Però la Flama del Canigó és molt més que una tradició popular. És un símbol de continuïtat nacional. És el record que, malgrat les fronteres administratives imposades pels estats espanyol i francès, existeix una comunitat cultural, lingüística i històrica que es reconeix de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
La flama que avui recorre el país té una història de resistència. Va néixer a la Catalunya Nord l'any 1955 gràcies a la iniciativa de Francesc Pujades, inspirat pel poema Canigó de Jacint Verdaguer. Onze anys més tard, en plena dictadura franquista, travessava clandestinament l'Albera per arribar a Catalunya Sud. Des d'aleshores, el seu recorregut ha anat eixamplant-se fins a convertir-se en una de les expressions més visibles de la unitat nacional dels Països Catalans.
El ritual que cada any aplega centenars de persones al Canigó té una força extraordinària. Feixos de llenya arribats de tots els racons del país són dipositats al cim de la muntanya. Cada branca porta el nom d'un poble, d'un barri, d'una escola, d'una entitat. Quan la Flama els encén, allò que crema no és només fusta: és la voluntat de mantenir viu un fil de continuïtat col·lectiva que travessa generacions.
La Flama del 2025 ens va deixar algunes lliçons esperançadores. El Correllengua Agermanat va reforçar els vincles entre territoris. Les mobilitzacions en defensa de la llengua van demostrar que els atacs contra el català són percebuts cada vegada més com un problema compartit. Les lluites dels docents per un ensenyament públic de qualitat catalana i en català van evidenciar que la defensa de l'escola és també una defensa del país.
Tanmateix, encara som lluny d'aquell esperit que va començar a qüestionar les fronteres administratives durant la dècada dels setanta. La Marxa de la Llibertat, el Congrés de Cultura Catalana, les campanyes en defensa del territori, les lluites obreres i populars o els primers plantejaments d'articulació nacional dels Països Catalans no es limitaven a preservar una identitat. Aspiraven a construir un subjecte col·lectiu conscient de la seva existència i amb capacitat de decidir el seu futur. Les resolucions d'aquell Congrés de Cultura Catalana guardat en algun calaix de la plaça de Sant Jaume de la mà de Josep Tarradellas.
Avui, cinquanta anys després, la realitat és paradoxal. Disposem de més instruments de comunicació (però no podem veure les diverses emissions de televisiva —no hi ha reciprocitat del senyal— i més coneixement mutu entre territoris que mai. Però sovint continuem pensant i actuant dins els límits imposats per les autonomies. Ens mobilitzem per problemes compartits, però encara ens costa construir respostes compartides.
Per això la regeneració de la Flama d'enguany hauria d'anar molt més enllà de l'acte simbòlic. Hauria de servir per preguntar-nos quins lligams volem construir entre els diversos territoris dels Països Catalans. Com reforcem la llengua en tots els àmbits. Com defensem una escola nacional. Com articulem respostes comunes davant la crisi ecològica, l'especulació urbanística o la precarització de les nostres comunitats.
La Flama no ens reclama nostàlgia. Ens reclama continuïtat. No ens demana només recordar les lluites del passat, sinó ser capaços de donar-los una expressió contemporània.
Quan aquesta nit les fogueres s'encenguin arreu del país, convé recordar que el foc que compartim no és només una herència. És també una responsabilitat. La de mantenir viva la consciència nacional i la voluntat de construir un futur compartit.
