L’única vegada que he entrevistat un cap dels Mossos d’Esquadra, ara seria impensable poder-ho fer, va ser quan el comissari Eduard Sallent comandava el cos. Va ser un parèntesi inèdit a la policia de la Generalitat, quan van decidir deixar estar un dels seus costums: fer llistes de periodistes bons i dolents. Ara hi han tornat, però això ja són figues d’un altre paner. En tot cas, més enllà de les paraules de l’entrevista, era interessant observar el context. Sobre la taula hi tenia un llibre ple de post-its. Es titulava Desencuentros entre la policia y el público. Factores de riesgo y estrategias de gestión (Bosch, 2018) . L’autor és un reconegut especialista en polítiques de seguretat pública, Francesc Guillén, i paga la pena llegir-lo.
El llibre analitza les topades més habituals entre els cossos policials i la ciutadania. Tot i que es pot entendre que el marge d’estudi és l’ordre públic, l’estudi va més enllà. De fet, és un manual perfecte per als comandaments d’una organització policial pel que fa a les “relacions vitals per a la legitimitat policial en un estat democràtic”. Admeto que soc un fervent seguidor d’aquest llibre perquè ajuda a entendre els límits, els drets i els deures d’una policia i, sobretot, dels seus dirigents. Al capdavall, no és cap secret que un dels principals termòmetres de la salut democràtica d’un estat és la seva policia. Deixant al marge el gran debat occidental de Max Weber sobre l’autoritat i el poder, que reconec que no tinc capacitat per ficar-me en un esbarzer d’aquesta categoria.
La setmana dissortadament deixa les policies que treballen a l’Estat espanyol molt allunyades del que seria un model adient de seguretat pública. A grans trets, s’han viscut dos exemples clamorosos. Per una banda, el judici contra els Pujol Ferrusola i, per l’altra, el cas d’Albert Forcades, el manifestant de Montserrat denunciat (i amb cas arxivat) per protestar per la presència de la corona espanyola al monestir benedictí de Montserrat.
Anem a pams. Dimarts es van enfilar a l’estrada de l’Audiència Nacional la flor i nata de la policia patriòtica. De fet, un exdirector adjunt operatiu, és a dir, el màxim comandament uniformat del Cos Nacional de Policia quan Mariano Rajoy jeia a la Moncloa, va ser un dels protagonistes. Eugenio Pino, condemnat per intentar colar en la instrucció del cas Pujol un pendrive obtingut de manera irregular. Un escàndol amb totes les lletres en què fins i tot la sala penal del Tribunal Suprem va reblar la condemna amb tota la contundència. També es van enfilar a l’estrada l’excap de la poderosa Unitat d’Afers Interns, el comissari Marcelino Martín Blas, el comissari José Manuel Villarejo i l’inspector Bonifacio Díez, àlies Boni. Tot al sanedrí del director adjunt de la policia durant els anys de plom de l’operació Catalunya.
Les declaracions van ser una una immoralitat. Sort de la guerra de gorres entre ells, que va permetre deixar sorprès al tribunal sobre com es va forjar el cas Pujol. Com van actuar per buscar informació sobre les finances de la família de l’expresident, com van preparar la declaració de Victoria Álvarez i com van actuar al Principat d’Andorra per obtenir el que posteriorment sortiria publicat a El Mundo.
Una operació en off que es va justificar dimecres i dijous amb la declaració de l’inspector 89140, Álvaro Ibáñez, que va deixar perles com ara que era un “expert”, el “millor” o, la millor de totes, que “tenia animadversió” a la família Pujol. Una expressió que hores després va matisar reduint-la als “advocats” de la família de l’expresident. La sort que va tenir l’inspector és que el tribunal no el presidia Félix Guevara, Teresa Palacios o Manuel Marchena, perquè només pronunciar aquesta frase l’haurien foragitat de la seva sala. Ibáñez és l’instructor policial del cas i, tot que va gallejar davant el tribunal sobre la seva expertesa en corrupció, cal no oblidar que ara treballa a la Comissaria General d’Informació després de ser purgat de la UDEF. Curiosa dada.
