Aquest 2025 fa cinquanta anys que va morir Franco. Mig segle després, la repressió franquista continua sense judici. Els torturadors moren en llibertat, els arxius segueixen segellats i els símbols del règim es barregen amb la normalitat institucional. El govern espanyol ha anunciat que col·locarà plaques de memòria històrica en diversos indrets vinculats a la repressió. Un d’ells és Via Laietana, 43, a Barcelona, “la casa dels horrors”, la comissaria de la Brigada Político-Social on es va torturar de manera sistemàtica milers de catalans i catalanes durant la dictadura, durant l’anomenada Transició modèlica i encara després de 1981.
Però no ens enganyem: posar una placa no transforma un espai. Si a dins hi continuen havent policies, si no s’hi obre un Centre de Memòria, si el lloc no es retorna a les víctimes i a la ciutadania, el gest és estètic, simbòlic i, fins i tot, cínic. No hi pot haver memòria mentre es comparteixi l’espai amb els hereus de qui va torturar.
Aquesta situació revela fins a quin punt la Transició no va ser una ruptura, sinó una continuïtat pactada. Una operació de maquillatge per salvar l’essencial: la monarquia borbònica imposada per Franco, els aparells repressius intactes, les elits econòmiques i mediàtiques protegides. La Llei d’Amnistia de 1977, venerada com a punt de partida democràtic, va esdevenir una eina per garantir la impunitat dels botxins. Cap responsable de tortura, execució o repressió franquista ha estat jutjat. L’amnistia aprovada fa un any ha beneficiat més policies que no pas represaliats pel procés, i encara hi ha polítics catalans a l’exili.
I no només és una qüestió de memòria. La repressió política continua ben viva. 8 anys després del referèndum del 1r d’Octubre, l’Estat espanyol no ha fet cap pas real per afrontar el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Al contrari: va activar el 155 per destruir l’autogovern, va judicialitzar la política, va perseguir la dissidència, va espiar amb Pegasus i ha mantingut una estratègia de desgast. I és més que probable que als moviments populars encara hi hagin policies infiltrats. Tot plegat, amb el suport d’una judicatura que el franquisme va blindar. No és casualitat.
La llengua, la cultura i les competències autonòmiques continuen sent qüestionades com si fóssim als anys setanta. Es parla de “convivència”, però s’entén com a submissió. Es parla de “desjudicialitzar”, però no es toquen ni estructures ni jutges. La Transició no només no va tancar les ferides: les va codificar dins una Constitució espanyola que avui s’ha convertit en dogma.
Però no es tracta només del passat: és el present. El règim del 78 no només va protegir els crims del franquisme; ha construït una estructura de poder on la corrupció, la impunitat i el cinisme són norma. Els casos de corrupció del PP i la seva policia patriòtica són coneguts, però el PSOE tampoc s’escapa. Recordem el cas Filesa, els GAL… i ara el cas Koldo. I mentrestant, els mateixos que volen fer veure que el “procés” ja ha acabat, que tot està superat amb una amnistia incompleta, són els qui pacten amb el poder judicial i les clavegueres de l’estat espanyol per passar pàgina sense depurar responsabilitats. Volen convertir el 1r d’Octubre en una anècdota, i l’amnistia en un punt final, sense veritat, sense reparació i sense cap reconeixement polític.
Via Laietana és només una icona, però representa molt. Representa la por que encara no s’ha exorcitzat. Representa un estat que no vol mirar-se al mirall. I representa també la dignitat dels qui, malgrat tot, continuen exigint veritat, reparació i garanties de no repetició.
I davant de tot això, com a catalans, ens mantenim ferms. No oblidem el que vam viure ni el que vam defensar 1r d’Octubre i que el 27 d’octubre de 2017 no vam acabar de culminar. Només amb una ruptura clara amb el règim del 78 podrem fer realitat els nostres anhels d’independència i de justícia. Ara ja no es tracta de gestionar les engrunes autonòmiques: es tracta de viure en una terra fraternal, lliure, justa i en harmonia amb el nostre entorn, La República de Catalunya.
PS. Cal reconstruir la unitat estratègica cap a la independència amb rebel·lia i realisme
