme.»

Acte de celebració de la Diada nacional de Catalunya a Reus pic.twitter.com/XqmDGNmrkP

— CUP Països Catalans (@cupnacional) September 11, 2026

La jornada havia començat al matí al carrer Ferran amb el tradicional homenatge a Gustau Muñoz, el jove comunista i independentista de 16 anys mort per trets de la policia espanyola durant la Diada de 1978. Enguany, l’homenatge arribava, a més, després del reconeixement oficial de la seva condició de víctima per haver participat en aquella manifestació independentista.

Sota el lema «El millor homenatge, la victòria», Arran ha tornat a reivindicar la memòria de Gustau Muñoz com una baula de les lluites independentistes que han precedit les generacions actuals.

En aquest acte, la diputada de la CUP Su Capellades ha defensat que «sense independència no hi ha futur» i ha carregat contra l’actuació policial del dia anterior durant les protestes contra Aliança Catalana. Capellades ha reivindicat, davant l’avenç de l’extrema dreta, «una catalanitat popular, diversa i antiracista» i ha situat l’horitzó en «la plena independència» i en la construcció d’«una terra de tothom».

«Tornar a iniciar un cicle de conflicte amb l’Estat»

La mobilització de l’Esquerra Independentista ha recorregut posteriorment els carrers de Barcelona fins a l’acte polític de la Diada. La CUP hi ha defensat la necessitat de recuperar la iniciativa després d’anys de desmobilització del moviment independentista.

«Els Països Catalans som una nació i tenim dret a decidir lliurement el nostre futur», ha afirmat Capellades, que ha plantejat obertament la necessitat de «tornar a iniciar un cicle de conflicte amb l’Estat» per avançar cap a «una terra lliure i per a tothom».

En les intervencions també s’han assenyalat dos obstacles per a l’alliberament nacional: «l’ofensiva espanyolista que avança arreu dels Països Catalans», que a Catalunya la CUP situa sota la direcció del PSC de Salvador Illa, i una extrema dreta que, segons l’organització, intenta apropiar-se de la qüestió nacional per dividir la societat.

D’aquesta manera, l’Esquerra Independentista ha volgut marcar distàncies amb qualsevol projecte nacional construït sobre l’exclusió i ha vinculat novament la independència amb els drets socials, la defensa de la llengua i una concepció popular i inclusiva dels Països Catalans.

«Som un poble amb una voluntat majúscula de no desaparèixer»

El secretari general de la CUP, Non Casadevall, ha situat la mobilització en una perspectiva històrica. «La nostra història [està] feta de derrotes, de contradiccions, de dubtes i d’errors», ha afirmat, però també d’un element que considera determinant: «som un poble amb una voluntat majúscula de no desaparèixer».

La mirada cap al futur també ha estat present en la intervenció de Laia Canigó, d’Arran, que ha fet una crida a reforçar l’organització política i comunitària: «Ara és el moment de donar-ho tot, d’organitzar-nos, de construir comunitats polítiques, de fer la revolució possible», ha assenyalat.

L’acte ha incorporat igualment les lluites socials que han marcat l’inici del curs polític. Des del sector educatiu s’ha recordat la vaga amb què va començar el curs aquesta mateixa setmana al Principat i la mobilització convocada per l’endemà al País Valencià, tot reivindicant la continuïtat de la lluita per una educació pública i de qualitat arreu dels Països Catalans.

Memòria, carrer i conflicte

La Diada de l’Esquerra Independentista ha deixat així una imatge que enllaça diferents generacions de lluita: des de la memòria de Gustau Muñoz, assassinat el 1978, fins a una nova generació que reclama organització i comunitat política per reprendre la iniciativa.

Amb més de 8.000 persones al carrer, segons les dades difoses per la CUP, la mobilització ha volgut anar més enllà de la commemoració de l’Onze de Setembre i plantejar una orientació per als pròxims mesos: recuperar el carrer, reconstruir l’organització popular i tornar a obrir el conflicte polític amb l’Estat, alhora que es confronta l’extrema dreta des d’un independentisme que es reivindica popular, social i antifeixista.

De l’homenatge a Gustau Muñoz a la manifestació i l’acte polític final, una mateixa idea ha travessat la jornada: la memòria de les lluites passades no com a nostàlgia, sinó com a punt de partida per continuar una lluita que l’Esquerra Independentista considera encara oberta.

🟡 Més de 8.000 persones a la manifestació “Un poble en lluita per una terra lliure” de l’Esquerra Independentista de la Diada de Catalunya. pic.twitter.com/5QWpNOliTb

— CUP Països Catalans (@cupnacional) September 11, 2026

L’acte polític presentat per Anna Alcalà, militant de Girona, ha comptat amb les intervencions de Marta Guillaumes. També de Jordi Gasulla, cap de l’oposició a Olot, qui ha remarcat la importància històrica del municipalisme, tant al govern com a l’oposició “Perquè nosaltres no entenem la política institucional com una finalitat. L’entenem com una eina. Una eina al servei d’un projecte. Una eina al servei de la gent. Una eina al servei de transformar la societat”.

Finalment, l’alcalde de Girona Lluc Salellas, ha tancat l’acte animant a crear llistes per les eleccions municipals “on la lluita nacional i la lluita social vagin de la mà” per fer front al l'hegemonia del PSC i el discurs reaccionari i excloent d’AC, assenyalat l'independentisme d'esquerres com l'alternativa necessària pel país.

L’acte ha finalitzat amb la cantada de l’himne nacional d’Els Segadors i un dinar popular, amb l’actuació musical de Folk i Cendra.

Les mobilitzacions arribaran després de la convocatòria contra Aliança Catalana prevista per aquest 10 de setembre al Fossar de les Moreres.

La jornada de la Diada començarà a les 10 h al carrer Ferran, amb el tradicional homenatge a Gustau Muñoz, el jove independentista de 16 anys assassinat per un policia durant la Diada de 1978. L’homenatge d’enguany coincideix amb el reconeixement per part de l’Estat de Gustau Muñoz com a víctima de la repressió durant la Transició, 48 anys després del seu assassinat.

En aquest mateix punt, la portaveu nacional d’Arran farà declaracions als mitjans per valorar la mobilització del 10 de setembre i exposar el projecte polític que l’organització planteja per al jovent treballador dels Països Catalans.

A les 11 h, des del carrer Ferran, començarà la manifestació juvenil, que culminarà a la plaça Comercial. A les 12.30 h s’hi celebrarà l’acte polític juvenil, amb intervencions de Top Manta, Tombem Aliança Catalana i Arran.

La jornada continuarà a les 14 h amb el dinar popular de l’Esquerra Independentista i una mostra de glosa. A les 17 h, des de la mateixa plaça Comercial, sortirà la columna juvenil per incorporar-se a la manifestació nacional de l’Esquerra Independentista.

La manifestació de la Diada de l’Esquerra Independentista començarà a les 17.30 h a la plaça Urquinaona i finalitzarà a la plaça Comercial, on, a partir de les 19.45 h, tindrà lloc l’acte polític que tancarà la jornada.

L’acte reivindicarà el mandat del referèndum de l’1 d’Octubre i defensarà la necessitat de recuperar una estratègia de ruptura que permeti culminar la construcció d’un estat independent.

La convocatòria tindrà dues parts. En la primera intervindran representants de les entitats adherides a la Comissió, entre els quals membres de l’Assemblea de Joves de Catalunya, l’Associació de Municipis per la Independència, la Comissió de la Dignitat, el Col·lectiu de Dones dels Països Catalans, l’ANC, el Consell de la República i Estat Català. També hi participarà telemàticament el conseller de Cultura a l’exili, Lluís Puig.

La segona part donarà veu a delegacions de moviments independentistes i d’alliberament nacional de Còrsega, Nova Caledònia, el Sàhara Occidental, Biafra, les Comores, Sardenya i Bretanya. La Comissió vol remarcar així que la solidaritat internacionalista i el suport mutu entre pobles formen part de la tradició política de l’independentisme català.

Celebrat ininterrompudament des del 1977, l’acte del Fossar de les Moreres és la convocatòria degana de l’independentisme durant la Diada Nacional.

Pot semblar una qüestió llunyana. I ací tenim, precisament, un dels problemes. A Catalunya encara hi ha un desconeixement considerable de què està passant lingüísticament, culturalment i políticament al País Valencià. Sovint sabem més del que passa a qualsevol altre territori europeu que del que està passant a Oriola, Elx, Guardamar, Torrevella o la resta de comarques del sud valencià. I aquesta distància no és només geogràfica. És també una distància mental que durant dècades ha impedit veure que allò que passa al sud també forma part de la realitat compartida de la nostra llengua. 

Perquè convé recordar que gairebé la meitat dels catalanoparlants desconeixen que el valencià i el català són la mateixa llengua. Una mateixa llengua amb noms territorials diferents, amb variants pròpies i amb realitats sociolingüístiques diverses, però una mateixa llengua. I si això és així, la situació del valencià a Oriola no pot ser indiferent als catalans, de la mateixa manera que als valencians i valencianes no ens pot ser indiferent la situació de la llengua a Girona, Lleida, Perpinyà o Mallorca.

I és precisament al sud del País Valencià on aquesta realitat comuna es troba davant d’un dels seus reptes més grans. La Veu del Sud naix per reforçar el periodisme de proximitat en valencià al Baix Segura, el Baix Vinalopó, l’Alacantí, el Vinalopó Mitjà i l’Alt Vinalopó, cinc comarques on la llengua necessita també presència pública, informació, autoestima i capacitat de vertebració. El projecte vol aconseguir 200 agermanaments o donacions anuals per incorporar un periodista especialitzat en el territori.

Recuperar el sud també és recuperar una part de nosaltres 

Quan parlem del Baix Segura, però, no parlem únicament d’una zona on avui el valencià té una presència molt feble. Parlem d’un territori que forma part de la història valenciana des de fa segles. I parlem d’Oriola, una ciutat que durant segles va ser una de les grans ciutats del Regne de València i la capital de la seua governació meridional, amb una extraordinària importància política, econòmica i institucional. El mateix Diari La Veu ha recordat que la incorporació de la governació d’Oriola al Regne de València es produí amb Jaume II i que la ciutat esdevingué una peça clau en la defensa meridional del Regne. 

La història lingüística d’Oriola també ens interpel·la. La nostra llengua hi va ser l’habitual durant segles després de la conquesta i repoblació medieval, i encara al segle XVII trobem documentació institucional en valencià. El procés de substitució lingüística no és, per tant, el resultat d’una suposada absència històrica de la llengua, sinó d’un llarg procés polític, social i lingüístic que cal conéixer si volem entendre la realitat actual. 

Per això, que des del Baix Segura i la seua capital, Oriola, tornen a sentir-se part activa de la valencianitat no és mirar nostàlgicament cap al passat. És reivindicar que aquella part del país també té dret a construir el seu futur en valencià, a recuperar autoestima col·lectiva i a estar connectada amb la resta del País Valencià i amb el conjunt de l’espai lingüístic català-valencià.

I ací el periodisme té un paper que cap campanya institucional pot substituir. Si no hi ha periodistes que expliquen què passa en un territori, si no hi ha mitjans que hi siguen presents, si no hi ha informació en la llengua pròpia,  aquell territori acaba desapareixent del relat col·lectiu. La Veu del Sud vol precisament evitar-ho: donar veu al sud valencià, connectar-lo amb la resta del país i situar aquestes comarques en el mapa comunicatiu del conjunt de l’àmbit lingüístic català-valencià. 

L’11 de setembre també pot mirar cap al sud 

I potser no és casual que parlem d’això precisament durant la setmana de l’11 de setembre. Perquè l’11 de setembre és, per als catalans, una jornada de memòria i de reivindicació nacional. Però també és una bona ocasió per recordar que aquella història no es va viure únicament a Barcelona. El 1714 hi havia valencians combatent al costat dels barcelonins en la defensa de la ciutat. Els regiments valencians Mare de Déu dels Desemparats i Sant Vicent Ferrer, vinculats a la defensa de Barcelona, van participar en els combats fins a l’11 de setembre. Joan Baptista Basset, valencià, va dirigir l’artilleria de la ciutat fins a la derrota. El Parlament de Catalunya ha recordat institucionalment aquesta participació valenciana i els vincles històrics entre el Principat i el País Valencià. 

És una història que no hauríem de recordar només cada 11 de setembre. Hauríem de recordar-la també quan parlem de llengua. Perquè els nostres vincles no són una invenció contemporània ni una construcció sentimental. Formen part d’una història compartida que, amb totes les seues complexitats, ens ha deixat una llengua comuna.

Hui, però, aquesta llengua es troba davant dificultats importants en tot l’àmbit lingüístic. I això hauria de fer-nos entendre que la defensa de la llengua no pot ser només una responsabilitat territorial. Cadascú ha de defensar la seua realitat, però tots i totes podem contribuir a reforçar les zones on la situació és més fràgil.

Ara tens una resposta 

Per això aquesta vegada la pregunta “què puc fer jo per la llengua?” té una resposta molt concreta. 

Pots ajudar a fer possible La Veu del Sud. 

Pots subscriure’t, agermanar-te amb Diari La Veu i contribuir a fer possible que un periodista treballe de manera estable al sud del País Valencià. No és una donació abstracta a un mitjà de comunicació: és ajudar a garantir que en un territori on la llengua ha estat fortament minoritzada hi haja periodisme de proximitat en valencià, que les iniciatives socials i culturals tinguen veu i que el sud no quede desconnectat de la resta del país. El projecte necessita un mínim de 200 agermanaments per poder incorporar aquest periodista.

I hi ha, a més, una circumstància pràctica que fa especialment fàcil aquesta ajuda: una aportació anual a La Veu pot ser deduïble fiscalment en gran part ja que es pot deduir tant el tram autonòmic com l’estatal, segons la informació de la mateixa campanya. En altres paraules, una aportació que permet sostenir el periodisme en valencià pot eixir gairebé gratis a qui s’hi agermane. 

