Una persona jubilada que es dedica a passejar els seus gossos, xerrar amb amics, escoltar música, veure pel·lícules, col·leccionar càmeres professionals, conduir cotxes, pensar i escriure comentaris a Facebook.
Alliçonadora i solitària. Tothom treballava una quantitat desorbitada d'hores, a les festes i les feines. La paraula "vacances" va ser descoberta temps enllà. Tots forjats en la realitat.
Vàrem patir la contaminació franco-religiosa d’allò més, inclòs el sabotatge mental de l'Opus Dei, que s'arrossega avui en dia amb fermesa. No es podia parlar de segons què, com ara. Primers contactes amb l'independentisme.
En acabar magisteri, vaig marxar a Barcelona amb vint-i-cinc anys, seguint a una noia, vaig començar a cercar feina i em vaig presentar a una plaça com a animador sociocultural de l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès. Em van acceptar.
Vaig malviure a Barcelona un mes, sense poder aparcar mai el meu 127, fent voltes i voltes, posant-lo en carrers damunt la vorera, amb la condició de treure'l abans les vuit del matí següent, abans que passés la Guàrdia Urbana. Al mes havia trobat un pis a compartir a Sant Cugat. Vaig perdre la llibertat d'estar a prop de Lleida, quan encara s'hi podia viure.
Molts canvis en poc temps, un nou món per descobrir. Molts cops, errors i aprenentatge. El suport dels pares va ser aclaparador, senzillament genial.
Quan es va acabar l'any del servei militar, que va ser aprofitat per a llegir força, em vaig adonar que no en tenia prou amb el segon grau de mestratge industrial, necessitava quelcom més humà que la quantitat de xifres i tecnologia que haviaadquirit, i vaig posar en judici dues possibilitats, dret o magisteri. Les meves possibilitats en dret eren minses. Vaig escollir magisteri. L'humanisme que destil·la el fet d’ajudar a fer-se grans els infants em va seduir; va ser un bon complement al mestratge, encara que mai m'hi vaig dedicar, als petits, em va omplir el sac amb components útils. Res del que fem s'oblida, tot suma.
Massa. Ara un ensenyant té moltes barreres a superar, la primera la burocràtica, paperassa inútil, realitzada amb unes plantilles redaccionals pròpies del segle XVIII que fan perdre molt el temps i et fan sentir com un estaquirot. S'ha perdut la confiança que dona el fet de realitzar un seguiment emocional de l'alumne; sempre amb el pes que els pares no estan, majoritàriament, per la causa i no et sents amb suport, ni per ells ni pel sistema. Un alumne és una persona pensant i amb sentiments a qui cal ajudar al fet que se senti realitzat, mai coaccionat a ser un més del munt.
Sens dubte que molt forta. Intento estar al dia amb les noves tecnologies. Penso que la tècnica et fa lliure de fer el que vulguis, de realitzar qualsevol cosa que et passi pel cap, sense límits més que els del sentit comú.
La col·lecció de càmeres i d'estris d’il·luminació, peus d'estudi, trespeus i d'altres andròmines de l'ofici, incloent-hi una sèrie de projectors de diapositives i digitals, em mantenen ben distret. M'agradaria poder compartir aquest món amb altres persones que tinguin la mateixa passió, així com donar a conèixer a tothom la veritable fotografia del segle XX, amb una exposició, a poder ser fixa, en un local públic o una sala en un museu tecnològic. Ara omplen estanteries atapeïdes i una habitació plena de trespeus i càmeres grans.
Tinc un referent, a qui vaig dedicar la primera exposició que vaig fer al meu poble: en Henry Cartier-Bresson, un dels fundadors de l'agència Magnum i un excel·lent captador d'instants. Ell i les màgiques obres d'en Dalí varen omplir el meu cap d'imaginació quan tenia vint anys.
La fotografia val tant per a reflectir instants màgics com per a plasmar somnis.
El mercat està saturat de manuals de fotografia, jo en tinc una pila d'ells, de tots sempre s’aprèn alguna cosa. Els que van fer enlairar-me, potser, són dos, un manual tècnic de vídeo professional de Televisió Espanyola (un totxo), on s'exposa completament i encertada la termocolorimetria, tecnologia de la qual fugen absurdament la immensa majoria de manuals que han caigut en les meves mans; en castellà no hi ha res de res que no sigui l'esmentada, i en anglès, hi diuen poc o res.
Els altres són els manuals de càmera de banc òptic, més comunament anomenades "De plaques" de la firma suïssa Sinar, la meva favorita en la vida professional en gran format. Es descriuen detalladament totes les funcions i càlculs de desplaçament i de basculament, així com d'altres, que fan d'aquesta càmera la líder en velocitat i precisió en el treball professional en càmeres tècniques. A la col·lecció ni hi ha cinc d'aquesta marca, en formats de 9x12, 13x18 i 18x24 cm.
Hi ha molts de llibres que parlen de fotografia. N’hi ha que són tècnics, fins a elucubracions absolutament sonades en aquest tema. Em ve al cap un de molt senzill, no en extensió, però sí en forma i escriptura, s'anomena "Dias de una Cámara" de Néstor Almendros. Un autor molt sol·licitat del cinema sobretot francès de la "Nouvelle Vague" amb una munió de títols a l’esquena. També "More", una pel·lícula rodada a Eivissa amb música de Pink Floyd, amb molt bones imatges, rodada amb llum natural i molt colpidora.
En aquest llibre, en Néstor fa una relació de títols, amb breus descripcions tècniques (tipus de lents, justificant la tria, generalment amb grans obertures, detalls del rodatge i curiositats). Una narració senzilla i sense artificis que et presenta la seva realitat com a director de fotografia i la tasca que ell realitzava. Aquest llibre, una primera edició, me'l va pispar una cap d'estudis... El vaig trobar usat i va ser recuperat per cinquanta euros.
Estem desarborats. Tenim els partits de sempre. Esquerra dirigida sense idees per un Junqueras més preocupat per l’ombra que li fa en Rufián, a qui volen fer fora, que per un tractament seriós dels temes socialment importants. Es veu, clarament, un retrocés cap a les dretes, perjudicant greument el procés.
Els de Junts s'han tret la careta i van com una locomotora a les ultradretes, sense pensar que d’ultradreta ja tenim el mercat ple i més agressiva. La CUP, descafeïnades completament, mai més recuperaran la força que varen tenir els seus primers caps de llista. Els seus mítings són únicament apologia del feminisme ranci. Jo crec amb un feminisme potent. La igualtat és imprescindible. Na Sílvia Orriols, molt promet, però es passa de frenada i, en lloc de buscar una ordenació transparent en immigració, la vol fer fora. PP i Vox són innombrables.
De sobte ens hem adonat que el sionisme està parasitant per tot arreu, ningú els hi para els peus, fan i desfan al seu albiri, assassinen, bombardegen, maten de fam, extorsionen... L’estat espanyol, l’italià i dos o tres més sembla que se n'adonin, potser per què no tenen aquest tumor maligne amagat en el poder, com tenen clarament als EUA, Alemanya, Anglaterra, França i...
Estem assistint al final d'una era, la fi del petrodòlar i la supremacia americana. Ja tocava. S'han destruït des de dins amb el virus del trumpisme. Hem assistit impassibles a un terrible genocidi. Qui ho ha provocat, ho ha de pagar. Però tenim la Xina, país intel·ligent que arribarà on voldrà, el secret? No ho sé, podria ser la fi de la pobresa, l’educació universal per meritocràcia, el desenvolupament científic i tecnològic sense precedents...
El dia que aprenguem a viure sense política ni religions no caldran els militars ni la policia.
