Baix Cinca , 27 d’agost de 2024.
El sol aixeca el matí. Els barris es desperten d’una nit calorosa a la capital del ponent català. A les rotondes els vehicles pugnen com formigues per accedir a la sortida que els durà als llocs de treball. D’un barri imminentment proletari apareix un vehicle nou de color negre i de fabricació alemanya i nom de dona. Amb maniobres estridents i velocitat intensa va fent filigranes entre la resta d’usuaris de la via. Quan arriba a l’alçada del semàfor mira dins el cotxe que té a la vora. En un castellà vulgar pregunta de manera desafiant si estem mirant alguna cosa. Poca cosa, la veritat, se li respon. La seva resposta és que ens hem de comprar un cotxe nou i millor perquè així podrem fer com ell.
Aquest és el producte final del consum de contingut viral a les xarxes socials, de la propaganda infinita dels televisors, de les consignes per competir fins a l’extenuació. Els gurus més tatuats de la història han difós les seves proclames de superació capitalista i han inoculat l’estupidesa de la competència material. El triomf de la panacea de la felicitat consisteix a matinar per anar a treballar a un polígon per poder fer front al pagament d’una llauna negra que permet fer conduccions temeràries. També és cert que la potència del vehicle és inversament proporcional a les llums del seu conductor, que afamat de trofeus buits, es colpeja el pit com si es tractés d’un simi a la selva. Que em perdonin els simis, sovint més nobles que els humans.
El barri està entristit i el clavegueram fa pudor de droga en pols. Ha desaparegut tot rastre de consciència de classe i tota possibilitat de solidaritat obrera. Molts joves passegen i vigilen les marques de les sabates esportives dels companys d’escala. Llueixen samarretes vermelles, triomf efímer i impersonal d’alguna selecció forana, mentre els llibres acumulen pols a les baldes d’alguna biblioteca abandonada.
A la tarda, les places on ordiem les trames de resistències col·lectives són ara plenes de terrasses que ocupen l’espai públic, abans casa nostra. Somnífer destil·lat i pau social. La terrassa resta muda quan una llauna negra de fabricació alemanya fa ressonar el brunzit del seu tub d’escapament, que imposa el seu retrunyir entre les façanes de maó vist. Passeja el gall d’indi les seves plomes fetes llauna i la consciència de classe s’esvaeix com el fum.
Tornem a casa creuant el barri i recordant batalletes. Certament, avui anem capcots perquè la realitat fa mal a la vista. Tot just ens aturem al semàfor i veiem un adhesiu amb un puny aixecat dibuixat. Hi du escrit Resistir és vèncer.
Ens mirem i sabem sense dir-nos res amb paraules, que malgrat tot, sempre hi ha una flor que neix al desert. Sabem que mai ens rendirem. Que resistir és vèncer.