Però més enllà de la qüestió econòmica/fiscal, hi ha una raó política. No podem dir que defensem una llengua comuna i ignorar els territoris on aquesta llengua té més dificultats. No podem reivindicar la unitat lingüística només quan ens convé per a afirmar-la culturalment i oblidar-la quan cal convertir-la en solidaritat efectiva. 

Aquest 11 de setembre, doncs, pot ser també una ocasió per mirar cap al sud. Per recordar que entre Barcelona i Oriola hi ha una història compartida, però sobretot que hi ha un futur que encara podem construir. 

Si alguna vegada t’has preguntat què pots fer tu per la llengua, ara tens una resposta: ajuda a fer possible La Veu del Sud.

Perquè defensar el català també és defensar el valencià. I defensar el valencià, avui, és també no deixar sol el sud del País Valencià.

Agermana’t amb Diari La Veu i dona suport a La Veu del Sud

La jornada començarà a les 12 h a la plaça del Vi amb «L’Onze a les Dotze», una de les convocatòries del matí de la Diada gironina.

A continuació, a les 13 h, la plaça dels Jurats acollirà un acte polític i un dinar popular, que combinaran la reivindicació independentista amb un espai de trobada entre militants i participants en la Diada.

A la tarda tindrà lloc la manifestació independentista, que sortirà a les 17.14 h de la plaça de Catalunya i recorrerà els carrers de Girona.

Poble Lliure ha emmarcat la seva participació en els diferents actes en una crida a la unitat i a la mobilització independentista, sintetitzada en el lema que acompanya la convocatòria d’enguany: «Unim-nos! Independència és revolució».

El text parteix d’una afirmació que travessa tota la intervenció: la llengua catalana és una i el seu àmbit nacional són els Països Catalans. Serra denunciava els intents de fragmentar-la entre el Principat, el País Valencià, les Illes i Catalunya Nord i advertia que aquesta divisió afeblia la possibilitat de recuperar-ne plenament l’ús social.

«Hem passat d’una llengua prohibida a tres llengües —diguem-ne— tolerades quan tots sabem que som un sol poble i una sola llengua», afirmava davant els assistents al Fossar.

Una part important del discurs estava dedicada a la crítica del bilingüisme institucional que començava a configurar-se durant els primers anys del règim autonòmic. Per a Serra, passar de la prohibició del català al reconeixement formal del dret a utilitzar-lo no significava encara la seva normalització. Precisament distingia entre el simple dret a parlar català i la necessitat que la llengua recuperés una presència plena en tots els àmbits socials.

L'escola ocupava també un lloc central. Serra defensava «una escola pública, gratuïta, en català, amb formes i continguts catalans» i vinculava la recuperació lingüística no únicament a l'ensenyament o als mitjans de comunicació, sinó també a les formes quotidianes de relacionar-se, treballar i viure en català.

El discurs abordava igualment una qüestió especialment present en els debats polítics d'aquells anys: la incorporació de la població immigrada a la llengua catalana. Serra rebutjava que immigració i llengua fossin presentades com a realitats enfrontades i defensava l'accés dels sectors de la classe treballadora immigrada al català com una part de la seva incorporació plena al país.

La intervenció culminava vinculant directament el futur de la llengua amb el futur polític dels Països Catalans. Per a Blanca Serra, la recuperació lingüística no podia quedar reduïda a mesures administratives, sinó que necessitava organització, mobilització i una política nacional que abracés el conjunt del territori.

Quaranta-cinc anys després, quan l'ús social del català torna a ocupar el centre de nombroses mobilitzacions i debats, recuperem aquest discurs no com una peça de nostàlgia, sinó com un document de la història de la lluita per la llengua i del pensament de Blanca Serra.

Discurs de Blanca Serra al Fossar de les Moreres — 11 de setembre de 1981

Presentadora de l'acte: "Els independentistes estem lluitant contra les agressions que l’imperialisme lingüístic espanyol —i també el francès— està acumulant contra la nostra llengua, la llengua pròpia dels Països Catalans. Estem segurs que tota política purament bilingüista que no deixi clars quins són els drets i els deures nacionals dels catalans en matèria de llengua, ens aboca a l’arraconament i a la desaparició gradual del català. Per això estem per l’actuació d’una plataforma global i permanent de Defensa de la Llengua als Països Catalans que estengui la seva acció a tota la nació i a tots els àmbits d’ús.

Us parlarà parlarà Blanca Serra, representant del Moviment d’Ensenyants": 

"Atenció, atenció, es crida In-de-pen-dèn-ci-a. A veure si se sent bé: IN-DE-PEN-DÈN-CI-A, els catalans ho diem així i no en espanyol.

Parlarem d’un moviment de lluita que sembla que reculli moltes flors i violes i després resulta que no és veritat, ens estem referint al moviment de lluita en defensa de la llengua.

Companyes i companys independentistes,

Immediatament després que les tropes espanyoles i franceses entressin a sang i a foc al cor de Barcelona, aquí on avui som, immediatament després del 1707 al País Valencià, del 1714 al Principat i del 1715 a les Illes, els delegats dels nostres botxins ens definien i es queixaven de nosaltres, els catalans, amb les següents paraules: “Son apasionados a su patria con tal exceso que les hace trastornar el uso de la razón y solamente hablan su lengua nativa” (aplaudiments). Y solamente hablan su lengua nativa (aplaudiments), això ho deien els nostres botxins. (aplaudiments).

Passió per la nostra pàtria, ús exclusiu de la nostra llengua, era allò que ens definia i el que més ràbia despertava i desperta en els nostres opressors; des d’aquell rabiós “y solamente hablan su lengua nativa” fins a les manifestacions dels blaveros valencians inventant-se un “valenciano” inexistent i fins a les desvergonyides manifestacions del cap del Partit Socialista Andalús o dels funcionaris espanyolistes reclamant l’arraconament del català, no han cessat les agressions contra la nostra llengua; és la història de la nostra opressió com a poble, és també la història de la nostra resistència i de la nostra lluita. (crits de “Visca Terra Lliure”)

Avui, dos-cents setanta-quatre anys després, les agressions i la resistència continuen; existeix, en efecte, un programa d’agressions molt fort contra la nostra llengua la importància del qual no podem menysprear. En aquest programa entra separar el català que parlem els valencians, del que parlem a les Illes i del que parlem al Principat, i si és possible d’afegir més llenya al foc fins i tot del que parlem a Catalunya-Nord. Tota una teranyina de pactes i d’interessos polítics entre els partits botiflers tracta d’amagar i esborrar la fonamental unitat lingüística dels Països Catalans. No únicament per part dels blaveros més recalcitrants sinó amb la complicitat del PSOE i del PC i les seves sucursals i dels parlaments regionals. (aplaudiments i crits d’“Independència”). La histèria agressiva ha arribat a tal punt que defensar científicament la llengua catalana s’ha convertit en anticonstitucional; la Constitució espanyola i els Estatuts de Benicàssim i de Sau constitueixen una autèntica declaració de guerra contra la unitat de la nostra llengua; hem passat d’una llengua prohibida a tres llengües —diguem-ne— tolerades quan tots sabem que som un sol poble i una sola llengua. (aplaudiments) Som una Nació, una sola llengua! (aplaudiments).

Amb aquest programa de divisió de la llengua vivim també sotmesos a una política bilingüista. Els decrets de bilingüisme tenen per principal objectiu barrar el pas a un procés efectiu d’immediata i plena catalanització del país, confinant el català al ghetto de l’escola amb el mateix tractament de qualsevol idioma estranger, i posant-nos tota mena d’entrebancs a l’únic tipus d’escola que podem admetre els catalans: una escola pública, gratuïta, en català, amb formes i continguts catalans. (aplaudiments) Que el poder espanyol i el poder francès tinguin l’objectiu d’imposar el bilingüisme i de negar el lligam indefugible entre la llengua i la catalanitat no ens ha d’estranyar, però és que el gruix de les forces polítiques parlamentàries al País Valencià, al Principat i a les Illes, des del PSOE fins a Convergència i Unió són còmplices i aplicadors d’aquesta política (aplaudiments) i fan allò que denuncià el poeta: “envilits pel ventre, per l’afalac al ventre, per la por, s’ajup sota el teu fam foll oblit de la raó que té”.

Han triat, doncs, la gran vergonya mansa dels lladrucs, han triat ser els continuadors d’aquells botiflers que el 1714 es van posar al servei de la política espanyolitzadora de Felip V, tot això en el moment en què la llengua i la cultura dels catalans, la llengua de tot un poble, es troba més que mai amenaçada de mort, en perill de convertir-se en un objecte purament de luxe; tot això en el moment en què és més urgent que mai de tenir una política valenta per tal de procedir a normalitzar l’ús de la llengua catalana, per assegurar-li un tractament prioritari, vulguin o no, i per a restituir-la en la seva inalienable condició de llengua nacional, no únicament la pròpia de Catalunya com diu l’Estatut, sinó la pròpia dels Països Catalans. (aplaudiments). No contents amb això s’està produint una altra de les més greus agressions, la descarada manipulació de què són objecte tots els sectors immigrats, l’ofensiva anticatalana dividint aquests sectors i que pretén organitzar-los sobretot amb base al rebuig a la llengua. Estem convençuts que el momentani silenci de la gent dels “dos mil trescientos millones” és això, momentani, i sobretot sembla que s’ha produït per una lliçó que va rebre un dels seus firmants, però estem convençuts, repeteixo, que aquesta política terrorista continuarà (crits de “Visca Terra Lliure!”).

Per això és més important que mai barrar el pas als sectors que sota la capa de la defensa de la immigració treballadora, presentada com un bloc sense diferències de classe, estan defensant únicament i exclusivament els privilegis dels funcionaris espanyols que són una autèntica força d’ocupació al nostre país, i per això creiem que és perfectament correcte de cridar: “Fora funcionaris espanyols!” (Fora! aplaudiments). I és més important que mai que sense por ni amagar el cap sota l’ala, sense falsos paternalismes, deixem ben clar que per a nosaltres, com per a tot patriota, és una exigència fonamental el coneixement i l’ús de la nostra llengua nacional i que creiem que, tard o d’hora, tots els habitants d’aquest país ens haurem de decidir, no tindrem altre remei, ens haurem de decidir sobre si som catalans amb tots els drets i totes les conseqüències o si volen ser espanyols, i aleshores ja saben el que han de fer. (aplaudiments).

Per tot això, doncs, des d’aquí i avui volem denunciar que la política bilingüista i de trossejament de la llengua catalana encobreix un projecte de genocidi i té com a únic objectiu el bandejament de la nostra llengua, per això hem de cridar: “Català sí, bilingüisme no; català sí, espanyol no!” (crits de català sí, bilingüisme no!, aplaudiments). I també volem denunciar que la llei sobre l’ús del català que està elaborant el Parlament del Principat no és una llei de normalització del català; es tracta tan sols (i us recomanem que llegiu ben bé els papers que ja han sortit i quan en surtin més), que es tracta purament i exclusivament d’una llei de despenalització del català, una llei que diu “sí senyors, vostès com a espanyols tenen el deure i el dret de parlar l’espanyol” (el deure, fixeu-vos-hi bé), però quan parlen del català diuen “vostès tenen el dret de parlar català”, no parlen de deure, fixeu-vos-hi bé perquè això és molt important perquè aquí rau la diferència.

Denunciem des d’aquí la manipulació de què és objecte la classe obrera immigrada i les discriminacions i els entrebancs que es posen per a la plena incorporació de tots aquests sectors a la llengua nacional. Tota aquesta política que aquí denunciem tracta d’evitar allò que és inqüestionable, que la llengua catalana forma part inseparable de la definició de catalanitat i que l’actitud envers la llengua és capital per a definir que és nacional català tota persona que havent nascut al país o vivint-hi, o estant-ne fora per obligació de treball o d’exili, es reconegui com a tal i manifesti la voluntat expressa d’aprendre i d’usar la llengua del país. La recuperació de la llengua, per nosaltres, no va lligada únicament a conquerir una ràdio i una televisió catalanes, amb tot l’important que és això; per a nosaltres recuperar la llengua és recuperar també i, sobretot, unes formes de viure com a catalans, de treballar i de relacionar-nos col·lectivament entre nosaltres. La nostra línia de lluita és avui, per tant, la següent: una pràctica de llengua conseqüent i rigorosa, la recuperació total de la l’ús parlat i escrit de la llengua, i per tant la guerra a mort als plantejaments bilingüistes, la lluita contra el trossejament de la nostra llengua, la denúncia de la manipulació de la immigració treballadora. Tot això requereix un treball organitzat del conjunt del nostre poble. Des d’aquí fem una crida per una resistència organitzada en defensa de la nostra llengua. Necessitem un moviment de defensa de la llengua de clara orientació independentista. Hem de ser conscients que la llengua catalana avançarà en funció de l’avanç polític general i que no ens és possible separar el futur de la llengua del futur d’una ruptura revolucionària amb l’estat opressor i, en definitiva, de l’avanç cap a uns Països Catalans reunificats, independents i socialistes. I torno a repetir: Català sí, espanyol no; català sí, francès no; català sí, bilingüisme no! (crits de “català sí, espanyol no”, aplaudiments).

 

La convocatòria compta amb el suport de la comunitat educativa de Reus, des de les escoles bressol fins a la universitat, i amb la implicació de més d’un centenar d’entitats del teixit associatiu de la ciutat. L’organització fa una crida a ampliar aquesta xarxa mitjançant l’adhesió al manifest i la programació d’activitats pròpies al voltant de la llengua.

El Correllengua començarà l’1 d’octubre amb la presentació de la iniciativa als centres educatius, en un acte a la plaça de la Llibertat que, amb la col·laboració del Pla Educatiu d’Entorn, tornarà a situar infants, joves i comunitat educativa com un dels eixos de la convocatòria.

La programació també mantindrà l’aposta per arribar al públic jove. El 9 d’octubre, a partir de les 17 h, la Palma acollirà el Catalunya Freestyle, una competició de rap improvisat que vol incorporar les formes de creació i expressió juvenils a la reivindicació de la llengua.

