A la família de l’Helena Jubany.
Ciutat de Fraga, 29 de novembre de 2025.
Començo a dubtar si és quelcom que abans no veia o si és que ha crescut de manera exponencial. Observo que en el transcurs del temps ha emergit de manera irrefrenable una actitud antisocial socialitzada. No em refereixo a aquella actitud punk contra el sistema, ni a aquell concepte antisocial que abraça la crítica que exerceixen els moviments socials per contraposició al fet establert.
Centro la mirada en una gairebé naturalitzada acceptació de la maldat. Una naturalització que passa per pares que s’autoanomenen “grans pares”, però que neguen, com a càstig, la pensió als seus fills menors per fer mal a la mare. Això sí, els diumenges passegen per la missa ben guarnits. Observo que s’ha instaurat l’acceptació de la mentida, l’assumpció de la corrupció, del maltractament, de la mort de nadons a una guerra o del fet que uns “presumptes” assassins campin lliurement pels carrers.
Sembla que han aconseguit a còpia de vendre les grandeses de l’individualisme, que els veïns ja no es parlin i que les enveges i obsessions, i les barbaritats que aquestes comporten, no ens sorprenguin. Sense unitat i col·laboració entre individus no hi ha possibilitat de desfer els usos col·lectius.
Abans crec, es confrontava una societat plena d’egoistes, com l’actual, amb un conjunt molt fort d’individus que sempre tenien un plat a taula pel veí que estava sol o que passava un mal moment. Es podien sentir forts els sindicats d’obrers. Havien existit experiències de col·lectivització. La padrina escalfava un tupí per qui el necessitava, malgrat que ella no anava forta d’armilla.
D’alguna manera tinc la sensació, segurament poc científica, que la balança era en un punt una mica més equilibrat que ara. M’assec i analitzo individus que només atenen les seves necessitats, la majoria creades i fabricades per la propaganda del capitalisme tecnològic, que fins i tot estan disposats a fer mal a qui sigui per una cosa ben estranya: dur a terme accions conscients, simplement, per satisfer una necessitat basada en l’enveja, de vegades manifesta, de vegades soterrada. O si no, cobrir una necessitat retorçada, de criminal sentit, de malèfica perversió (sense que soni a vocabulari de missal, sinó a condició humana).
Han aconseguit, en un salt de temps molt curt, fer un gran pas per a la creació de subjectes cada cop més tirànics que no atenen res comú. Aquest és el seu triomf. Han creat adeptes a la indolència, éssers autàrquics en el fet emocional, que veuen els altres com a mers recursos per a la seva fam extractivista. Sigui quina sigui aquesta fam.
I això val per a les multinacionals, amb noms i cognoms al darrere, que destrossen la selva sense mirament per fer-se rics de butxaca i pobres en valors, i val també, pel veí del tros del costat, que no dubta a prendre l’aigua, les eines, tallar un camí comú o fer mal, per necessitat egoista o per pura maldat fruit de l’enveja.
Del fet més mínim al fet més gran, i sense caure en fer del món una Disneyland, ens hem tornat éssers que acceptem l’estat congelat d’emocions de les coses. Ens hem lliurat als braços famèlics d’autèntics psicòpates que ens han adoctrinat i acostumat a viure indolents en el dolor. Vivim una mena de congelació.
La història de la família Jubany, i de tots aquells implicats en desfer la desmemòria i el silenci instaurat, d’assenyalar culpables i desmuntar circs, és un exemple de resistència i de foc que desfà el gel que ens emmuralla. La maldat, com a fet antisocial, no pot acabar formant part de l’ideari assumit d’una societat que es pretén defensora dels drets humans, de la vida, de la dignitat. Aquesta lluita, de tantes persones, per no deixar caure en l’oblit aquest crim covard i inexplicable és un triomf del treball col·lectiu, un triomf de l’amor per la veritat i una batalla guanyada a la fredor sistèmica que ens manté gairebé immòbils.
