Baix Cinca, 25 d'abril de 2025
Ara que s’ha inaugurat la Feria d’abril, anomenada de Barcelona o de Catalunya, és un bon moment per posar sobre la taula aquella paraula que ningú vol anomenar. A la dreta de l’espectre polític no s’anomena obertament, perquè ressona massa a una mena de xenofòbia, i com els catalans sabem bé el que és la xenofòbia patida a les nostres carns, sovint s’empren giragonses per eludir la seva presència que ningú pot amagar. A l’esquerra de l’espectre polític, ningú vol anomenar-la i la maniobra evasiva encara resulta més recaragolada i fa un cert tuf d’hipocresia. Ni uns ni altres estan còmodes amb el terme identitat.
Com apunta Susan Neiman, aquesta “esquerra” mal anomenada woke, és una barreja contradictòria d’una emoció tradicional d’esquerra amb supòsits filosòfics molt de dretes. Potser en aquest punt de trobada, d’idees en principi oposades, podem trobar un aclariment sobre aquesta submissió tàcita de la presumpta esquerra tradicional al silenci, en relació amb la identitat.
Per no fer giragonses ni malabarismes d’encantació caldria dir que la Feria d’abril no és la Feria d’abril de Barcelona, sinó a Barcelona. Seria com l’ambaixada del Japó a Lima i no de Lima. Perquè és l’ambaixada del Japó (d’abril o d’Andalusia), però no de Lima, sinó a Lima (és a dir a Barcelona). Barcelona no té cap Feria d’abril, sinó que acull una fira, com la ciutat de Lima acull una ambaixada japonesa.
A ningú se li escapa que Lima és la capital del Perú i que els treballadors que hi resideixen o que duen a termes les seves funcions, són japonesos. Aquestes identitats no es dilueixen pel mer fet que els peruans acullin persones del Japó. Ni es dilueixen, perquè tinguin relacions cordials en el seu dia a dia.
Malauradament, s’ha normalitzat aquesta situació colonial de la qual participen alguns col·lectius. Grups de persones que creuen que en la uniformitat i l’agenollament a una expressió cultural forana hi ha alguna mena de multiculturalitat positiva. Les “esquerres” acostumen a fer un silenci sepulcral davant aquesta substitució d’identitat i d’aquest show dolent, mig turístic, mig esotèric.
No té cap sentit reivindicar la llibertat d’un poble i de la resta de pobles dominats per la pell de brau, a la vegada que es mira cap a un altre costat, quan es normalitza la celebració massiva de festivitats forasteres com si fossin les autòctones. Festivitats de tendència uniformadora que no tenien cap arrelament històric i que ara semblen expressions populars assumides com a nostrades. El mateix passa amb la música o el futbol, completament lligats al marc mental de la colonització, reggaeton i copes de Castella.
Per molt que el virrei, sigui del partit que sigui, pretengui normalitzar l’anomalia cultural per una necessitat electoral, o que la televisió “catalana” informi sota el marc contextual de la globalització, dins el terme multicultural també hi hauria de tenir cabuda la llengua, la cultura, la tradició i les expressions populars autòctones, reconegudes com a pròpies, definitòries d’una terra d’acollida que mereix un respecte institucional i social.
Els Països Catalans són territoris d’asil i de refugi. La identitat i cultura dels seus habitants també mereixen refugi, protecció, foment d’arrelament i polítiques de supervivència i conservació que foragitin qualsevol intent de substitució.
No cal tenir cap cognom d’estirp, ni cap creença política d’extrema dreta, per saber que per anihilar un poble combatiu només cal anar diluint la seva identitat.
De Fraga a Maó, de Salses a Guardamar.