Una Marxa per la Llengua per tancar el Correllengua

L’acte central i de cloenda arribarà dissabte 24 d’octubre amb la Marxa per la Llengua, que enguany tindrà un recorregut d'uns sis quilòmetres per la circumferència de Reus. Després de la participació de l’edició anterior, els organitzadors han optat per un format més àgil, reduint tant el recorregut com les activitats associades.

Més enllà dels actes centrals, el Correllengua es reivindica com una «iniciativa d’iniciatives», amb la voluntat que entitats i col·lectius diversos organitzin activitats de sensibilització i contribueixin a fer present arreu de la ciutat el debat sobre l’ús social del català.

Sota el lema «La llengua ens uneix, fem-la viva!», la participació en les activitats del Correllengua serà gratuïta, oberta a tothom i sense necessitat d’inscripció prèvia.

Impulsada pels germans Abel i Aniol Capdevila, Adhesius pel català és una associació sense ànim de lucre que promou la creació de dissenys en defensa de la llengua elaborats per artistes d'arreu dels Països Catalans. Els dissenys es conserven en un repositori obert i gratuït i també s’imprimeixen per distribuir-los arreu del territori. Fins ara, l’entitat ja ha repartit més de 30.000 adhesius.

Defensar la llengua a través de l’art

La iniciativa parteix de la idea que l’art també ha de respondre als problemes de la societat i es proposa reivindicar els drets lingüístics i fomentar l’ús del català mitjançant la creació artística.

El projecte ja ha impulsat 47 dissenys elaborats per 33 il·lustradors, tant novells com consolidats, procedents dels diferents territoris dels Països Catalans. Entre els artistes que hi han participat hi ha Imma Mestre, Natxo Sarvatxo, Meritxell Garriga, Cesc Roca, Núria Coll i Bet Díez (Anduluplandu).

Adhesius pel català també reivindica la llarga tradició de l’adhesiu com a instrument de mobilització social i lingüística. L’entitat recorda especialment les campanyes de normalització lingüística dels anys de la Transició i adhesius que van adquirir una gran difusió, com el clàssic «L’escola en català, ara i sempre». Amb aquesta voluntat de preservar-ne la memòria i donar-li continuïtat, ha creat un arxiu de lliure accés que ja supera els 180 dissenys, entre creacions pròpies, adhesius històrics i materials d’altres organitzacions.

Adhesius arreu dels Països Catalans

Coincidint amb la Diada, el projecte fa aquest setembre un nou pas i posa en marxa diferents modalitats perquè particulars puguin rebre adhesius a casa i perquè entitats dels Països Catalans es converteixin en punts de distribució. Les subscripcions es gestionaran a través de l’Aixeta i permetran rebre des de deu adhesius periòdicament fins a lots de cent per als punts de distribució.

Les xifres mostren l’abast assolit en pocs mesos: 30.500 adhesius impresos i repartits, més de 180 dissenys disponibles a l’arxiu i més de 17.000 seguidors a Instagram. El projecte també ha estat finalista del IX Premi Llengua Nacional i seleccionat en la segona Crida d’Idees pel Català de la Fundació Carulla.

La repressió evidenciava els estrets límits de la llibertat política durant els primers anys del règim sorgit de la Transició. La lectura d’un manifest que defensava la independència i el socialisme dels Països Catalans va ser resposta amb empresonaments i sancions administratives.

La Crida denunciava l’opressió nacional, la repressió contra els independentistes, els atacs a la llengua, la destrucció del territori i els pactes socials.

Text íntegre de la Crida: 

11 de Setembre 1981

catalans,

defensem la nostra terra!!

Com cada any, els independentistes catalans ens reunirem en aquest lloc històric de lluita. El Fossar de les Moreres s’omplirà enguany d’homes i dones disposats a defensar la terra. L’aferrissada defensa de la independència dels Països Catalans que van realitzar fins a la mort els patriotes del Principat, del País Valencià i de les Illes ens recorda a tots nosaltres, hereus d’aquells defensors del 1714, que no hi podrà haver cap Onze de Setembre d’alegria i de festa fins el dia que haurem aconseguit la plena llibertat i sobirania i la nostra única entitat nacional. Mentrestant, per als independentistes, l’Onze de Setembre vol dir resistència i lluita contra l’opressor; per això en aquest Onze de Setembre cridem tot el poble català a concentrar-nos al Fossar de les Moreres, lloc representatiu d’una lluita independentista que encara continua, amb el crit de: DEFENSEM LA NOSTRA TERRA!!

Que els independentistes ens hàgim d’aplegar sota el lema Defensem la nostra terra! és conseqüència de les agressions contra els Països Catalans, que no han cessat des de fa prop de tres segles. Aquestes agressions s’han multiplicat durant el darrer any, mentre els partits agraïts col·laboren en l’aprovació de lleis anti-terroristes, de lleis anti-obreres i anti-catalanes (LOAPA), de Règim Local, «Acuerdo Nacional de Empleo», [fragment tapat] i homenatges a les forces d’ocupació i la bandera espanyola.

DEFENSEM LA NOSTRA TERRA... contra l’intent de perpetuar l’esquarterament dels Països Catalans. Els nostres enemics volen trencar la identitat política i humana dels Països Catalans (volen fer desaparèixer la nostra realitat com a tal). Per això inventen constitucions i estatuts, inventen llengües, inventen símbols, apliquen el més cínic dels silencis o el més brutal de les repressions contra aquells que ens atrevim a manifestar clarament que els catalans no som ni serem mai espanyols, com no som ni serem mai francesos. El crit que hem assumit tots els independentistes ho deixa ben clar: NI FRANÇA, NI ESPANYA: PAÏSOS CATALANS!

DEFENSEM LA NOSTRA TERRA... dels atemptats ecològics i dels interessos de l’electrofeixisme. Els nostres enemics i els seus col·laboradors volen convertir els Països Catalans en la claveguera d’Europa, terra de més fàcil depredació, la més indefensa a la mercè de les poderoses sangoneres d’un Estat espanyol capitalista, gestor dels interessos de les multinacionals. La degradació del nostre país creix sense fre: indústries contaminants, consum i serveis caòtics, menyspreu i destrucció sistemàtica de la terra, mines a cel obert (Pedraforca), degradació de les comarques costaneres i desertització de les interiors... Una espessa xarxa d’interessos econòmics ens vol condemnar a un futur nuclear, militaritzat i deprimit, pagat per les nostres butxaques. Fins en les coses més indispensables, menjar, respirar, posem en perill les nostres vides. En defensa del nostre territori, de totes les agressions, cridem, com els nostres avantpassats: VISCA LA TERRA, MORI EL MAL GOVERN! i continuem exigint: FORA NUCLEARS DELS PAÏSOS CATALANS!

DEFENSEM LA NOSTRA TERRA... contra la imposició d’un model econòmic planificat des de fora del nostre país, que compta amb la complicitat dels botiflers de la burgesia catalana. La utilització de la pretesa crisi per eliminar els sectors tradicionals de l’economia dels Països Catalans (tèxtil, calçat, petit metall...) i la consegüent implantació de grans indústries de tecnologia agressiva aboca les classes populars a una situació d’indefensió davant l’inevitable increment de l’atur, les reduccions de plantilla, els tancaments d’empreses, les regulacions d’hores de feina... i crea un exèrcit d’aturats que augmenta la por i la insolidaritat de la resta dels treballadors.

Segona pàgina

Per lluitar contra l’atur i la política de pactes socials que en l’actualitat estan portant a terme els sindicats grocs espanyols (CCOO i UGT) amb la patronal, per frenar l’empobriment que suposen els sostres salarials ens cal promoure mobilitzacions que s’enfrontin amb la política econòmica del capital catalano-espanyol i dels seus col·laboradors. Cal, doncs, que els treballadors dels Països Catalans iniciem el camí de construcció del nostre sindicat de classe i nacional, perquè cap treballador ni treballadora independentista no pot militar ni donar suport a unes organitzacions sindicals que tenen la seu a Madrid, perquè no són una alternativa revolucionària de la nostra classe i perquè col·laboren a l’opressió nacional. Per això fem una crida a tots els treballadors perquè potenciïn les organitzacions sindicals i nacionals de classe. CONTRA EL PACTE SOCIAL, SINDICAT NACIONAL! EL PACTE SOCIAL MANTÉ EL CAPITAL!

DEFENSEM LA NOSTRA TERRA... contra els atacs que rep la llengua de tots els catalans. Denunciem la política de destrucció sistemàtica de la unitat de la nostra llengua, especialment al País Valencià i a la Catalunya del Nord. Denunciem la política dels espanyolistes que afirmen que els Països Catalans som naturalment bilingües. Contra aquells que, amb la disfressa d’un respecte exclusiu als espanyols o als de parla espanyola, pretenen perpetuar les normes de submissió imposades durant segles, nosaltres afirmem que la política bilingüista i de divisió encobreix un projecte de genocidi i té com a únic objectiu l’arraconament definitiu de la nostra llengua. Contra l’imperialisme lingüístic d’espanyols i francesos, cridem: CATALÀ SÍ, BILINGÜISME NO! CATALÀ SÍ, ESPANYOL NO!

DEFENSEM LA NOSTRA TERRA... contra la repressió que pateixen els millors dels nostres lluitadors, els Patriotes Catalans. Defensem aquells que més obertament lluiten per la reunificació, la independència i el socialisme als Països Catalans. Ells són els que pateixen més directament unes lleis de «Seguridad Ciudadana», anti-terrorista i de «Defensa de la Democracia» que els mantenen a la presó o a l’exili en condicions infrahumanes. Denunciem que aquestes lleis donen lloc a detencions arbitràries, a tortures a les comissaries, a assassinats als carrers de les nostres ciutats i dels nostres pobles. Denunciem una democràcia borda que encara pretén construir més casernes i presons. Recordem els patriotes que seran jutjats pròximament en relació amb els casos «Batista i Roca» i RCAN i el recurs de cassació del cas ERAT, i manifestem un cop més que un judici contra els patriotes catalans és un judici de l’Estat espanyol contra el poble català.

FORA LA LLEI ANTI-TERRORISTA!
LLIURE RETORN DELS EXILIATS!
LLIBERTAT PATRIOTES CATALANS!

VISQUEN ELS PAÏSOS CATALANS REUNIFICATS, INDEPENDENTS I SOCIALISTES!

Comissió Independentista Fossar de les Moreres

Organitzacions: Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, IPC, PSAN, BEAN, COLL, CCTT, AEIU, Taula d’Independents d’Esquerra Independentista, Grup Ecologista d’Esplugues, Grup de Defensa del Medi Ambient del Prat de Llobregat.

Països Catalans, setembre 1981

Els actes començaran a les 12 h al Fossar de les Moreres i continuaran al passeig del Born. La convocatòria inclourà una ofrena als patriotes caiguts en combat i un acte polític nacional centrat en la necessitat d’unir l’independentisme d’esquerres i avançar en la lluita per la independència i la justícia social.

Un dels moments destacats de la jornada serà l’homenatge a la militant independentista Blanca Serra i Puig, morta l’abril passat, en reconeixement de la seva trajectòria de compromís amb la llengua, els Països Catalans i l’alliberament nacional.

La jornada es completarà amb un dinar popular i una sessió de glosa. Amb aquesta convocatòria, Poble Lliure reivindica la Diada com una jornada de memòria i homenatge, però també de mobilització i projecció de futur.

Lluc Salellas ha anunciat la posada en marxa de la campanya amb un missatge que reivindica la identitat nacional i lingüística de la ciutat: «Girona és una ciutat dels Països Catalans i el català és la seva llengua pròpia».

La campanya vol donar visibilitat al català en l’espai públic i reforçar-ne el coneixement i l’ús social, especialment en una ciutat amb una important presència turística. La iniciativa es difon a les xarxes amb les etiquetes #GironaMillora i #GironaCapital.

El sindicat recorda que ja va recollir el malestar del professorat al final del curs passat amb la campanya «Cremats», centrada en l’excés de burocràcia, l’augment de les situacions conflictives a les aules i les elevades temperatures.

Amb centres que han arribat als 33 graus, l’STEI considera que el panorama és «alarmant i insuportable». En una escola de Pollença, per exemple, els mestres preparen les classes al passadís perquè la sala de professorat es troba a 30 graus.

El sindicat reclama actuacions urgents davant l’emergència climàtica i adverteix que els ventiladors només són una mesura pal·liativa. A Menorca hi ha centres que arriben als 33 graus durant el matí i als 35 en les aules amb horari de tarda.

Centres pendents de reformes des de fa anys

A Mallorca, l’STEI assenyala nombrosos equipaments pendents de reforma. El CEIP Es Pont fa cinc anys que espera zones d’ombra, mentre que l’IES Felanitx té el pavelló i alguns banys en un estat que el sindicat qualifica de deplorable.

Al CEIP Es Putxet de Selva, l’edifici nou no disposa de climatització i l’espai de l’antiga biblioteca municipal presenta diverses mancances. També hi ha centres amb aules prefabricades, falta d’espai als menjadors i problemes de manteniment.

A Menorca continuen pendents actuacions com la reforma del CEIP Joan Benejam, la reconstrucció del poliesportiu annex a l’IES Maria Àngels Cardona i la posada en marxa del nou Centre Integrat de Formació Professional de Ciutadella.

Ràtios elevades i manca de recursos per a la diversitat

L’STEI denuncia una falta important de professionals per atendre la diversitat, especialment auxiliars tècnics educatius (ATE) i professorat de pedagogia terapèutica d’alta intensitat.

Alguns centres suporten ràtios elevades i una presència d’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu molt superior a la prevista. És el cas del CEIP Verge de Lluc, on aquest alumnat representa el 54% de l’etapa de primària.

El sindicat també assenyala la situació del CEIP La Soledat, amb una elevada concentració d’alumnat amb necessitats de suport, i del CEIP Cas Saboners, amb una aula de 28 alumnes sense desdoblament.

