El 18 d’agost de 2025, en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, es va celebrar el debat “Narrar el país: periodisme i comunicació als Països Catalans”, organitzat pel Congrés de Cultura Catalana. Hi van participar Tomeu Martí (Diari de Balears), Víctor Labrado (La Veu dels Llibres) i Laura Tapiolas (El Temps). La conversa va ser moderada per Blanca Garcia-Oliver, membre del Congrés de Cultura Catalana, del consell editorial de la Revista Caldesa i de Joves pel Valencià.
L’acte va posar sobre la taula una qüestió fonamental: no n’hi ha prou amb informar en català, cal construir una narrativa sota una perspectiva nacional, tenint encompte el nostre marc mental. És cert que avui ja disposem de mitjans que, des de diferents territoris, projecten una mirada compartida dels Països Catalans. Tots ells contribueixen a fer visible una realitat amagada pels estats espanyol i francés i sovint menystinguda pels mitjans dominants. Però aquesta pluralitat, necessària i valuosa, pateix un llast comú: la fragmentació i la precarietat.
Què és la sintaxi nacional? Es tracta de començar a emmarcar tots els productes que generem des dels Països Catalans en un àmbit amb referents propis i no pas aliens. És acostar la informació a la nostra realitat i deixar de prendre com a pròpia una realitat imposada per circumstàncies històrico-polítiques que ens han fragmentat. La manera de dir el país ja és una manera de construir-lo, i això afecta tant al llenguatge com a la manera d’explicar els fets. Per això, informar en català, si no es té en compte la sintaxi nacional, pot acabar sent també una forma d’espanyolització o d’afrancesament en català: podem usar la llengua pròpia per difondre categories alienes i, així, invisibilitzar-nos com a nació. (1).
Narrar el país requereix, doncs, una sintaxi nacional comunicativa. El relat ha de partir d’una gramàtica comuna: la llengua catalana com a eix vertebrador i la cultura compartida com a horitzó. Ara bé, no és suficient: cal fer-ho des d’un marc mental nacional que fulmini les divisions administratives i estatals imposades. Això vol dir, per exemple, parlar de País Valencià i no de Comunitat Valenciana, o si escrivim des d’un mitjà de les Illes, no dir mai govern balear per referir-nos a l’executiu autonòmic, com molt encertadament va dir Tomeu Martí, durant el debat.
A més, aquesta sintaxi exigeix un periodisme amb sentit crític, que no només celebri símbols, sinó que doni veu a qui pateix, a les lluites socials i als conflictes que defineixen el nostre present. Narrar el país vol dir explicar les resistències dels barris populars, la defensa del territori, la lluita feminista, les vagues laborals i la solidaritat internacional. El periodisme nacional ha de ser capaç d’interrelacionar entitats, pobles i comarques i de donar un sentit comú a realitats disperses.
Ara bé, fins i tot el debat de Prada va mostrar les mancances actuals: hi faltaven veus de la Franja, Andorra, Catalunya Nord i l’Alguer. Parlar de “narrar el país” sense incorporar aquestes perspectives és acceptar de facto una visió esbiaixada i parcial. Precisament aquesta absència evidencia fins a quin punt és urgent construir una sintaxi nacional inclusiva i completa.
El que està clar, és que cal generar un autèntic espai comunicatiu català no n’hi ha prou amb alternatives socials i cooperatives. També cal tocar els nassos a les institucions. Si els mitjans audiovisuals públics els financem entre tots, tenim dret a exigir que actuïn nacionalment. La reciprocitat entre TV3, IB3, À Punt i la resta de canals i emissores públiques és una reivindicació democràtica i elemental: no hi ha cap raó tècnica ni econòmica per mantenir els murs autonòmics que ens separen. És una qüestió de voluntat política i de pressió ciutadana.
És ingenu esperar que les administracions autonòmiques, per si soles, bastissin un espai comunicatiu nacional. Però seria un error renunciar a exigir-los allò que els correspon. Al mateix temps, cal imaginar un projecte alternatiu amb finançament sobirà, no dependent ni de subvencions autonòmiques ni de capitals aliens. Sembla una quimera, sí, però la història ens recorda que ja hem estat capaços de fer possibles altres quimeres: als anys seixanta i setanta, revistes, editorials i setmanes culturals van construir un espai cultural català abans que existís cap reconeixement polític.
Avui ens cal reprendre aquell esperit. Potser el camí no passa per un “gran mitjà nacional” immediat, sinó per federar esforços, compartir continguts i articular una xarxa cooperativa que, a poc a poc, esdevingui referent. El que és clar és que sense relat compartit no hi haurà nació plena.
Per això, el debat de Prada ens interpel·la: o bé assumim la necessitat de construir una sintaxi nacional comunicativa —amb la llengua i la cultura com a columna vertebral, amb sentit crític i social, amb un espai comunicatiu propi, amb la reciprocitat dels mitjans públics i amb el compromís real del Congrés de Cultura Catalana—, o bé serem condemnats a la invisibilitat i la subordinació. Narrar el país és, al capdavall, una forma de fer-lo existir.
Ara bé, fins i tot el debat de Prada va mostrar les mancances actuals: hi faltaven veus de la Franja, Andorra, Catalunya Nord i l’Alguer. Parlar de “narrar el país” sense incorporar aquestes perspectives és acceptar de facto una visió esbiaixada i parcial. Precisament aquesta absència evidencia fins a quin punt és urgent construir una sintaxi nacional inclusiva i completa.
Per acabar, com que l'acte va ser organitzat pel Congrés de Cultura Catalana (CCC) que possiblement tindrà lloc el proper any. Cal recordar-li als seus impulsors que el II del CCC, celebrat entre 1975 i 1977, va superar les perspectives i les fronteres administratives i estatals i va deixar un llegat en resolucions sobre llengua, cultura, urbanisme i, també, mitjans de comunicació. Malauradament, la majoria d’aquelles propostes han restat en paper mullat. Per tant, el organitzadors del futur CCC tenen un repte de futur, que no tornin a caure en el mateix error: diagnosticar i proposar sense implementar.
Llibertat.cat
(1) Elements per a una sintaxi nacional, de Carles Benítez, Carles Castellanos i Manuel Costa-Pau (Llibres del segle, 2019)
