Fa temps que la política institucional ha anat abandonant el llenguatge clar per substituir-lo per paraules buides, escenificacions i operacions de maquillatge. Ja no es tracta tant d’explicar què passa, sinó de construir una ficció amable que permeti guanyar temps, esquivar responsabilitats i mantenir una aparença d’estabilitat.
Per això les retallades es converteixen en “reordenacions”. Els incompliments són “avenços graduals”. Les renúncies es presenten com a “pragmatisme”. I els fracassos polítics passen a ser simples “dificultats tècniques” o “processos complexos”.
El problema no és només lingüístic. És profundament democràtic.
Quan el poder considera que la ciutadania no pot assumir la veritat, acaba infantilitzant-la. Se li administra informació dosificada, se li ofereixen titulars grandiloqüents i grans anuncis, però després les promeses s’esvaeixen sense conseqüències polítiques reals.
Ho hem vist aquests darrers mesos amb grans escenografies polítiques presentades gairebé com a moments històrics. El pacte de legislatura entre ERC i el PSC de Salvador Illa sobre el suposat “finançament singular” havia de representar un abans i un després. Se’n van fer titulars solemnes, compareixences i declaracions transcendents. Però avui pràcticament ningú no en parla. El fum s’ha dissipat i la realitat continua igual.
El mateix passa amb el Pacte Nacional per la Llengua. Presentat com una gran resposta davant l’emergència lingüística, la realitat és que el català continua retrocedint als carrers, a l’escola, a la justícia i a les plataformes digitals. Molta escenografia institucional, moltes fotografies i consensos aparentment amplis, però cap capacitat real d’alterar les estructures que afebleixen la llengua.
I ara probablement veurem una nova operació semblant amb els pactes entorn dels pressupostos i el traspàs parcial de Rodalies o el denominat “tren arbitral”: anuncis solemnes, grans titulars i una posada en escena pensada perquè la ciutadania tingui la sensació que “ara sí” que alguna cosa canvia. Mentrestant, el servei ferroviari continua col·lapsat, la dependència estructural es manté intacta i les causes profundes del problema no es resolen.
Mentre passa tot això, la vaga de docents continua gairebé en silenci, com si no passés res. Com si el deteriorament de l’educació pública, la precarització del professorat i el malestar creixent dins les escoles fossin només una molèstia secundària dins el gran aparador institucional.
I és precisament aquí on la distància entre la política-espectacle i la realitat quotidiana es fa més evident. Mentre s’encadenen pactes solemnes, grans anuncis i escenificacions de “normalitat”, els conflictes socials reals continuen oberts: Rodalies col·lapsa, la llengua retrocedeix, l’habitatge expulsa milers de famílies i el sistema educatiu viu una tensió sostinguda que ja fa massa temps que s’arrossega.
Però tot això sovint queda sepultat sota una capa constant de propaganda institucional, titulars efímers i gesticulació política. Com si el més important no fos resoldre els problemes, sinó evitar que aquests trenquin la imatge de normalitat que es vol projectar.
A Catalunya Sud, aquesta política convertida en escenografia permanent no només genera desafecció. Té conseqüències molt més profundes. Mentre el debat públic queda atrapat entre anuncis solemnes, pactes inflats i titulars efímers, el poder estatal se sent cada vegada més còmode a casa nostra i la dependència respecte del règim espanyol es va consolidant lentament però de manera constant.
Cada renúncia presentada com a pragmatisme, cada promesa que s’esvaeix, cada pacte convertit en simple fotografia institucional contribueix a normalitzar aquesta subordinació. I així, gairebé sense adonar-nos-en, el país es va acostumant a gestionar la dependència en lloc de qüestionar-la.
Però cap poble no recupera la dignitat resignant-se. Cap país no sobreviu políticament limitant-se a gestionar la dependència mentre li desmantellen la llengua, els serveis públics i la capacitat de decidir.
Potser per això cal mirar què està passant aquests dies als nostres carrers amb la vaga de docents. Malgrat el silenci institucional i mediàtic, hi ha mestres i professors que han decidit no resignar-se, que han sortit al carrer per defensar l’educació pública, denunciar la precarització i recordar que encara existeix una part del país que no accepta la degradació com una normalitat inevitable.
Aquesta és la rebel·lia que incomoda el poder: la que trenca l’escenografia, la que torna a connectar la política amb la realitat i la que recorda que un poble adult no necessita que li administrin consignes, sinó espais de dignitat, consciència i lluita col·lectiva.
Perquè potser l’única manera de deixar de ser tractats com un poble ingenu és començar a actuar, precisament, com un poble disposat a plantar-se.