Places sense cobrir a Menorca, Eivissa i Formentera

A Menorca hi ha una vacant i disset substitucions pendents de cobrir. L’STEI alerta, a més, del descens del nombre d’aspirants a les llistes d’interins, una situació que ja afecta especialitats de secundària i del cos de mestres, com Audició i Llenguatge, Música i Pedagogia Terapèutica.

A Eivissa, una de les principals mancances és la falta de professorat amb la titulació de català, en un territori especialment afectat pel retrocés de l’ús de la llengua pròpia. A l’IES Sant Agustí hi ha pendents, entre altres, dues places de català.

A Formentera encara falten nou professionals: un docent de música al CEIP Sant Ferran de ses Roques, set places —cinc de jornada completa i dues de mitja jornada— a l’IES Marc Ferrer i mitja jornada de suport educatiu al CEIP Mestre Lluís Andreu.

L’STEI exigeix retirar el decret de menjadors

El sindicat també dona suport a l’Associació de Directors i Directores d’Infantil i Primària de Mallorca en la seva oposició al decret llei sobre els menjadors escolars.

Segons l’STEI, la normativa trasllada noves càrregues i responsabilitats als equips directius i pot generar desigualtats entre centres. Per això, en reclama la retirada i exigeix l’obertura immediata d’una negociació per establir un model viable, equitatiu i dotat dels recursos necessaris.

L’organització considera que cal sortir del «laberint» en què es troba l’independentisme i abandonar tant les expectatives de pacte amb l’Estat com el seguiment de l’estratègia de pacificació del conflicte que atribueix al PSC.

El secretari general de la CUP, Non Casadevall, ha advertit que els partits que es proclamen sobiranistes no poden continuar esperant que sigui l’Estat qui resolgui un conflicte que ell mateix perpetua. «Cap tribunal, cap govern espanyol ni cap institució europea farà la feina que només pot fer un poble organitzat», ha afirmat.

Independència al servei de la gent

La CUP defensa que la independència ha d’estar al servei de les classes populars i permetre la construcció d’un país «lliure i per a tothom». En aquest sentit, contraposa el seu projecte a les propostes xenòfobes, etnicistes i excloents, que considera contràries a una part de la societat catalana i un obstacle per assolir la independència.

La formació aposta per recuperar la força de l’independentisme popular, obrir un nou embat i situar novament la independència com a objectiu central. Segons Casadevall, la resolució democràtica del conflicte passa per exercir el dret d’autodeterminació i construir la plena sobirania dels Països Catalans.

Mobilitzacions descentralitzades

Les organitzacions de l’Esquerra Independentista han convocat mobilitzacions en diferents punts del territori amb la voluntat de descentralitzar la Diada i fer visible la força de l’independentisme combatiu.

Els actes començaran a Lleida, a les 11 h al Convent del Roser; continuaran a Girona, a les 13 h a la plaça dels Jurats, i a Reus, a les 19 h al Mercat Central. A Barcelona hi haurà activitats durant tota la jornada.

La CUP també participarà en els actes convocats per Òmnium i en les manifestacions de l’Assemblea Nacional Catalana a Barcelona i Girona.

Homenatge a Gustau Muñoz i manifestació a Barcelona

El programa de Barcelona començarà a les 10 h amb l’homenatge a Gustau Muñoz al carrer Ferran, entre els carrers Avinyó i Gegants. Hi intervindran la portaveu nacional de la CUP, Su Moreno, i la portaveu d’Arran, Laia Canigó.

A les 11 h començarà la manifestació juvenil i a les 12.30 h tindrà lloc l’acte polític juvenil. A la tarda, la manifestació de l’Esquerra Independentista sortirà a les 17.30 h de la plaça Urquinaona i avançarà fins al Born.

La Diada culminarà a les 19.30 h amb l’acte polític central a la plaça Comercial. Hi prendran la paraula Non Casadevall, secretari general de la CUP; Laia Canigó, portaveu d’Arran, i Dani Marcos, portaveu de la COS Educació.

Durant el mes de juliol, el consistori va publicar al tauler electrònic una versió del projecte facilitada per l’empresa que, segons denuncia la Plataforma, no incloïa informacions fonamentals, com les finques afectades, el pressupost o la signatura del tècnic responsable.

Una vegada finalitzat el primer termini d’exposició, l’Ajuntament ha publicat dos nous anuncis amb la versió completa del projecte. La repetició del procediment suposa ampliar trenta dies hàbils la tramitació i permetrà que els veïns i les entitats examinin tota la documentació i presentin al·legacions.

Aquestes al·legacions hauran de ser resoltes abans que el projecte pugui arribar al Ple municipal per a la seva aprovació definitiva. Posteriorment, la decisió encara podria ser recorreguda davant la justícia. Pobles Vius considera difícil que les obres del camí puguin començar abans de finals d’any.

L’estiu acaba sense llicència d’obres

A finals de la primavera, el director del projecte de la Sentiu Bioenergy SL, Luís Salgas, havia anunciat que les obres del camí començarien durant l’estiu. Alguns mitjans també van publicar imatges d’una màquina perforadora com si es tractés de l’inici dels treballs.

Pobles Vius, però, remarca que l’estiu acaba sense que l’empresa disposi de llicència d’obres, ni al terme municipal de la Sentiu de Sió ni al de Bellcaire d’Urgell.

Segons fonts municipals citades per la Plataforma, les perforacions corresponien a estudis geotècnics addicionals requerits pel consistori durant l’avaluació de la sol·licitud de llicència. La tramitació de la central es trobaria encara en una fase més endarrerida que la del camí d’accés, a causa de la complexitat de l’anàlisi.

Protestes coincidint amb la visita del Govern a Ponent

Pobles Vius també destaca que el president de la Generalitat, Salvador Illa, no va visitar els terrenys de la planta durant la reunió del Govern al convent de les Avellanes, malgrat tractar-se d’un projecte considerat estratègic a la comarca de la Noguera.

La Plataforma atribueix aquesta absència a la controvèrsia generada pel macroprojecte, que té diversos contenciosos administratius oberts i l’oposició de 27 alcaldies de Ponent.

Coincidint amb la visita del Govern, Pobles Vius va desplegar accions de protesta al convent de les Avellanes i durant les inauguracions de la central solar d’Alcarràs i de les piscines de Preixens. També va instal·lar piles de bales de palla amb pancartes contra el projecte de biogàs en diferents carreteres de la Noguera

L’estudi analitza l’evolució del PSAN-P, escissió del PSAN (oficial), en el marc de la lluita independentista entre la darrera etapa de lluita antifranquista i el procés polític que duu a l’emblanquiment de l’estat espanyol postfranquista. En aquest sentit, l’assaig estudia la formació d’una estratègia per la ruptura respecte de l’aparell del règim franquista i la formulació d’una tàctica d’implantació en una conjuntura política caracteritzada per l’acceleració dels esdeveniments, els quals impulsaren el debat de l’estratègia a seguir a partir del tardofranquisme. Cal tenir present, i és un factor gens menor a tenir en compte, que l’obra remet a un temps cultural, polític i humà, on la voluntat de coneixement, de compromís, de debat i de lliurament en la lluita era tot u.

En efecte, i com també apunta Rubiralta, el període d’existència del PSAN-P coincideix prou amb el període definit com a ‘transició’ postfranquista (1974-1979). Foren cinc anys d’esperança rupturista, closa en fals quan les organitzacions que aspiraven a una majoria social (del PSUC a CDC tot passant pel procés d’unitat socialista que acabaria confluint en el PSC-PSOE) optaren per la via reformista de l’estat espanyol, és a dir s’implicaren en l’opció que contemplava la continuïtat d’institucions fonamentals provinents del franquisme: cos jurídic, cossos repressius (policia i guàrdia civil), l’aleshores anomenat servei d’espionatge i de documentació (SECED) i l’estructura de poder econòmic generada per unes nissagues familiars amb vinculació política amb el règim francomonàrquic. La revolució passiva (una ‘revolució’ des de la cúpula de l’estat’ com a garant de la transformació institucional, cosa que implica la desmobilització de la base popular i l’assumpció del consens del bloc dominant) fou el resultat del pacte reformista entre el sector oberturista del règim franquista i les formacions polítiques d’aquell moment d’abast estatal –en essència PCE i PSOE, nous parts d’al·luvió ad hoc (UCD) i formacions liberals i democristianes.

La idea dels provisionals era centralitzar fronts de lluita sectorial –cultural, obrer, estudiants, barris, sindical– com a factors definidors del moviment d’alliberament nacional-popular. La lluita institucional esdevenia una condició necessària però no suficient: seria la dinàmica desenvolupada pels fronts en diversos àmbits d’incidència els que condicionaven el treballs en les plataformes del moment a fi d’anar bastint un poder popular. Si tenim en compte aquesta dinàmica, una aportació política substancial del PSAN-P fou establir una metodologia de treball teoricopràctic a fi d’establir una reciprocitat entre la lluita ideològica i el desenvolupament dels sectors en lluita. El protagonisme no raïa en la lluita superestructural aïllada del treball polític de base.

La ‘unitat de mètode’ entre teoria i praxi duia a desenvolupar el treball d’anàlisi teòrica que anés cobrint mancances d’objectius dels progressius fronts de lluita organitzats. Constitueixen exemples d’aquest treball teòric (analitzats didàcticament al primer apèndix de l’obra) documents de debat elaborats entorn de l’alternativa-ruptura democràtica, el ‘fenomen’ nacional, una primera història dels Països Catalans, la proposta d’un sindicat naciona i de classe. Cal, però, subratllar la síntesi d’orientació política Què és el psan-p? I el balanç d’una primera etapa de treball de construcció del poder popular català, La Lluita per la Independència. Es tracta, com diuen els autors, de treballs de racionalització del caràcter polític que prenia la lluita de les classes populars en un context d’opressió nacional: no separació de la lluita sindical de la lluita política).

És així que el volum il·lustra la intervenció del PSAN-P al si de l’Assemblea de Catalunya fins que aquesta plataforma comença a decantar-se cap a la desmobilització i la dissolució (curs 1976-1977) o valora qualitativament plataformes de lluita intel·lectual i de mobilització per la ruptura: el bloc politicocultural del II Congrés de Cultura Catalana i La Marxa per la Llibertat.

Tot plegat es tractava de la pugna per un horitzó d’alliberament antitètic a l’oficialista. Aquest marginà la mobilització de la base organitzada entre els anys cinquanta i setanta per a prioritzar els acords de les direccions orgàniques. És en un ambient polític de debat entre reformisme o revolució (independentista) que els autors del llibre detallen el procés de debat ideològic i polític d’una formació transicional que culminà en una nova organització cinc anys després (1979): Independentistes dels Països Catalans (IPC). Aquest partit projectà en gran part, però en noves condicions de treball orgànic, la lluita popular revolucionària dissenyada pel PSAN-P. La monografia, doncs, projecta encertadament tot el cicle constituent del nou partit a fi de comprendre’n la necessitat en un context polític més “clarificat” i amb nous objectius (conseqüències de l’aprovació de la constitució espanyola, debat estatutari en clau autonomista i definició del que IPC definia com a ‘bloc sucursalista’).

Metodològicament l’estudi permet de contrastar la lluita antifranquista com a punt d’arribada (com a una etapa closa el 1975) i la lluita antifranquista com a punt de partença, com a articulació d’un moviment d’alliberament nacional, fonament d’un procés de ruptura democràtica. La ruptura concebia el fet nacional com a contradicció principal revolucionària. Era una concepció antitètica respecte de la lluita antifranquista i postfranquista pensada des de la identitat d’estat, nació i estratègia política. Es tracta, però, d’un debat encara existent (com s’esdevingué en l’ocasió del referèndum d’octubre de 2017): transformació d’un estat o articulació nacional de la lluita independentista.

D’altra banda, de la consideració del marc nacional com a marc de lluita sorgí la necessitat de coordinació internacional dels provisionals amb organitzacions afins. La trinacional gallega (UPG), basca (ETA) i catalana (PSAN-P) fou un assoliment important pel que feia a l’intercanvi d’informació i d’orientacions davant el futur polític a l’estat espanyol. En aquest sentit, la signatura de la Carta de Brest per part de l’organització del Principat fou un assoliment fonamental a l’hora d’internacionalitzar l’alliberament nacional del poble treballador català.

La interacció entre el marc exterior i interior permeté de globalitzar la lluita independentista i possibilità d’analitzar estructuralment contextos que des del pactisme reformista dels partits constituents no eren, és clar, contemplats, o eren desfigurats. Així, el llibre analitza, en el context postlectoral de les eleccions estatals del 15 de juny de 1977, el retorn de la Generalitat presidida per Tarradellas. Cal, doncs, llegir amb atenció el capítol dedicat a les ‘operacions d’estat’ per a comprendre, per exemple, la tergiversació del llenguatge: com un govern a l’exili buidat de contingut polític, filtrat prèviament per l’estat, fou venut com un acte de ruptura i no com allò que era, una ‘peça’ clau de maquillatge institucional d’un estat-presó de pobles i nacions. La vinguda de Tarradellas com a metàfora de la limitació estructural anunciada de la descentralització autonòmica.

El text mostra la necessitat d’analitzar les contradiccions nacionals i de classe no pas amb referents que duguin a la satel·lització intel·lectual i política. Es tractava d’elaborar, com destaca Rubiralta, una anàlisi autònoma arrelada a les condicions del país. D’on la necessitat de formació de la militància de la qual tracten els autors i que incidia en el coneixement de la història i de la societat nacional (un terme que fou difós en la conceptualització del PSAN-P i d’IPC). I ho feia no pas des del culturalisme, sinó des de la crítica de la interacció dels interessos oligopòlics amb l’ocupació de l’estat espanyol i francès vers els Països Catalans. Aquest model d’anàlisi global, superadora del reduccionisme, fou una aportació ideològica essencial del partit. És per aquest motiu que la revolució pendent contextualitza la tasca política del PSAN-P a la Catalunya Nord.

