El problema dels herois

Ciutat de Lleida, 28 de gener de 2026.

Narra la mitologia grega que Minos es va enfadar amb Dèdal, pare d’Ícar, perquè aquest havia ajudat Teseu a sortir del laberint del Minotaure. Minos per venjar-se, els va tancar a tots dos, pare i fill, al laberint. D’aquest laberint van escapar ambdós gràcies a les ales que va fabricar Dèdal. Ícar havia de volar a una alçada mitjana per no fondre la cera de les ales volant molt alt i perquè la humitat no les afectés volant molt baix. L’orgull, però va vèncer Ícar, que va desobeir les consignes del seu pare i va perdre la vida.

Tots els règims i corts fabriquen en el temps una mitologia d’heroïcitats o de derrotes que aixequen l’esperit de pertinença a un col·lectiu determinat. Aquest fet ajuda a fiançar estructures de poder i alimenta un ideari d’orgulls comunitaris que poden tenir un sentit estratègic més o menys definit. D’aquí que calgui revisar la celebració de les derrotes, però bé, això són figues d’un altre paner.

Ícar, ple d’orgull, va desobeir el pare, si se’m permet, les lleis de la física, i per aquest motiu va perdre la vida. És una metàfora punyent que colpeix amb especial violència, el fet que el fill protegit pel pater, sigui pare o estructura d’estat política, perdi el relat de vida per aquesta mitologia dels herois vanitosos, engrandits per la literatura, pel relat fantàstic.

El cinema n’és ple, i segurament el nostre dia a dia també en batega moltes, d’històries d’entitats petites que lluiten, trobant-se en clar desavantatge front entitats gegants professionals, ben armades. Des d’històries de vida i superació d’una sola persona contra un monstre, com la de na Màxima Acuña (1) fins a històries de pobles en lluita contra imperis. Robin Hood i els seus desnonats contra un exèrcit o Braveheart i els clans escocesos contra un imperi, per posar dos exemples universals.

Malgrat els intents reiterats per escampar discursos fantàstics que enalteixin els soldats ben armats que arrasen poblacions desarmades, cal explicar que quan una població surt a defensar els seus drets polítics i socials, és a dir, humans i de vida, si davant seu troba grups de persones fortament armades per l’estructura pater de l’estat (que tenen el suport de tots els mitjans possibles per exercir la violència i reprimir el carrer), les històries d’heroïcitat no es poden tergiversar.

Els herois haurien de partir sempre d’una posició de desigualtat en la qual, amb el seu coratge i esforç, aconsegueixen plantar cara a una estructura mesquina, molt més armada i protegida per la llei imperant. Si hom forma part d’una estructura mesquina i pot imposar la llei per la força de la violència, llavors, no es pot considerar a si mateix un heroi. És a dir, si amb el relat del poder del teu costat, uniformat i armat, arrossegues una persona de setanta anys per terra i li dones cops perquè participa en una protesta, tu ets el soldat que protegeix l’statu quo i no un heroi. La mort del coratjós infermer Alex Pettri ens indica com s’encarna la valentia i com desvaria el seu contrari.

Hi ha règims que no tenen cap mirament en enviar les forces de seguretat a dur a terme accions de repressió per protegir els interessos d’uns pocs. S’embolica tot en un relat fantàstic de banderes i heroïcitats convertint quelcom que es pot resoldre sense coerció, en un enfrontament entre gent de les classes populars. Volen convertir el defensor del poder en heroi i el desarmat que defensa una causa col·lectiva en violent. Intercanvien Goliat per David, en una operació de victimisme i de divide et impera.

Però el nom dels defensors de les causes justes impregna al final dels temps tota la història. Els relats de víctima dels repressors només quallen en els presents dominats pel relat del poder momentani.

Ícar va caure perquè el seu orgull li va fer creure que era allò que no era.

 

(1). https://www.llibertat.cat/2020/09/maxima-acuna-48840

Àngel Soro, advocat, cantautor i activista cultural de les Terres de Ponent