Que el govern espanyol hagi decidit declarar la prefectura de la Policia Nacional espanyola de Via Laietana 43 com a espai de memòria democràtica pot semblar, a primera vista, un pas en la bona direcció. Però només ho sembla. En realitat, ens trobem davant d’un gest cosmètic que busca reescriure el passat sense qüestionar el present; un intent de domesticar la memòria i neutralitzar-la a cop de placa commemorativa, sense tocar ni una sola pedra del poder real.
Durant dècades, aquest edifici ha estat símbol i instrument del terror de l'estat espanyol. Sota la dictadura franquista, va ser centre de detenció, tortura i humiliació sistemàtica contra milers de persones que lluitaven per la llibertat, la dignitat i la justícia social. Però el que no vol reconèixer l’estat espanyol, i tampoc el seu suposat règim democràtic, és que les pràctiques repressives no es van acabar amb la mort de Franco.
Via Laietana 43 no només és un vestigi del passat, és una peça activa del present repressiu. Des d’aquell edifici s’han gestionat operatius policials contra manifestants, independentistes, sindicalistes o joves. Els murs que abans van veure la Brigada Político-Social, avui acullen una Policia Nacional espanyola que actua amb la mateixa impunitat, sota altres sigles, però amb la mateixa lògica de control, por i càstig. No oblidem ni oblidarem mai, el 1r d'Octubre de 2017.
Fa només dos mesos, la filòloga i militant de l'independentista combatiu Blanca Serra hi va declarar davant la Fiscalia com a supervivent de les tortures que hi va patir. Amb una veu serena però ferma, va recordar que aquell lloc va ser un centre sistemàtic de repressió, i va apel·lar a la memòria col·lectiva: “Els joves han de saber què va passar”. Paraules que ressonen com una advertència: no hi ha futur democràtic si el passat continua impune.
Declarar Via Laietana 43 espai de memòria sense desmantellar-ne l’ús policial és un insult a les víctimes. No es pot compatibilitzar la reparació amb la repressió. No es pot construir un relat democràtic sobre unes estructures que es mantenen intactes. És com voler fer un memorial dins una presó on encara es tortura.
Entitats com l’Assemblea Nacional Catalana, juntament amb la Comissió de la Dignitat, han organitzat desenes de concentracions davant l’edifici exigint-ne la desafecció total. Fins avui, han dut a terme 79 mobilitzacions en quatre anys. La seva demanda és clara: o espai de memòria o comissaria, però no totes dues coses alhora. Qualsevol altra proposta és un acte de cinisme institucional.
Aquest reconeixement parcial només evidencia la incapacitat, o la negativa, de l’estat espanyol a afrontar amb honestedat la seva pròpia història i la seva continuïtat autoritària. Mentre la Policia Nacional espsnyols hi tingui les claus, no hi haurà memòria, sinó impostura. I mentre la repressió política continuï ben viva als carrers, a les aules, als jutjats i a les comissaries, no hi haurà democràcia, sinó una democràcia vigilada.
Per això, avui com ahir, Via Laietana 43 no pot ser un simple record. Ha de ser una exigència: de veritat, de justícia i de ruptura.