Comptat i debatut, Blanca Serra i Carles Benítez aporten amb el treball publicat els elements fonamentals que expliquen la trajectòria d’un partit que anava establint dialècticament (contrastant entre treball de base i treball ideològic) la seva pròpia transformació. L’obra ensenya que cal posar l’èmfasi no en la dimensió ideal d’un partit, sinó en la pràctica concreta, que és la que condiciona el desenvolupament d’un programa de treball que ha ser implementat en espais de lluita. La fundació d’una organització de propaganda armada com Terra Lliure se situava en aquest context.

La monografia d’ambdós autors és una contribució nuclear que ha d’ajudar a comprendre l’esforç militant d’un grup d’integrants que anaren dissenyant una reflexió historicopolítica que esdevingué la base d’una línia estratègica. No fou un esforç debades. Aquest nucli humà de lluita, amb diferents centres concèntrics d’influència, explica un cicle fonamental en la llarga marxa constituent d’un moviment català d’alliberament nacional, la culminació del qual fou el referèndum d’autodeterminació d’octubre de 2017. Amb tot, per a poder-ne ponderar la configuració haurien de ser els mateixos militants els que poguessin concretar les aportacions essencials del partit segons la seva història viscuda.1 L’estudi publicat demanaria potser una ‘segona part’, un apartat dedicat a biografies de militants de l’organització, atès que tot partit té en el ‘factor humà’ un element condicionant que convé no oblidar.2

La revolució pendent aporta una metodologia de treball (relació entre anàlisi de conjuntura integrada en una visió comparada de conjunt, elaboració teòrica i praxi) que avui esdevé ben útil per a poder passar del replegament a la recomposició i centralitat del bloc independentista. Una centralitat condicionada per l’espanyolització estratègica, possibilitada per la gestió autonòmica i explicada per l’aliança formada per l’expansionisme nacionalista espanyol i les corporacions econòmiques (i afins) de pressió.

Notes
1. Segons el testimoniatge del militant Agusti Barrera Puigví (Mataró, 1941), l’aportació política del PSANp va ser: “L’aportació d’en Carles Castellanos al concepte de colonialisme interior.– La seva valuosa aportació a la construcció de l’independentisme revolucionari, que el 1979 es presentà com un cos polític sòlid com a resultat de les seves contribucions polítiques i teòriques, tal i com va dir en Joan Rocamora (1967-2024), afegí el llevat a la farina.–La carta de Brest (1974) que internacionalitza la situació de les nacions sense Estat, privades de l’exercici del dret a l’autodeterminació. –L’esforç fet per la militància del PSANp en la construcció d’un sindicat nacional i de classe que defensés els interessos del poble treballador català. Els COLL (1976), en aquest sentit vull retre un homenatge a l’amic Aureli Solsona, de Sant Andreu i motor del projecte.–La importància dels Comitès de Solidaritat dels Patriotes Catalans (1979), plataforma d’ajut als militants, acusats, empresonats, jutjats, o exiliats, que rebutjaren l’etiqueta de terrorista.”

2. Barrera també destaca “com afectà la meva vida la militància” en el partit: “una certa deixadesa de la família, els fills. Massa reunions a les nits. Aprendre a controlar la por a la detenció i la tortura. Persistir en la militància, malgrat el cansament. Recordar que EC el 1922, defensava el mateix que nosaltres el 1974. Defensar la Terra. Seguir treballant en les tasques polítiques encomanades, més enllà del cansament físic/ mental. Incrementar la teva capacitat de sacrifici i resistència.

Les organitzacions contraposen aquesta opacitat a l’actuació de països com Portugal i els Països Baixos, que van publicar els esborranys dels seus plans abans del 31 d’agost de 2026.

Malgrat que el Ministeri per a la Transició Ecològica reivindica una «àmplia participació pública», les entitats asseguren que les reunions celebrades no han proporcionat la informació tècnica necessària per formular aportacions de fons ni han ofert una capacitat efectiva d’incidir en el contingut del Pla.

Tampoc no s’ha explicat, segons denuncien, com s’han incorporat les propostes recollides durant la consulta ciutadana ni si s’han tingut en compte els espais considerats prioritaris per la població.

Objectius molt limitats en mars i rius

Les primeres dades conegudes apunten, segons les organitzacions, a una ambició molt limitada. En l’àmbit marí, el Pla preveu actuar sobre només 288 quilòmetres quadrats abans del 2030, menys de l’1% de la superfície marina de l’Estat. Les entitats consideren que aquesta xifra queda molt lluny de l’objectiu de restaurar el 30% dels hàbitats marins.

Pel que fa als rius, el Govern espanyol proposa recuperar 65 quilòmetres de cursos d’aigua de flux lliure abans del 2030. Aquesta quantitat representa només el 2,2% dels 3.000 quilòmetres previstos en la mateixa Estratègia Nacional de Restauració de Rius.

Ecologistes en Acció i Fridays For Future lamenten que l’Estat espanyol hagi passat de defensar el Reglament europeu de Restauració de la Natura a presentar un projecte que, d’acord amb les dades disponibles, consideren insuficient i mancat de coneixement científic, transparència i participació.

Reclamen corregir el rumb abans del 2027

Les dues organitzacions demanen que l’any vinent serveixi per corregir les mancances detectades, elevar substancialment l’ambició del Pla i posar al centre la vida humana i no humana.

També reclamen que el Govern espanyol i les comunitats autònomes obrin un procés transparent de participació de la societat civil abans de l’aprovació definitiva del Pla, prevista per al setembre de 2027, amb accés a tota la informació i capacitat efectiva d’incidir en les decisions.

Mitjançant una diligència dictada el 3 de setembre, el Tribunal ha obert el procediment ordinari i ha requerit al Govern que li remeti l’expedient administratiu en un termini de vint dies. També ha ordenat que s’emplacin les persones interessades perquè puguin comparèixer en el procediment.

Quatre dècades sense el pla obligatori

El Paratge Natural de l’Albera va ser creat pel Parlament de Catalunya el 1986 i forma part de la Xarxa Natura 2000 des del 2006. Malgrat això, Ecologistes en Acció assegura que continua sense disposar del pla de prevenció establert per la normativa.

L’entitat recorda que la Llei d’espais naturals, la Llei forestal de Catalunya, la Llei de monts i el Decret 378/1986 obliguen a disposar d’instruments de prevenció d’incendis en els espais naturals protegits.

Segons els ecologistes, aquesta planificació és imprescindible per protegir les persones, la biodiversitat, el patrimoni natural i els béns, especialment davant l’augment de la freqüència i la intensitat dels grans incendis associat al canvi climàtic.

Reclamen que la Generalitat compleixi la llei

Amb el recurs, Ecologistes en Acció no demana cap modificació normativa, sinó que la Generalitat compleixi una obligació legal que, segons denuncia, ha ignorat durant dècades.

L’entitat ha valorat positivament l’admissió a tràmit perquè permetrà que la jurisdicció contenciosa determini si aquesta prolongada inactivitat administrativa s’ajusta a la legalitat.

«Ens queixem dels incendis forestals a l’estiu per oblidar-nos-en més tard. I qui primer se n’oblida és la mateixa Administració Pública», ha afirmat l’advocat impulsor del recurs, Josep Hurtado, que no descarta exigir responsabilitats davant el que considera «un incompliment evident» de la llei.

Fa cent vint-i-cinc anys, l’any 1901 el catalanisme creixia, arran de la pèrdua de Cuba, Filipines i Puerto Rico per part de l’estat espanyol. Si a més li sumem la imatge corrupta dels partits lligats a la restauració, per una banda, i les opcions més moderades de la Lliga Regionalista, tots aquests fets, acabaran donant com a resultat un entramat de petits grupets i organitzacions, lligats a la Unió Catalanista, creada deu anys abans, amb la consigna clara de la propaganda i l’acció catalanista.

La vigília de l'Onze de Setembre de fa cent vint-i-cinc anys, a quasi mitjanit, un grup de joves catalanistes estan a punt de fer història convertint una ofrena floral en la primera diada que tindrà una resposta repressiva. Aquell primer setembre del nou segle xx, es convertiria en el bateig èpic de la Diada nacional. La colla ha quedat per celebrar la Diada amb una vetllada patriòtica. Se citen a la seu de l'entitat Catalunya Avant, presidida per Lluís Marsans. Els joves es troben amb un altre grup de l'entitat Lo Renaixement a l’estàtua de Rafael Casanova situada al passeig Lluís Companys on hi ha l’Arc del Triomf.

L’estàtua ja és plena de corones d’olivera i de llorer, símbols de la pau i la victòria. De sobte, els joves congregats es fixen en un individu que els estava observant de prop. Sospitant que podria tractar-se d'un confident de la policia espanyola, l'increpen a crits. Un d'ells crida «Independència!» i uns quants més de la colla del grup s'hi afegeixen, desafiant-lo. En confirmar-se la sospita, la resposta dels hidalgos (com s’anomenava despectivament, llavors, els militants anticatalanistes) no es fa esperar i el suport de tres policies municipals s'hi suma i detenen vint-i-quatre d'aquells improvisats manifestants.

Lluís Marsans, president del grup Catalunya Avant i secretari de la Unió Catalanista, i sis manifestants més, es dirigeixen immediatament a la comissaria on els han detingut a demanar informació sobre els seus companys. La policia aprofita per detenir-los, també.

Els detinguts són: Lluís Aleman i Carvi, Antoni Antich i Antich, Rafael Areñas i Tona, Jaume Arqué i Clapés, Jaume Aymà i Ayalà, Joaquim Bas i Gich, Miquel Balmas i Jordana, Jaume Casanova i Soler, Joan Caselles i Cals, Francesc Corbella i Vila, Ricard Coll i Serra, Andreu Ferrer i Sanllehí, Josep Maria Folch i Torres, Joan Fonta i Manau, Joaquim Horta i Boadella, Josep Horta i Camps, Francisco Llach i Font, Lluís Marsans i Solà, Enric Rafel i Surell, Manel Ribas i Cot. Ramon Riu i Cots, Alfons Solà i Janer, Tomàs Soler i Santmartí, Josep Soronellas i Brossé, Joaquim Sot i Romaguera , Ricard Usall i Puig, Josep Viader i Farell, Francesc Vinyals i Forment i Xavier Zengotita i Bayona.

En total, es tracta d’una trentena de detinguts que són traslladats, a peu, envoltats de guàrdia civils a cavall, cap a la presó del carrer de la Reina Amàlia. Els represaliats, lluny d'acoquinar-se, hi entren cantant «Els Segadors». El dia 13 són alliberats amb càrrecs per «reunión ilegal y por atentado a la integridad de la patria».

La foto que es faran a la sortida i el ressò de la notícia, provoca una allau de solidaritat que es tradueix en una manifestació de suport als detinguts al mateix monument, uns dies després, de més de deu mil persones.

Al cap de pocs dies, i seguint la decisió presa pels detinguts a la presó, es reuneixen a l’Hotel Comtal del carrer de la Boqueria de Barcelona per constituir l'entitat antirepressiva La Reixa, que tindria la seu al mateix local de la Unió Catalanista al carrer de Canuda, 14 principal. Segons els mateixos estatuts de l'entitat, els socis només en podrien formar part si havien estat represaliats per causa catalanista. Folch i Torres en serà proclamat president per aclamació.

La diada que ja des del 1886 era pensada com a record pels caiguts de 1714 a través de misses i actes dins de locals lligats al catalanisme, havia canviat de paradigma. La primera celebració de la diada pública havia estat reprimida, feu que trenta-cinc anys després fos aprovada com a festa nacional pel Parlament.

Per altra banda, La Reixa representa el punt d’arrencada de l’independentisme combatiu català, promovent l’activisme, la propaganda i la solidaritat amb els represaliats per lluita per la llibertat de Catalunya, per aquest motiu Reeixida farà que aquests herois nacionals i aquests fets siguin recordats com pertoca.

Serà l’any 1908, que es decreta la suspensió de les garanties constitucionals, i tot seguit l’autoritat governativa denuncia a La Reixa com a associació il·legal, la policia espanyola en l’escorcoll hi troba un estrany símbol una insígnia amb un triangle i un estel al bell mig, l’estelada havia nascut.

Els protagonistes: Fotògrafs, pintors, novel·listes, editors...

Entre la llista dels detinguts podem trobar el fotògraf Rafael Areñas Tona, l’artífex de l'escola de Bellcaire d'Urgell Jaume Arqué i Clapés, el creador de l’editorial Aymà Jaume Aymà i Ayala, el dibuixant i il·lustrador Joaquim Bas i Gich, el pintor català Ricard Coll i Serra, el poeta i traductor Xavier de Zengotita Bayona, a part del conegut novel·lista i autor teatral Josep Maria Folch i Torres (que a més a més va ser proclamat per aclamació president de la Reixa, més tard director del setmanari La Tralla, provocant la seva posició netament nacionalista dels seus escrits, multes, segrests de la publicació i finalment a causa de la publicació a La Tralla el maig de 1905 d'un número commemoratiu de la independència de Cuba, provocant el seu exili a Perpinyà entre el 25 de desembre de 1905 i l'agost del 1908).

Cent-vint-i-cinc anys després:

Arran d’aquesta avinentesa, la fundació Reeixida, com ha fet anteriorment amb altres episodis cabdals dins la lluita persistent del nostre país per a la seva pervivència com a nació, organitzarà una sèrie d’actes que recordin els seus protagonistes, i expliquin amb profunditat què fou aquest 11 de setembre, que donà pas a les diades modernes, convidant a tothom qui ho vulgui pugui sumar-s’hi.

