Baix Cinca, 29 de maig de 2026
Sant Andreu del Palomar, el Vendrell i Lleida. Tres escoles i tres mons diferents. La primera farcida d’allò que ara s’anomena, eufemísticament, complexitat. Les altres dues, el Vendrell i Lleida, sense eufemisme, complexitat en estat pur.
Les companyes ens expliquen, de primera mà, que l’escola pública catalana està en fallida tècnica. El negoci d’en Robert amb les cabres. Suspensió de criteris. Bancarrota i insolvència. Només cal passejar pels passadissos. Observar el poti-poti, la impossibilitat d’adreçar-se a alguns alumnes en una llengua coneguda, la manca de mans per una tasca titànica. El català desconegut al pati. Els nens amb necessitats especials sense personal específic. No és la cantarella de Cuba, no és la matraca de Veneçuela. És Catalunya en ple segle XXI.
Malgrat que alguns mitjans afins al règim vulguin, interessadament, posar el focus mediàtic en l’augment de poder adquisitiu que reclamen els mestres, aquesta no és la seva única reivindicació. Cal advertir, però que ho podria ser perfectament, perquè els preus de la vida ofeguen i els salaris passen fred. Així que, voler desdibuixar les lluites venent el fum que això només va del sou, queda escrebantat. Un altre gall cantaria si molts col·lectius fessin el mateix.
Entre les demandes hi ha la de baixar les ràtios i ampliar plantilles per garantir una inclusió real. Reduir la burocràcia. Garantir la democràcia als centres i l’estabilitat ocupacional. Millorar les condicions del personal d’atenció educativa.
Si volem una societat que doni una oportunitat a cada nen que va a l’escola, necessitem una societat de mestres valents i conscients de la seva feina. O som ciutadans d’una ciutat morta i signem pactes cecs de sindicats que van perdre el sentit del seu nom fa dècades o som un poble organitzat amb capacitat de resposta. Aquestes mestres que vindiquen amb fermesa una escola digna, pública i catalana són les mestres de l’oportunitat de futur fins ara negada.
Potser és hora que les famílies sortim a donar suport a l’escola que els acull. Que abandonem aquesta genètica d’esclaus que dicta regles de finançament concertat, que ens diu que l’horari de l’escola no s’ha de trencar, perquè necessitem tenir la canalla aparcada mentre movem el molí dels amos.
La vaga dels i les mestres és prou important per a infiltrar-hi la policia, perquè el règim sempre és poruc amb qualsevol petit moviment dissident. La contrapart tot ho allarga, perquè sap que la capacitat de mobilització no és infinita i el temps hi juga en contra.
Aquests són els mestres de l’oportunitat per milers d’infants. No ens enganyem, molts d’ells nouvinguts. És hora de donar-nos una oportunitat. Una oportunitat comunitària que passa, indestriablement, perquè els mestres puguin fer la feina de manera raonable, crítica, dissident, a la pública i en català.
Aquests mestres fan un pols a l’estratègia de dissolució de la nostra capacitat de sobreviure com a poble, ells i elles, i no les soflames identitàries buides. I, després, aquests nens ja destriaran si volen acceptar tot el que han après o si volen rebel·lar-se, com hauria de ser, contra aquelles consignes que facin pudor de ranci.
