Ciutat de Lleida, 28 de juny de 2026
La natura sembla voler jugar a la metàfora salvatge, destruint les vides de les persones amb especial violència. Les corredisses inspirades en la por ens informen, en silenci, del poder de la devastació. Les imatges dels edificis enfonsant-se són esfereïdores.
Una agència de televisió aprofita l’ocasió per donar veu a una senyora embolicada amb una bandera veneçolana. Neta i ben pentinada, amb un to de veu altiu i una llengua eixerida, aprofita el moment per criticar les infraestructures i la manca de serveis. És gairebé nauseabunda aquesta mena de performance, l’assenyalament d’un culpable que esdevé responsable d’un terratrèmol, mentre els cadàvers arriben a les morgues i les mares cerquen fills entre la runa.
Partidaris d’uns i d’uns altres fan força per aixecar una llosa, per treure algú sota les pedres, duen aigua o preparen espais per oferir la seva ajuda. Mentrestant aquesta mena de psicòpates de l’oportunisme aprofiten qualsevol escletxa per inserir el seu eslògan.
Si entenem la riquesa com l’abundància de recursos, possiblement, parlem d’un dels països més rics del món. Els seus recursos naturals són ben apreciats pels magnats del desordre mundial. Potser caldria explicar-li a aquesta senyora, i a tot el que ella representa, que les morgues no entenen de rics i pobres quan un edifici cau a una ciutat, dir-li que, arquitectònicament, no viu al Japó o explicar-li que el seu país pateix un bloqueig.
Pot ser crítica, només faltaria, amb tots els governs que ella consideri. Els catalans coneixem bé la mala gestió dels governs que ens xuclen l’ànima, ja siguin mal governs pretesament nostrats a Barcelona o governs més llunyans instal·lats a capitals de regnes que també van colonitzar Veneçuela. Ella pot estar en desacord amb el govern, que, per cert, ara ja no sabem qui l’ostenta ni exactament com.
A hores d’ara, però, ja hauria d’haver obert els ulls per veure que la intervenció alliberadora era per endur-se els recursos. En aquests moments de penombra humana, no haurien de defallir ni la raó ni l’emoció per aquest país que tant diu estimar, que suposo que inclou les persones que no pensen com ella, els ferits i desapareguts sense color polític, que també són Veneçuela.
Intueixo que vaig equivocat, i que, sigui com sigui, han de fer de l’ocasió un trampolí per la mesquinesa, retorçant al màxim les costures del llenguatge, per treure algun profit de la desgràcia. Aquesta és la gran derrota.