Sense la detenció d’aquesta trentena de patriotes catalans que foren detinguts fa cent vint-i-cinc anys quan feien una ofrena a l’Estàtua de Rafael Casanova, sense la valentia dels detinguts que entraren a la presó cantant els segadors, que a més a més una vegada alliberats amb càrrecs per «reunión ilegal y por atentado a la integridad de la patria», es constituiran com l’entitat antirepressiva La Reixa. No hi hauria començament de l’independentisme, i això és el que van aconseguir aquests valents amb la creació de La Reixa, el punt d’arrencada que ens ha portat fins als nostres dies... No recordar aquests herois nacionals, és fer un mal servei a la memòria nacional, que quan rima ho fa amb arrels, orgull i memòria.

Cent vint-i-cinc anys després dels fets, gairebé no hi ha cap biografia completa de tots els protagonistes! Més encara a les diferents obres publicades alguns cognoms varien.

L’agenda es compleix:

Per tal de situar aquests fets, Reeixida va organitzat el dimecres 2 de setembre un homenatge nacional a l’Auditori del Museu d’Història de Catalunya, amb l’assistència dels familiars dels detinguts, i amb un gran èxit de públic.

Demà dijous 10 de setembre a les 11:30 h serem rebuts en audiència pel president del Parlament acompanyant a les famílies dels protagonistes.

I el divendres 11 de setembre a les 11, rememorarem la ruta que van seguir aquests patriotes aquella data històrica, sortint del carrer Copons (on van sortir tots aquests personatges fa cent vint-i-cinc anys) fins a Arc de triomf (on van fer l’ofrena) de Barcelona, per a repetir els seus passos, acompanyats per familiars i tothom que es vulgui sumar, a part d’una capçalera formada per gent vestida d’època.

Dijous 10 de setembre a les 11:30 h / Parlament de Catalunya

Audiència del president del Parlament acompanyant a les famílies dels protagonistes i a Reeixida per a situar els fets

Divendres 11 de setembre a les 11 h / Carrer Copons de Barcelona fins Arc de Triomf

Rememorarem la ruta que van seguir aquests patriotes aquella data històrica, sortint del carrer Copons (on van sortir tota la colla fa cent vint-i-cinc anys) fins a Arc del triomf (on van fer l’ofrena) de Barcelona, per a repetir els seus passos, acompanyats per familiars i tothom que es vulgui sumar.

Segons Poble Lliure, aquestes dates són jornades de memòria i homenatge, però també han de servir per projectar el futur i mantenir viu l’objectiu d’una República Catalana Independent.

Alliberament nacional i justícia social

La declaració situa l’independentisme actual dins el «fil roig» de la lluita del poble català contra el despotisme i la injustícia, des de Josep Narcís Roca i Ferreras fins a la modernització de l’independentisme iniciada a finals dels anys seixanta.

Poble Lliure sosté que l’alliberament nacional i l’alliberament social són dues cares de la mateixa moneda. Davant la globalització neoliberal, l’imperialisme i les guerres de saqueig, considera que les nacions sense estat i les classes treballadores poden formar part d’una alternativa política comuna.

L’organització denuncia que els Països Catalans pateixen una ocupació política, econòmica i cultural que agreuja la precarització de l’habitatge, la mobilitat, la sanitat i l’educació públiques. Aquesta manca de poder polític, afegeix, també dificulta que el català esdevingui una llengua nacional, de cohesió social i d’ús majoritari.

Preparar una nova ruptura

Poble Lliure defensa que l’alternativa independentista d’esquerres passa per organitzar el màxim nombre possible d’espais de lluita nacional i social i preparar les condicions per a una ruptura amb els estats espanyol i francès.

L’organització remarca que no hi ha un únic escenari possible i que cal disposar d’una estratègia capaç d’adaptar-se als canvis polítics. Alhora, assenyala que l’independentisme ha d’aspirar a ser hegemònic i presentar la República Catalana com un projecte socialment i nacionalment més just que els models representats pel Regne d’Espanya i la República francesa.

En aquest sentit, proposa construir un moviment polític organitzat, democràtic i resistent, basat en la disciplina, la confiança i el treball compartit amb els sectors que lluiten des de la base. També rebutja tant l’autonomisme com l’extrema dreta i situa com a objectiu l’enderrocament dels estats espanyol i francès per obrir la porta a canvis socials profunds.

Davant l’inici del nou curs polític, Poble Lliure fa una crida a unir forces i convertir el camí cap a la independència en una «revolució catalana»: un procés que permeti construir un país socialment just, amb control públic i popular dels sectors estratègics i amb el català com a llengua d’ús social majoritari. «Perquè la independència és revolució. Visca la Terra! Tornem-hi!», conclou l’organització.

Bona Diada, hòstia!

Venim de lluny i no tenim dret a rendir-nos.

Formem part d'una lluita que fa generacions que dura.

Una lluita per la llibertat nacional i per la justícia social.

Perquè la independència és revolució.

Visca la Terra!

Tornem-hi! pic.twitter.com/8qav9PmGNS

— Poble Lliure (@Poble_Lliure) September 6, 2026

La Pesta Porcina Africana (PPA) és una malaltia vírica que afecta els porcs domèstics i els senglars (Sus scrofa). Tot i que la PPA no afecta les persones, la Generalitat ha justificat les batudes i l’extermini massiu de senglars a Collserola i als voltants —una espècie autòctona— amb el pretext d’erradicar la malaltia i protegir la indústria porcina.

El Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació ha anunciat que, des de l’inici del brot el 28 de novembre de 2025 fins al 14 de maig d’enguany, s’han invertit 19 milions d’euros públics per matar senglars. Els diners no només es destinen al reforç de les captures, amb aportacions directes a la Federació Catalana de Caça, sinó que també es vol impulsar la comercialització de la seva carn. Segons dades oficials de la Generalitat de Catalunya, des de l’inici del brot fins al 18 de juny d’enguany, ja s’han analitzat 7.354 senglars, dels quals 344 són casos positius i 7.010 negatius. En altres paraules, de cada 100, menys de 5 tenien PPA (el 4,68%) i 95 estaven sans. La setmana del 15 de juny, dels 569 senglars analitzats, només 2 van resultar positius (el 0,4%)1. El recompte de captures de senglars a la resta de Catalunya suma 26.587 animals des de l’1 de gener fins al 18 de juny de 2026.

Caçar tota la població d’aquesta espècie autòctona per erradicar la malaltia no segueix criteris científics: és ineficient. La vigilància passiva —la recollida de cadàvers al medi— detecta el virus amb una taxa de positivitat per mostra d’entre el 30% i el 70%, fins a deu vegades més eficient, i amb un cost marginal pràcticament nul2. Nombrosos científics i organitzacions sense ànim de lucre, membres de l’ens consultiu públic creat el 2023, la Taula del Senglar —el degà de la Facultat de Veterinària de la UAB, juntament amb una entitat ecologista i una animalista—, han presentat bibliografia científica extensa a la Generalitat amb una proposta concreta de gestió no letal3 i han estat ignorats sistemàticament. La Generalitat ha decidit, sense consultar ni la ciutadania ni els especialistes en fauna, els ecòlegs o les entitats de benestar animal, utilitzar diners públics per exterminar tota la població d’una espècie autòctona sense veritable justificació científica, lògica ni ètica: només per protegir la indústria porcina.

Exigim

Aturar la matança de senglars com a eina per aturar el brot de la PPA i gestionar l’anomenada sobrepoblació de senglars, tant a Collserola com a la resta de Catalunya.

Reorientar el pressupost cap a la vigilància passiva dins un perímetre que delimiti el focus (ZRI) i cap a la bioseguretat als punts de contacte.

El compliment per part del Govern català de l’obligació legal d’actualitzar setmanalment tota la informació relativa a la gestió de la PPA, inclosos els recursos públics emprats, en virtut del Decret 8/2021, de 9 de febrer, sobre la transparència i el dret d’accés a la informació pública4.

La declaració de Collserola com a zona de seguretat i refugi de fauna, gestionada com una àrea de contenció i observació sanitària i no com un territori de persecució cinegètica.

El compromís del Govern català d’aplicar vies de contenció no letals, tant en animals silvestres com domèstics, en situacions d’emergència epidemiològica, i d’implementar la immunocontracepció (esterilització de senglars) com a via de gestió alternativa a la caça per a la regulació de poblacions.

Establir mesures de protecció reforçada per als santuaris i refugis d’animals davant situacions d’emergència epidemiològica, tenint en compte que els animals que hi habiten es troben fora del circuit de producció, de manera que se’n preservi la integritat i autonomia i se’n garanteixi la salut i el benestar.

Què diuen els organismes internacionals i els estudis científics?

El control de la PPA s’ha de basar en l’evidència científica i en estratègies integrades, d’acord amb l’enfocament One Health impulsat per la FAO, la WOAH i la Comissió Europea5. La prevenció requereix actuar sobre la interfície humà–animal–medi com a estratègia principal, més que no pas centrar-se únicament en la reducció numèrica de la fauna silvestre6.

L’EFSA és inequívoca en aquest punt: la propagació de la PPA depèn de múltiples factors i la seva epidemiologia no es pot explicar només per la densitat de senglars. La bioseguretat i la vigilància passiva són els mètodes més eficaços per a la detecció precoç de la malaltia. La localització i retirada ràpida de carcasses infectades és clau per limitar la persistència i la propagació del virus7.

Els estudis sobre la dinàmica poblacional del senglar indiquen que la caça intensiva no és una eina suficient ni garantida per controlar la població8. Ben al contrari: trenca l’estructura i l’organització social dels grups, fet que pot alterar els cicles reproductius i afavorir un augment poblacional. En grups familiars estables, la reproducció de les femelles joves està condicionada per l’estructura social del grup i per l’activitat reproductiva de la mare; quan aquesta estructura es desballesta, es perd aquest fre natural a la reproducció9.

Estudis demostren com la persecució indiscriminada d’animals infectats pot afavorir la dispersió de la PPA en alterar els patrons de distribució i augmentar el moviment i el contacte entre individus10. La mateixa EFSA identifica les batudes com una activitat que incrementa el moviment dels senglars i, per tant, el risc de dispersió de la malaltia —un risc agreujat per l’alta concentració de virus present a la sang dels animals infectats11.

La població de senglars de Collserola ocupa un nínxol ecològic fonamental. Si s’extermina, aquest espai tendiria a ser ocupat de nou per altres senglars, segons els principis bàsics de la dinàmica de poblacions. Per això la caça intensiva o els intents d’extermini difícilment constitueixen una solució efectiva a llarg termini.

Reflexions finals

La matança no pot ser la resposta als desafiaments epidemiològics ni als de la convivència amb la fauna silvestre. Defensem solucions fonamentades en el respecte a la vida animal i en la convivència, que garanteixin alhora l’equilibri dels ecosistemes.

La capacitat de sentir dels animals (sintiència) ja és una realitat oficialment reconeguda, tant per la comunitat científica (Declaració de Cambridge sobre la Consciència, 2012; Declaració de Nova York sobre la Consciència Animal, 2024), com pels diferents textos normatius: a l’any 2007 al Tractat de Funcionament de la Unió Europea, a l’article 13; al Codi Civil de Catalunya ja es va preveure des de l’any 2006 a l’article 511-1.3; i al Codi Civil espanyol el reconeixement d’aquesta condició es va donar amb la redacció de l’article 333.bis a l’any 2021 (en vigor a l’any 2022). Paral·lelament, l’ordenament jurídic penal també ha sigut permeable a aquesta sintiència, evolucionant en la reforma operada a l’any 2023, de manera que ha ampliat l’àmbit dels delictes contra els animals a tots els animals vertebrats, incloent també els animals vertebrats en llibertat, i alhora inclou en la consideració de maltractament la integritat física i psíquica de l’animal12. Aquesta circumstància comporta que, en una interpretació teleològica i sistemàtica de les normes que integren l’ordenament jurídic, sigui necessària la recerca de solucions ètiques, davant de qualsevol situació -com ara, epidemiològica- a l’hora de definir mesures d’actuació sobre la fauna silvestre.

Reivindiquem el valor biològic del porc senglar, que aporta riquesa a la biodiversitat, i en particular la població de Collserola, que té una genètica única a tota Europa13. Reivindiquem també el seu valor ecològic per les funcions fonamentals que duu a terme dins l’ecosistema: escarbant, aireja el sòl i afavoreix la germinació de plantes; contribueix a la dinàmica del sotabosc; dispersa llavors en els seus desplaçaments; i, com a omnívor generalista, regula poblacions de petits invertebrats i altres organismes.

En un context de fragilitat ecològica global i davant les mesures d’extermini, reclamem l’aplicació del principi de precaució, recollit a l’article 191 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea, davant possibles conseqüències ambientals imprevisibles14, interpretat en relació amb l’article 45 CE que reconeix el dret al medi ambient i el deure de conservació, essent aquesta una responsabilitat dels poders públics, així com la Llei 40/2015, del Règim Jurídic del Sector públic, que estableix l’obligació dels poders públics d’actuar sota els principis de legalitat, eficàcia i proporcionalitat.

Denunciem també el fort impacte emocional que aquestes pràctiques generen en les persones que viuen a prop de les zones afectades i en totes aquelles que defensen una relació amb la natura basada en el respecte.

La gestió letal del senglar, com a pretesa mesura de contenció de la PPA per protegir la indústria porcina, és en extrem desproporcionada, i ens fa qüestionar si aquesta indústria és realment tan decisiva per a la societat catalana com per requerir mesures d’extermini que poden provocar un desequilibri ecològic important. Parlem d’una indústria que només representa entre l’1 i el 3% del PIB de Catalunya i que destina entre el 55 i el 60% de la seva producció a l’exportació15. És, a més, una indústria altament contaminant per nitrats i purins: part dels municipis afectats per aquesta contaminació han estat declarats “zona vulnerable”, i l’Administració ha hagut de destinar milions d’euros anuals per garantir-los aigua potable. Ara, a més, hi destina diners públics per protegir la producció porcina de la PPA. Són recursos que no repercuteixen en cap bé comú: d’aquesta indústria no en depèn la sobirania alimentària ni cap servei públic. La seva existència mateixa, en el model actual, és altament qüestionable, i caldria començar a estudiar models de diversificació que reduïssin la concentració d’explotacions i apostessin per la reconversió industrial cap a la transició proteica.

