Si hi ha una figura que simbolitza millor que cap altra la transformació de l’independentisme institucional dels darrers anys, aquesta és Oriol Junqueras. No només pel paper central que ha tingut en el procés polític català, sinó perquè la seva evolució discursiva i estratègica resumeix el desplaçament d’una part de l’independentisme: de la confrontació amb l’Estat a la gestió resignada dels seus límits.
Després del Primer d’octubre i de la repressió posterior, Junqueras va esdevenir una figura amb una enorme càrrega simbòlica. La presó el convertia en víctima directa de l’estat espanyol i això li atorgava una autoritat moral indiscutible davant de molta gent. Però el problema no era reconèixer aquesta repressió —que va existir i continua existint— sinó què se’n feia políticament.
Perquè hi ha una diferència profunda entre convertir la repressió en memòria de combat o convertir-la en capital moral per justificar la renúncia. I és aquí on es produeix el gir.
El discurs d’ERC ha anat abandonant qualsevol perspectiva de ruptura per instal·lar-se en una lògica de gestió autonòmica presentada com a “realisme”. El llenguatge de la confrontació democràtica ha estat substituït per una retòrica de la responsabilitat institucional, la negociació permanent i la necessitat de “no tensar”. Tot plegat embolcallat amb una apel·lació constant al “patiment” sofert i a la superioritat moral derivada de la repressió.
Com aquell qui no diu la cosa, s’ha anat assumint que l’objectiu ja no és guanyar la independència, sinó administrar millor la dependència. Ja no es tracta de preparar un nou embat democràtic, sinó d’encaixar dins dels límits que marca l’estat espanyol sense provocar-ne la reacció.
Però quan el dolor es converteix en argument polític permanent, apareix un risc evident: el victimisme. I el victimisme, quan deixa de ser denúncia legítima i es transforma en justificació de la impotència, acaba derivant en submissió.
L’estat espanyol no ha canviat en res substancial des del Primer d’octubre. Ni judicialment, ni policialment, ni políticament. La repressió no ha desaparegut: simplement s’ha normalitzat. Les clavegueres continuen intactes, la monarquia continua blindada, l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem continuen actuant com a instruments disciplinadors, i qualsevol intent de qüestionar la unitat de l’Estat continua topant amb el mateix mur.
I malgrat això, una part de l’independentisme institucional ha decidit adaptar-se a aquest marc. La taula de diàleg, els pactes d’estabilitat a Madrid, les renúncies successives i l’acceptació tàcita dels límits constitucionals han anat configurant una cultura política basada més en l’administració de la derrota que no pas en la preparació d’un nou embat.
La paradoxa és amarga: qui havia simbolitzat la repressió de l’estat espanyol ha acabat convertint-se també en símbol de l’acceptació dels seus límits.
Això no vol dir negar el patiment personal ni la repressió viscuda. Seria injust i políticament estèril. El problema no és la víctima; el problema és quan la condició de víctima es converteix en identitat política permanent i acaba desplaçant qualsevol horitzó de ruptura.
Perquè cap moviment d’alliberament no pot construir-se des de la derrota assumida. La memòria de la repressió només té sentit si serveix per entendre la naturalesa del poder i preparar noves formes de confrontació democràtica, no per adaptar-se psicològicament a la impotència.
Durant anys es va repetir que “ho tornarem a fer”. Però, amb el temps, aquella frase ha anat quedant reduïda a una consigna buida, mentre la pràctica política real es movia en direcció contrària: cap a la institucionalització, la prudència i la desmobilització.
Potser el drama de fons no és només la renúncia política, sinó la transformació emocional d’una part del país. Passar de sentir-se poble en moviment a assumir-se com una societat derrotada que demana permís per existir.
I això és, probablement, la victòria més profunda de l’estat espanyol. Però els pobles no desapareixen només perquè una part dels seus dirigents renunciïn.
Per sota la desmobilització institucional, encara persisteix una memòria de resistència, una consciència nacional i una voluntat de ruptura que l’estat espanyol no ha aconseguit liquidar del tot. I potser és precisament aquí, lluny dels despatxos i de les escenificacions autonomistes, on encara sobreviu la possibilitat d’un futur diferent.
Països Catalans, 23 de maig de 2026
Com aquell qui no diu la cosa