L’inspector va repetir el guió que havia preparat amb el fiscal Fernando Bermejo i amb els advocats de l’Estat que, en interrogar un funcionari policial, van obviar la seva crossa habitual de presentació quan interroguen a un català: “Buenos días, por la Agencia Tributaria”. El policia va oferir un recital de com no ha de ser la declaració d’un policia: concloent, opinativa, criticant i desafiant el tribunal i els advocats de les defenses. Fins al punt que el mateix magistrat president va acabar per parar-li els peus recordant que els experts en dret són els que porten toga. L’endemà va ser, amb franquesa, humiliat per les defenses, que van acreditar el bluf dels seus atestats, les seves investigacions a “Google” i els aspectes “rellevants per a la investigació” que va obviar. No hauria calgut que expresés la seva animadversió, perquè els defensors ja van palesar que l’havia expressada amb uns atestats amb més forats que un formatge de gruyere. Pobre fiscal Bermejo, un home tan competent atrapat en un parany matusser de revenja. La fiscalia tampoc es mereixia passar aquesta vergonya.
L’altre exemple de la setmana, l’ha protagonitzat el cas Forcades. Un home acusat d’agredir un caporal dels Mossos en un cas en què el jutge, fent el que tocava, garantint drets, va arxivar. Un arxivament especialment dolorós per al sistema, perquè tot un director Policia com Josep Lluís Trapero i una consellera d’Interior com Núria Parlon ja havien condemnat abans de temps aquest bon home de Sants. Van mentir igual que van mentir el caporal amb TIP 18640, el que ara resulta que “va percebre” l’agressió, l’inspector 8928 i l’agent TIP 12702, autors d’un atestat més fals que un euro de fusta.
Una operació en off que es va justificar dimecres i dijous amb la declaració de l’inspector 89140, Álvaro Ibáñez, que va deixar perles com ara que era un “expert”, el “millor” o, la millor de totes, que “tenia animadversió” a la família Pujol. Una expressió que hores després va matisar reduint-la als “advocats” de la família de l’expresident. La sort que va tenir l’inspector és que el tribunal no el presidia Félix Guevara, Teresa Palacios o Manuel Marchena, perquè només pronunciar aquesta frase l’haurien foragitat de la seva sala. Ibáñez és l’instructor policial del cas i, tot que va gallejar davant el tribunal sobre la seva expertesa en corrupció, cal no oblidar que ara treballa a la Comissaria General d’Informació després de ser purgat de la UDEF. Curiosa dada.
L’inspector va repetir el guió que havia preparat amb el fiscal Fernando Bermejo i amb els advocats de l’Estat que, en interrogar un funcionari policial, van obviar la seva crossa habitual de presentació quan interroguen a un català: “Buenos días, por la Agencia Tributaria”. El policia va oferir un recital de com no ha de ser la declaració d’un policia: concloent, opinativa, criticant i desafiant el tribunal i els advocats de les defenses. Fins al punt que el mateix magistrat president va acabar per parar-li els peus recordant que els experts en dret són els que porten toga. L’endemà va ser, amb franquesa, humiliat per les defenses, que van acreditar el bluf dels seus atestats, les seves investigacions a “Google” i els aspectes “rellevants per a la investigació” que va obviar. No hauria calgut que expresés la seva animadversió, perquè els defensors ja van palesar que l’havia expressada amb uns atestats amb més forats que un formatge de gruyere. Pobre fiscal Bermejo, un home tan competent atrapat en un parany matusser de revenja. La fiscalia tampoc es mereixia passar aquesta vergonya.
L’altre exemple de la setmana, l’ha protagonitzat el cas Forcades. Un home acusat d’agredir un caporal dels Mossos en un cas en què el jutge, fent el que tocava, garantint drets, va arxivar. Un arxivament especialment dolorós per al sistema, perquè tot un director Policia com Josep Lluís Trapero i una consellera d’Interior com Núria Parlon ja havien condemnat abans de temps aquest bon home de Sants. Van mentir igual que van mentir el caporal amb TIP 18640, el que ara resulta que “va percebre” l’agressió, l’inspector 8928 i l’agent TIP 12702, autors d’un atestat més fals que un euro de fusta.
Forcades ha portat Parlon al jutjat. Com els Pujol van portar-hi Pino. Aquests dos exemples fan pujar la temperatura del termómetre de la salut democràtica. I, segurament, a més de les defenses brillants que poguessin tenir les víctimes en ambdòs casos, sort n’hi ha hagut de jutges que han fet el que tocava. No posar-se al mateix bàndol de la policia, ni de la fiscalia. Però hi ha un missatge en els dos casos tant simple com contundent i que Guillén deixa entreveure en el seu llibre. Un policia es pot equivocar, pot arrestar quan no toca, pot, fins i tot, picar algú quan no és necessari, o disparar quan no és oportú, poden passar mil coses. Però un policia, sobretot, no pot mentir. Mentir no és un accident, és un acte deliberat, amb intenció. I el que es pitjor, persistir en la mentida. Sense confiança no hi ha legitimitat, i sense legitimitat, una policia esdevè, simplement, un groller cos represor.