Fem una crida a la ciutadania, a les persones i organitzacions vinculades a l'ecologisme, a l'animalisme i a la defensa dels drets dels animals, així com a la comunitat científica, per defensar d'una gestió responsable, transparent i respectuosa amb la fauna silvestre.

PLATAFORMA PER A LA DEFENSA DEL SENGLAR (Sus scrofa)

Barcelona, 24 de juny de 2026

Referències

1. Generalitat de Catalunya. https://govern.cat/gov/notes-premsa/837676/actualitzacio-setmanal-situacio-pesta-porcina-africana

2. EFSA AHAW Panel (2018). Scientific Opinion on the African swine fever in wild boar. EFSA Journal, 16(7), 5344. https://doi.org/10.2903/j.efsa.2018.5344

3. Proposta de regulació del senglar (UAB, Libera i DEPANA). https://depana.org/wp-content/uploads/2026/06/Proposta-REGULACIO-SENGLAR-UAB-LIBERA-DEPANA-rev.pdf

4. Generalitat de Catalunya. Decret 8/2021, de 9 de febrer, sobre la transparència i el dret d’accés a la informació pública. DOGC, núm. 8336, 10 de febrer de 2021. https://dogc.gencat.cat

5. Guberti, V., Khomenko, S., Masiulis, M., & Kerba, S. (2019). African swine fever in wild boar: Ecology and biosecurity (FAO Animal Production and Health Manual No. 22). FAO, WOAH & European Commission. https://doi.org/10.4060/CA5987EN

6. FAO, UNEP, WHO, & WOAH. (2022). One Health Joint Plan of Action (2022–2026). Rome. https://doi.org/10.4060/cc2289en

7. EFSA, Boklund, A. E., Ståhl, K., et al. (2024). Risk and protective factors for ASF in domestic pigs and wild boar in the EU. EFSA Journal, 22(12), e9095. https://doi.org/10.2903/j.efsa.2024.9095

8. Dinàmica poblacional del senglar (Sus scrofa): autoregulació ecològica i extracció cinegètica. Una anàlisi dels seus límits estructurals. (2026). Libera i DEPANA. https://depana.org/wp-content/uploads/2026/06/DINAMICA-POBLACIONAL-DEL-SENGLAR-Sus-scrofa-v11-1.pdf

9. Dardaillon (1988); Focardi et al. (2008); Kaminski et al. (2005); Moral-Moral et al. (2017); Servanty et al. (2009, 2011). Vegeu referències completes a la bibliografia.

10. Massei, G. (2023). Fertility Control for Wildlife: A European Perspective. Animals, 13(3), 428. https://doi.org/10.3390/ani13030428

11. Tack, J. (2018). Wild boar (Sus scrofa) populations in Europe. European Landowners’ Organization. https://doi.org/10.2903/sp.efsa.2018.EN-1490

12. Reforma operada per LO 3/2023 (BOE-A-2023-7935): Preàmbul, i articles 340.bis i 340.ter.

13. Hagemann, J., et al. (2022). Genetic population structure defines wild boar as an urban exploiter species in Barcelona, Spain. Science of the Total Environment, 833, 155126. https://doi.org/10.1016/j.scitotenv.2022.155126

14. European Union. (2012). Consolidated version of the Treaty on the Functioning of the European Union, Article 191. Official Journal of the European Union. https://eur-lex.europa.eu/legal-content/EN/TXT/?uri=CELEX:12012E191

15. IDRA. (2025). Infraestructures per a l’alimentació sostenible. https://idrabcn.com/wp-content/uploads/2025/12/Infraestructures_per_a_lalimentacio_sostenible_Informe_IDRA.pdf

Poble Lliure i La Forja  reivindiquen Andorra com a referent d’un estat de llengua i cultura catalanes amb motiu de la Diada Nacional d’Andorra, que se celebra cada 8 de setembre coincidint amb la festivitat de Meritxell.

En un missatge difós a les xarxes el 8 de setembre de 2025, les dues organitazcions independentistes afirmen que «història i llengua compartida ens demostren que un estat plenament català és possible».

Amb aquest posicionament, Poble Lliure La Forja situen la singularitat política d’Andorra —l’únic estat on el català és l’única llengua oficial— dins una perspectiva nacional que ultrapassa les fronteres administratives i reivindica els vincles històrics, culturals i lingüístics del conjunt dels Països Catalans.

Andorra i la llengua catalana

La Diada andorrana té lloc el 8 de setembre, festivitat de Nostra Senyora de Meritxell, patrona d’Andorra, i constitueix una de les principals dates institucionals del Principat.

La referència de Poble Lliure La Forja a Andorra posen especialment l’accent en la llengua com a element de continuïtat nacional. En aquest sentit, l’existència d’un estat que té el català com a llengua oficial esdevé, per a l’organització, una mostra que la llengua catalana pot ocupar tots els àmbits propis d’una estructura estatal.

La reivindicació s’inscriu en el plantejament polític de Poble Lliure de considerar els Països Catalans com el marc nacional de l’independentisme, més enllà de les divisions administratives existents.

La sessió anirà a càrrec de David Altimir, comissari de la Generalitat de Catalunya de l’Any Bressola, i permetrà donar a conèixer l'experiència pedagògica i les estratègies d’immersió lingüística desenvolupades per La Bressola al llarg de mig segle.

La iniciativa s’emmarca en la commemoració dels cinquanta anys de La Bressola, la xarxa d’escoles que des de 1976 treballa per l’ensenyament en català a la Catalunya Nord.

Mig segle d’escola catalana a la Catalunya Nord

El seminari posa especialment el focus en les eines i estratègies immersives, un dels elements que han caracteritzat el projecte educatiu de La Bressola i que han permès crear espais on el català esdevé llengua d’ús habitual entre els infants, també més enllà de l’aula.

La celebració a la UIB permetrà, alhora, posar en contacte l’experiència acumulada a la Catalunya Nord amb la realitat educativa de les Illes Balears, en un moment en què l'ús i la presència del català en l'ensenyament continuen situats al centre del debat educatiu i lingüístic.

L’acte tindrà lloc divendres 11 de setembre, a les 11.30 h, a la Universitat de les Illes Balears, a la carretera de Valldemossa de Palma, dins del programa commemoratiu dels 50 anys de La Bressola.

La protesta ha estat convocada per USTEC, CGT, La Intersindical, COS i CNT, amb la participació de l’Assemblea Educativa de Catalunya. Els sindicats reclamen que el Departament d’Educació reprengui les negociacions i adverteixen que, si no hi ha avenços, aquest serà un «curs de lluita».

A Barcelona, entre 1.800 persones, segons la Guàrdia Urbana, i 5.000, segons USTEC, han recorregut la Via Laietana des de la plaça d’Urquinaona fins a Sant Jaume, on han celebrat una assemblea davant del Palau de la Generalitat. La manifestació estava encapçalada per la pancarta «Contra l’emergència educativa, seguim als carrers».

Les mobilitzacions s’han estès arreu del territori. A Girona s’han manifestat unes 650 persones; a Tarragona, unes 500; a Manresa, unes 300, i centenars més han recorregut els carrers de Sabadell. També s’han produït accions al Vallès, el Maresme, el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre.

Talls de carreteres i ocupació de les vies a Lleida

La jornada havia començat a primera hora amb diverses accions directes. A Sant Quirze del Vallès, un centenar de manifestants han tallat la C-58 en sentit Barcelona, mentre que també s’han registrat afectacions a l’AP-7 i altres carreteres.

A les Terres de l’Ebre, els vaguistes han tallat l’N-340 a Amposta després d’una concentració i una manifestació.

A Tarragona, els docents han intentat accedir a l’A-27, però la presència policial ho ha impedit. Posteriorment han tallat l’N-340 i han continuat fins a la plaça Imperial Tàrraco, on la mobilització ha acabat amb una assemblea davant el cordó policial.

Una de les accions més destacades s’ha produït a Lleida, on una vintena de manifestants han ocupat durant aproximadament mitja hora les vies 1 i 2 de l’alta velocitat. Els Mossos els han desallotjat i han identificat tres participants. Posteriorment, més d’un centenar de docents s’han manifestat pel centre de la ciutat i han acordat mantenir la pressió, plantejant noves jornades de vaga a l’octubre si el Govern no concreta un calendari de negociació.

El 6% del PIB i el blindatge del català

Entre les principals reivindicacions hi ha incrementar la inversió educativa fins al 6% del PIB, reduir les ràtios, ampliar les plantilles i els recursos destinats a l’alumnat vulnerable i a l’escola inclusiva, millorar les infraestructures i climatitzar les aules.

Els sindicats també reclamen reduir la càrrega burocràtica del professorat, evitar el tancament de línies de l’escola pública mentre es mantinguin centres concertats propers i blindar el català com a llengua vehicular de l’ensenyament.

Diferències sobre el seguiment de la vaga

Les xifres sobre el seguiment de l’aturada difereixen notablement. El Departament d’Educació l’ha situat finalment en el 12,67%, mentre que els sindicats l’eleven fins al 30%. En qualsevol dels dos casos, la participació ha estat inferior a la registrada en les principals vagues del curs anterior.

Els convocants ja preveien que fer coincidir la vaga amb el primer dia de classe podia reduir-ne el seguiment, especialment entre els tutors de primària. Consideren, però, que aquesta jornada és l’inici d’un nou cicle de mobilitzacions i no descarten intensificar les protestes durant els pròxims mesos.

La jornada del 8 de setembre deixa així un inici de curs marcat per la protesta: menys seguiment de la vaga que en convocatòries anteriors, però mobilitzacions descentralitzades, accions a les principals vies de comunicació i l’avís dels sindicats que el conflicte educatiu continuarà obert durant el curs.

Segons l’anàlisi presentada aquest 8 de setembre pel president de l’entitat, Òscar Escuder, i la vicepresidenta, Mireia Plana, només el 38,8% de les mesures previstes per al 2025 s’han executat completament, mentre que un 30% no s’han desplegat en cap grau.

L’organització recorda que es va adherir al Pacte perquè compartia bona part de la diagnosi i considerava que contenia instruments útils, però ja va advertir aleshores que les mesures eren insuficients per revertir l’emergència lingüística.

«No és un veritable pacte nacional»

Plataforma per la Llengua considera que una de les principals debilitats del document és que, malgrat el seu nom, funciona sobretot com un pla d’acció del Govern i no com un veritable pacte nacional.

L’entitat critica que no s’hagi aconseguit implicar prou la resta d’administracions ni establir compromisos polítics duradors que garanteixin la continuïtat de les polítiques lingüístiques més enllà dels canvis de govern.

També denuncia que moltes de les mesures previstes no disposen d’indicadors clars, planificació realista ni mecanismes d’avaluació, fet que dificulta saber fins a quin punt es compleixen els compromisos i aplicar correccions quan els objectius no s’assoleixen.

Salut, Empresa i Drets Socials, entre els departaments menys implicats

Pel que fa a la responsabilitat política, l’entitat reconeix la implicació del Departament de Política Lingüística, però considera que moltes altres conselleries continuen tractant la llengua com una qüestió sectorial i no com un objectiu transversal.

Plataforma per la Llengua assenyala especialment Salut, Empresa i Drets Socials entre els departaments amb menys implicació en el desplegament de les mesures assignades. Segons l’entitat, el juliol la meitat de les actuacions encomanades a Drets Socials encara no s’havien aplicat de cap manera.

Educació, salut, empresa i mitjans públics

Davant aquesta situació, l’organització reclama una actuació urgent en àmbits que considera estratègics per al futur del català: l’ensenyament, la salut i les cures, l’esport i el lleure, el comerç, el treball i l’empresa i els mitjans de comunicació públics.

En educació, demana garantir que tot l’alumnat acabi l’ensenyament obligatori amb un domini ple del català, reforçar-ne la presència a la formació professional i a les universitats i garantir els drets lingüístics dels estudiants.

En salut, reclama un calendari per fer complir la legislació lingüística davant l’augment de queixes per vulneracions de drets. En l’àmbit empresarial i comercial, exigeix aplicar les obligacions ja previstes a la normativa i garantir l’atenció en català.

L’entitat també reclama que el coneixement del català tingui més pes en l’àmbit laboral i que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals assumeixi amb més determinació la seva funció de referent lingüístic.

Plataforma per la Llengua demana, finalment, compromisos estables, objectius verificables i mecanismes de seguiment i anuncia que continuarà fiscalitzant les actuacions públiques per exigir el compliment dels compromisos adquirits amb la llengua catalana i els drets dels seus parlants.

L’acte començarà a les 13 h i comptarà amb les intervencions d’Anna Alcalà, militant de la CUP; Jordi Gasulla, regidor i portaveu de la CUP Olot; Marta Guillaumes, regidora d’IPS-CUP i portaveu de la CUP Comarques Gironines, i Lluc Salellas, alcalde de Girona.

Prèviament, a les 12.45 h, Marta Guillaumes atendrà els mitjans de comunicació per exposar el posicionament polític de la formació amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya.

La jornada continuarà després dels parlaments amb un dinar popular a la mateixa plaça dels Jurats i l’actuació musical del grup Folk i Cendra.

La convocatòria s’emmarca en els diferents actes que la CUP organitza arreu del territori amb motiu de l’Onze de Setembre i que enguany tornen a situar la reivindicació de la independència al centre del missatge polític.

Tot i que en el cartell inicial de la convocatòria figura també Txell Garcia, l’organització ha informat que finalment no podrà participar en l’acte per motius personals.

La Diada donarà protagonisme a 150 d’aquests cantaires, que interpretaran diverses peces musicals durant l’acte i seran els encarregats de clausurar-lo entonant «Els Segadors».

Amb aquesta participació, les entitats volen reconèixer els cantaires que, segons denuncien, van veure limitada la seva llibertat d’expressió durant la visita papal.

