Mequinensa, 24 de febrer de 2025.
Han passat dues dècades des que enfrontàvem aquelles manifestacions amb torxes que travessaven el pont a Dresden. La simbologia nacionalsocialista recorria els carrers d’una ciutat castigada per l’aviació que la va combatre. A Berlín, malgrat el monument de record als jueus exterminats als camps de concentració, una exposició al Reichstag obviava el període nazi de manera clamorosa. L’excusa era, per una banda, que no volien recordar un passat tan trist. Per altra banda, que no volien mostrar imatges del període per no fer-ne propaganda.
De camps de concentració i extermini n’hi ha, fins i tot, a dins de les ciutats. Camuflats entre cartelleres actuals i la frondositat de grans arbres, en alguns casos, has de posar de la teva part per trobar-los. És clar, la població no pot viure constantment recordant uns fets ocorreguts a la cantonada de casa, fets que posen els pèls de punta, si la teva psicopatia no és molt extrema.
D’aquest embolcall de silenci, rutinari i brut, parteix aquesta història de desconeixement del passat i de ressorgiment de proclames perilloses. D’aquella mítica expressió de “qui no recorda el seu passat està condemnat a repetir-lo”. Des de la nostra mirada catalana, se’ns fa impossible comprendre com una dona casada amb una altra dona que no és d’origen alemany, lidera la llista d’un partit polític com Alternativa per Alemanya.
Però prové d’una mística basada en el silenci. S’ha esborrat el rastre de la vergonya de l’extermini humà i del reconeixement de l’altre com a subjecte de drets. L’esquerra tradicional ha abandonat el debat de la política migratòria, i aquesta Alemanya silenciosa que va perdre la guerra, comença a fer tuf de nacionalisme reaccionari maquillat de modernitat falsa, de tecnologia i de consignes de l’ordre. Tot endolcit amb la irrupció de la propaganda del somni alemany, barrejada amb noves formes de por i d’odi irracional, d’amor per la bandera i de repulsa a tot allò que escenifiqui cert color.
I no només a les files d’aquest partit anomenat ultra. D’esvàstiques invisibles n’hi ha a altres formacions i a massa ments.
Aquest és el fruit del silenci connivent.
