La situació de la societat actual, on la precarietat va creixent de manera accelerada arreu del món i les formes polítiques es van acostant al despotisme de les oligarquies, no és una casualitat ni tampoc una evolució inexplicable. No la podem tractar com una mena de fatalitat perquè és el resultat d’una crisi intensa del sistema capitalista. La recerca desenfrenada del benefici individual i l’acumulació de la riquesa en mans d’unes minories i unes grans companyies supraestatals han estat portant el món a la situació actual on van desapareixent les pràctiques polítiques democràtiques perquè només amb l’enduriment del poder i l’aplicació constant de la repressió i l’amenaça, els grans Estats poden mantenir la seva dominació.
La decadència del món capitalista té relació amb les formes d’opressió que acompanyen aquest sistema econòmic i amb el seu procés accelerat d’internacionalització de caràcter imperialista ha portat no sols a un augment de les formes d’opressió i de desigualtat sinó a una crisi de les bases del sistema que per tal de mantenir-se es va fent incompatible amb la democràcia.
Després de la Segona Guerra Interimperialista (1939-1945) on les grans potències s’enfrontaven pel repartiment del món) el sistema econòmic occidental va passar per experiències fugaces d’Estat del Benestar en algunes zones, pel fet que l’existència de països socialistes frenava les seves ambicions. Però un cop entra en crisi el món anomenat socialista, els líders del capitalisme occidental (Thatcher i Reagan principalment) emprenen una fase de desregulació econòmica desprotegint els drets econòmics i socials de les classes populars de manera que les diferències socials es van accentuant. Tot seguit, té lloc el desencadenament de fenòmens de deslocalització d’empreses que traslladen la producció a països més desregulats i amb sous molt més baixos, un fet que va llançar a l’atur masses importants de treballadors a l’Occident capitalista. Aquests fets envalenteixen els líders del sistema que entren cap a la fi del segle en una dinàmica d’extensió mundial del poder acompanyada d’operacions creixents d’imperialisme i de neocolonialisme arreu del món. El moviment antiglobalització (altermundista) que es va oposar a aquesta onada de depredació, és combatut amb una forta repressió exemplificada per l’ofegament sagnant de la mobilització de Gènova l’any 2001.
Malgrat tot, les revoltes socials i polítiques de la segona meitat del segle XX i inici del segle XXI han deixat una marca crítica arreu del món amb lluites significatives durant dècades com les revoltes rupturistes de Cuba, la Xina, Algèria, el Maig del 68, la Primavera de Praga, el Vietnam, l’alçament Maia de Chiapas, les llargues revoltes a Irlanda del Nord i al Kurdistan, les armilles grogues (o jupetins grocs) arreu de l’Estat Francès, les lluites i mobilitzacions amazigues del Rif, l’Azawad (terra tuareg) i el Sus (regió d’Agadir); i les de Còrsega, el Maig del 68, la revolta de Praga, la Revolució portuguesa, les llargues lluites d’Irlanda del Nord, sense oblidar les llargues mobilitzacions del Quebec, d’Escòcia i les del País Basc i del nostre país (els Països Catalans) ... Arreu del món les revoltes no s’han aturat i allò que cal remarcar és que l’emergència dels nous pols econòmics mundials, com és el cas de la Xina, han desestabilitzat l’imperialisme unipolar dels Estats Units d’Amèrica, un fet que ha accelerat aquest procés d’involució que comentem.
El fet més significatiu per a entendre el present és, doncs, que el capitalisme encapçalat pels grans Estats no troba fre i va prescindint de les concessions democràtiques del passat tot imposant la seva llei per la simple aplicació de la força arreu del món. La democràcia participativa és anul·lada, sense una veritable llibertat d’opinió ni garanties socials sòlides, tot imposant els criteris estatals i ofegant la vida i la llengua dels pobles i les nacions per tota la Terra.
És un error, doncs, pensar i difondre que ‘el mal’ ve només de ‘la dreta’ en abstracte, com explicarem, perquè el poder actua, damunt els pobles sotmesos, com un sol bloc opressor. En pocs anys hem entrat en l’era del despotisme. I els milers de pobles i nacions afectats haurem de reaccionar amb la màxima claredat i determinació com es va fer en l’època de l’abolició de les monarquies absolutes.
Carles Castellanos i Llorenç 26.10.2025
PODEU TROBAR DESENVOLUPAT EL CONTINGUT D’AQUESTS 7 ARTICLES
DINS EL QUADERN DE LA VEU DE POBLE LLIURE:
ELS REPTES DE LES NACIONS I ELS POBLES DEMOCRÀTICS
DAVANT EL DESPOTISME DEL SEGLE XXI
AL LLOC WEB: https://laveu.poblelliure.cat/index.php/quaderns/
TAMBÉ A:
-Pensar i fer (2). Mig segle d’involució econòmica, social, ideològica i política
- Pensar i fer (3). Història i potencialitat de la lluita nacional-popular
- Pensar i fer (4). El joc institucional
- Pensar i fer (5). Despotisme i bel·licisme
- Pensar i fer (6). Organitzar la combativitat cap a la Ruptura de la Independència
- Pensar i fer (7-final). Els Reptes de les nacions i els pobles democràtics