Expulsats després de la polèmica per les estelades

Els fets es remunten al passat mes de juny, quan el papa Lleó XIV va visitar Barcelona amb motiu de la missa commemorativa del centenari de la mort d’Antoni Gaudí.

Més de 600 cantaires de diversos cors catalans havien de participar en la celebració interpretant «El Virolai» a la Sagrada Família. La intervenció policial, però, va impedir que poguessin completar el programa previst i els cantaires van ser expulsats de la basílica.

Els fets es van produir després que transcendís que alguns dels participants tenien previst desplegar estelades durant la interpretació d’«El Virolai» i que existia la possibilitat d’entonar «Els Segadors», una peça que no figurava en el programa oficial.

Ara, tres mesos després, una representació d’aquells cantaires tornarà a interpretar públicament l’himne nacional de Catalunya, aquesta vegada com a cloenda de l’acte de la Diada.

«Hi soc. Hi som»

La participació dels cantaires s’emmarca en la mobilització d’aquest Onze de Setembre, convocada sota el lema «HI SOC. HI SOM. Pel present i pel futur: INDEPENDÈNCIA».

Les entitats independentistes volen que la Diada torni a situar la mobilització popular al carrer i reivindiqui la llibertat, la dignitat nacional i el dret de Catalunya a decidir el seu futur.

La presència dels cantaires tindrà així un doble component, musical i reivindicatiu: els mateixos «Segadors» que no van poder cantar a la Sagrada Família seran els encarregats de posar punt final a l’acte de l’Onze de Setembre.

Dolors Marín, Carme Forcadell, Jordi Sànchez, Elisenda Paluzie, Dolors Feliu, Lluís Llach i l’actual president, Josep Vila, han protagonitzat una fotografia conjunta amb la qual l’Assemblea ha volgut reivindicar la continuïtat, la transversalitat i la diversitat del moviment independentista al llarg dels darrers quinze anys.

La trobada ha servit també per remarcar que, malgrat les diferents etapes viscudes per l’entitat, l’objectiu continua sent la independència de Catalunya i la capacitat d’aglutinar persones de procedències i sensibilitats diverses al voltant d’aquest horitzó.

«Estem tancant l’etapa de dol»

L’ANC considera que la Diada d’enguany pot representar un punt d’inflexió després d’uns anys marcats per la repressió, les divisions i la desmobilització i aposta per recuperar la capacitat d’organització i mobilització de la ciutadania.

«La pulsió independentista torna a aflorar; estem tancant l’etapa de dol», ha afirmat Josep Vila durant la trobada. L’actual president de l’Assemblea considera que hi ha indicis d’un canvi de tendència: «Alguna cosa torna a moure’s i aquest 11 de Setembre tenim l’oportunitat de demostrar-ho».

Les set presidències han coincidit a reivindicar el paper desenvolupat per l’ANC des de la seva fundació i han fet una crida conjunta a implicar-se novament en la lluita independentista, tot preservant la pluralitat interna del moviment.

«HI SOC. HI SOM»

La mobilització d’aquest Onze de Setembre tindrà com a lema «HI SOC. HI SOM. Pel present i pel futur: INDEPENDÈNCIA», amb el qual l’entitat vol tornar a situar la independència al centre de la Diada.

L’Assemblea defensa que després dels darrers anys cal «recuperar la confiança i la capacitat de la ciutadania de tornar a mobilitzar-se i organitzar-se» i confia que la Diada serveixi per visualitzar aquesta represa.

La fotografia conjunta reuneix per primera vegada les diferents etapes de la presidència de l’entitat: Dolors Marín (2011-2012), Carme Forcadell (2012-2015), Jordi Sànchez (2015-2017), Elisenda Paluzie (2018-2022), Dolors Feliu (2022-2024), Lluís Llach (2024-2026) i Josep Vila, president des d’aquest 2026.

Amb aquesta imatge, a tres dies de l’Onze de Setembre, l’ANC vol transmetre un missatge de continuïtat més enllà dels canvis de direcció: les presidències canvien, però l’objectiu de la independència es manté.

«Ser capital no pot significar assumir més pressió turística, més població i més despeses. Palma ha de tenir més eines perquè les famílies visquin dignament», ha afirmat la portaveu de MÉS per Palma, Neus Truyol.

Una de les principals propostes de la formació és permetre que Cort pugui aplicar un recàrrec de fins al 100% sobre l’Impost de Turisme Sostenible (ITS) i destinar íntegrament aquests recursos a incrementar el parc públic d’habitatge.

Segons els càlculs de MÉS, amb unes 56.000 places hoteleres, una ocupació anual del 50% i un recàrrec mitjà equivalent a dos euros per persona i nit, Palma podria obtenir uns 20,4 milions d’euros anuals, que permetrien adquirir entre 70 i 100 habitatges cada any mitjançant els mecanismes de tanteig i retracte.

El diputat de MÉS per Mallorca Ferran Rosa defensa que una part dels recursos generats per l’activitat turística reverteixi directament sobre la població: «Els beneficis del turisme han de servir també perquè els palmesans i les palmesanes puguin continuar vivint a Palma».

Més capacitat d’intervenció en habitatge

La formació també proposa que l’Ajuntament pugui declarar Palma zona de mercat residencial tensionat en cas que el Govern balear no ho faci i que Cort disposi de capacitat per exercir el tanteig i retracte davant operacions immobiliàries protagonitzades per grans tenidors.

MÉS contraposa aquestes mesures a les polítiques del PP i critica la voluntat de reduir les obligacions dels promotors privats en matèria d’habitatge assequible.

«Davant la major crisi d’habitatge que patim, el PP tria no actuar. Nosaltres volem donar a Palma les eines per fer-ho», ha assenyalat Rosa.

Obrir equipaments ja existents

En matèria d’equipaments, MÉS planteja incorporar a la xarxa de l’Institut Municipal de l’Esport (IME) instal·lacions que depenen d’altres administracions, com Sant Ferran i el Centre de Tecnificació Esportiva, i estudiar també aquesta possibilitat per a es Fortí.

«Abans de prometre més ciment, aprofitem allò que ja és públic i obrim-ho als veïns», ha defensat Truyol.

La formació proposa igualment que el Govern i el Consell assumeixin el cost dels terrenys quan necessitin construir escoles, residències o altres equipaments a Palma i l’Ajuntament no disposi de solars adequats.

Coordinar l’EMT i el TIB

Un altre dels eixos de les propostes és la mobilitat. MÉS reclama la incorporació de Cort al Consorci de Transports de Mallorca, una possibilitat prevista legalment des de 2006, amb l’objectiu de millorar la coordinació entre l’EMT i el TIB.

La formació aposta per reforçar les freqüències i connexions del transport públic davant les polítiques que, considera, continuen prioritzant les infraestructures destinades al vehicle privat.

«El Parlament ha de triar: continuar amb una capitalitat de paper banyat o donar a Palma poder i recursos per fer front als problemes reals de la gent», ha conclòs Truyol.

El sindicat independentista i de classe ha fet una crida a la comunitat educativa a mantenir la mobilització per defensar una educació pública, gratuïta i de qualitat, amb el català com a eix vertebrador, davant unes mancances que considera estructurals.

El portaveu de La Intersindical Educació, Marc Martorell, ha contraposat la inversió educativa amb les polítiques vinculades als macroprojectes, el turisme i l’ampliació d’infraestructures aeroportuàries. «Invertir en futur és invertir en educació, no en especulació», ha remarcat.

Martorell ha reclamat al Govern que compleixi la Llei d’Educació de Catalunya (LEC) i destini el 6% del PIB a l’educació, tot afirmant que «la riquesa i el benestar de Catalunya no es mesuren pels milions de turistes, sinó per la fortalesa, la justícia i la qualitat dels seus serveis públics».

Ràtios, personal i català

La Intersindical assenyala entre els principals problemes del sistema educatiu les ràtios elevades, la permanència d’alumnat en mòduls prefabricats i el dèficit de professorat i de personal d’atenció educativa.

El sindicat denuncia especialment la manca de TEEI, TIS, educadores d’educació especial i vetlladores, que considera que impedeix desplegar adequadament l’escola inclusiva i oferir l’atenció necessària a la diversitat.

També assenyala la sobrecàrrega burocràtica del professorat, que resta temps a la preparació pedagògica i a l’atenció directa a l’alumnat, així com els successius canvis curriculars sense els recursos suficients per aplicar-los.

Un altre dels eixos de la protesta és la situació del català als centres educatius. La Intersindical alerta del retrocés del seu ús social tant a les aules com als patis i reclama mesures urgents per reforçar la immersió lingüística, recursos formatius i una resposta política davant les resolucions judicials que afecten el model lingüístic.

«Continuarem mobilitzats»

La Intersindical considera que la vaga d’aquest 8 de setembre forma part d’un conflicte que continuarà mentre no hi hagi canvis de fons en la política educativa.

Martorell ha recordat el rebuig de les bases al preacord plantejat per tancar el conflicte i ha assegurat que la mobilització continuarà: «Vam dir “no” a la resignació i avui demostrem que el nostre compromís és innegociable».

El sindicat reclama un sistema educatiu públic amb més recursos, condicions laborals dignes, participació democràtica i plenament en català, i insta el Govern d’Illa a situar l’educació entre les principals prioritats pressupostàries del país.

Al terme municipal es conserven búnquers, nius de metralladora, bateries, observatoris i altres construccions defensives, un patrimoni que ja ha estat objecte de treball professional per part de l’empresa ATICS i de la tasca desenvolupada per l’associació cultural Lo Rafal.

La proposta ja es va plantejar durant el ple municipal del passat mes de febrer, coincidint amb el debat sobre l’adhesió de l’Ajuntament d’Alcanar a la Xarxa d’Espais de Memòria Democràtica de Catalunya.

El grup considera que aquesta adhesió ha d’anar acompanyada d’un projecte que inclogui itineraris de memòria democràtica, recursos educatius, una senyalització adequada i eines digitals per contextualitzar els diferents espais i explicar tant la Guerra Civil com les conseqüències de la posterior dictadura franquista.

Protegir els elements defensius

Entre les demandes també hi ha culminar el procés perquè els búnquers i altres elements defensius siguin declarats Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). Aquesta protecció, assenyalen, permetria garantir-ne la conservació i facilitaria futures actuacions de recuperació.

La iniciativa vincula, a més, la recuperació del patrimoni amb la revisió de l’espai públic. En aquest sentit, reclama retirar la nomenclatura i simbologia vinculades al franquisme que encara pugui quedar al municipi, d’acord amb la legislació de memòria democràtica.

«No es tracta d’esborrar la història, sinó d’explicar-la i evitar que l’espai públic mantingui homenatges o referències a una dictadura», remarquen.

El grup municipal defensa que Alcanar disposa del patrimoni i dels treballs previs necessaris per convertir aquests vestigis en un projecte estable de memòria: «Recuperar la memòria no és viure del passat: és construir un municipi amb més cultura, més identitat i més democràcia».

La mobilització ha volgut recordar al batle, Jaime Martínez, la importància de Can Pasquet per als sardiners i sardineres i denunciar la manca d’espais públics que pateix Son Sardina. Segons han remarcat els convocants, el barri no disposa de cap plaça oberta ni de cap equipament de titularitat pública, una situació que afecta la vida comunitària i que fins i tot dificulta cada any l’organització de les festes.

Els veïns recorden que fa un any Martínez va anunciar davant les càmeres la compra immediata de Can Pasquet. Denuncien, però, que des d’aleshores no han rebut explicacions concretes sobre les suposades negociacions i acusen el govern municipal d’haver-los «menystengut» i «mentit».

La decisió de Solvia de vendre el solar a un particular ha incrementat la preocupació del barri. Els concentrats qüestionen que Cort no hagi actuat amb més determinació i reclamen que, si és necessari, recorri a l’expropiació per garantir que Can Pasquet passi a mans públiques.

Els convocants emmarquen el conflicte en una política municipal que, segons denuncien, prioritza els macroprojectes turístics i les grans inversions a la façana marítima mentre deixa els barris exposats a l’especulació. En aquest sentit, han relacionat el cas de Can Pasquet amb el que està succeint al cinema Iris del Viver i també han criticat l’actuació municipal envers l’activitat comunitària i la cultura popular de Son Sardina.

El veïnat considera insuficient que l’Ajuntament continuï afirmant que Can Pasquet acabarà sent públic sense establir cap calendari ni compromís concret.

Per això exigeix que Cort adquireixi el solar de manera immediata i iniciï el projecte per construir-hi una plaça i un casal públics i de gestió popular, incorporant les propostes de disseny elaborades des del mateix barri.

La reivindicació es resumeix en una de les afirmacions amb què els veïns han tancat la mobilització: «No som aquí per participar, som aquí per decidir».

La federació havia obert l’expedient 20260701390AJNV per denunciar la manca de funcionament de l’enllumenat tant en aquest tram com al pas inferior de la zona, una situació que considera que genera inseguretat, especialment durant les hores nocturnes.

Segons la resposta municipal rebuda per l’entitat, està prevista la instal·lació de lluminàries solars al tram de carretera. La Xarxa Vendrellenca celebra que la reclamació hagi obtingut resposta, però anuncia que farà seguiment de l’actuació perquè el compromís «no quedi en una promesa sobre el paper».

La situació, però, continuarà sense resoldre’s al pas inferior. L’Ajuntament ha comunicat que les característiques de l’espai no permeten aplicar-hi la mateixa solució solar i que els robatoris recurrents de cable de coure dificulten el manteniment d’una instal·lació elèctrica convencional.

La federació considera que deixar el pas inferior sense il·luminació manté un problema de seguretat que no es pot donar per resolt i reclama a l’Ajuntament que estudiï la instal·lació d’una nova línia elèctrica, incorporant les mesures de protecció necessàries per evitar nous robatoris.

La Xarxa Vendrellenca assegura que continuarà fent seguiment de l’expedient fins que tant el tram d’accés a la C-51 com el pas inferior disposin d’un sistema d’enllumenat adequat.