Tots els territoris tenen la seva pròpia oligarquia. És cert, però, que el pes del sector financer català ha perdut influència respecte Madrid. La concentració de seus de l’IBEX35 a la capital de l’estat és un bon exemple. No obstant això, continua havent referents com el Cercle d’Economia, Foment del Treball o de tradicionals com ara el Círculo Ecuestre o el Círculo del Liceo. Aquesta pèrdua de pes es veu quan es comparen les llotges del Madrid i del Barça, per exemple.
Els governs van a remolc dels poder financer. Només cal veure la capacitat d’influència dels fons d’inversió o fons sobirans a l’hora de fer-se amb l’accionariat de grans multinacionals que cotitzen en borsa. Això ho vam veure de manera molt il·lustrativa durant la visita del papa Lleó XIV a Barcelona. Va rebre en audiència privada a l’Isidre Fainé al Palau del Bisbe. Un cop van acabar, el banquer va baixar a rebre al matrimoni Illa a la porta de l’edifici, tot assenyalant el president amb el dit índex. És a dir, el poder financer i religiós s’hi troben primer per a, tot seguit, rebre el poder polític que, teòricament, triem tots els ciutadans.
És cert que va tirar endavant moltes iniciatives socials en una època en què l’Estat n’estava absent: escoles, biblioteques, clíniques... Ara, però, la Fundació “la Caixa” viu molt d’aquesta herència. La seva tasca encaixaria avui més en el concepte de filantrocapitalisme. Netejar la imatge a partir d’aquestes iniciatives. Sé que és difícil de resumir en poc temps, però sovint mirem el dit enlloc de la lluna. Vull dir, segons recula el sector públic en àmbits com la sanitat o l’educació, aquestes fundacions ocupen l’espai buit. I aquí rau el problema. És a dir, unes societats cada vegada més nord-americanitzades i més allunyades d’allò que es va anomenar l’estat del benestar europeu. I això sense entrar en el tema dels avantatges fiscals dels que gaudeixen.
Ha estat una mena de centrifugadora, discreta i amb sordina, a l’hora de cooptar alguns polítics i grups mediàtics. Els primers acabaven nomenats en empreses participades per l’entitat. Allò de les portes giratòries. I, pel que fa a la premsa, mai ha fet de contrapès si alguna cosa no anava bé dins el grup. La publicitat marcava el grau de llibertat d’expressió en moltes redaccions.
Força elevat. I et posaré un exemple. Si una empresa o fons internacional vol fer-se amb la majoria de l’accionariat d’una empresa estratègica de l’Estat, salten les alarmes. Sobretot si són de gas, aigua, petroli o telefonia. Llavors, l’Estat mira de frenar-ho a través de la SEPI (Sociedad Española de Participaciones Industriales), l’organisme estatal on té participacions en empreses del parquet espanyol. En cas de no tenir suficient múscul, doncs, contacta amb la Fundació “la Caixa” perquè li faci un cop de mà i en compri aquesta a través de CriteriaCaixa. És així com s’asseguren l’espanyolitat d’empreses estratègiques que controlen serveis bàsics. És el cas d’Agbar, Repsol, Naturgy o Telefónica.
Mirant de fer equilibris. Com sempre. El poder econòmic vol tranquil·litat. És enemic de les turbulències. Però, finalment va haver de posicionar-se. I va triar traslladar les seus amb l’ajut del Govern de Mariano Rajoy i una llei ad hoc perquè fossin els directius, sense necessitat de convocar la junta, els qui ho aprovessin.
A més, el dia 3 d’octubre va haver una aturada de país i una part dels treballadors de les torres de la Diagonal van sortir a tallar l’avinguda. Això va emprenyar molt en Fainé, que s’ho mirava des de les plantes altes. De molt males maneres cridava els seus directius perquè aturessin immediatament aquella situació.
N’hi va haver pressions. El problema, tot i que es deia que no passava res, era la retirada de dipòsits per part d’empreses estatals, així com de clients (sobretot treballadors de la pròpia entitat) que creaven els anomenats “comptes mirall”. Bàsicament, canviar el número de compte obrint-ne un de nou en una altra oficina fora del Principat. Saragossa o Madrid, per exemple. Es calcula que el dimecres posterior a la votació de l’1 d’octubre s’haurien retirat un total de 3.000 milions d’euros entre “la Caixa” i el Banc de Sabadell.
Sempre ho fan, malgrat no ho reconeguin. I és obvi. Unes institucions amb tant de pes impacten en el tauler polític amb qualsevol decisió que prenguin, sobretot si té un mínim de projecció. Isidre Fainé, president de la Fundació “la Caixa” i de CriteriaCaixa, acostuma a dir quan li pregunten que el seu partit és “la Caixa”. És una resposta hàbil per la seva part, però tothom sap que no és creïble. I qui diu Fainé diu qualsevol executiu d’una gran empresa de l’IBEX-35. El número de clients que té “la Caixa” a Catalunya és minso en relació al de l’Estat espanyol. Com li passa al Santander respecte el mercat internacional.
Per això caldria un procés de conscienciació que hauria d’anar paral·lel a la presa de decisions valentes com a consumidors. Quines empreses de gas o telefonia tenim contractades. O els supermercats i les botigues on anem a comprar. Deia l’Arcadi Oliveres que tampoc no cal buscar la coherència absoluta en aquest àmbit. És molt difícil i podria paralitzar-nos. Però, si un dia fem un petit pas canviant-nos de companyia de llum i triant una cooperativa, doncs ja anem pel bon camí. O, si enlloc d’anar sovint un gran supermercat, disminuïm la freqüència. Seria un altre pas més.. Al cap i a la fi, els canvis sempre han vingut de baix a dalt.
