Però no és només la tragèdia que ens colpeja. És el que s’hi amaga darrere: un model de país que ens és imposat, construït sobre la cobdícia i la corrupció. Urbanisme salvatge, destrucció del territori, oblit de la memòria agrícola i cultural. Han convertit els nostres barrancs i hortes en zones de risc, i després s’excusen en la fatalitat. No és mala sort. És política. És saqueig ecològic.
I sí, colonialisme. Un colonialisme que ens arrenca la llengua de les escoles, ens silencia als mitjans, i ens buida l’autogovern mentre uns altres decideixen qui som i què podem ser. El poder en mans de qui ens menysprea. I nosaltres, resistint o desapareixent.
Per això, fem vaga. Per això alcem la veu. No podem continuar assentint mentre ens roben el país a trossets. No podem normalitzar la presència de l’odi institucionalitzat. No permetrem que les futures generacions creixin en una terra que no poden reconèixer com a pròpia.
Perquè aquest poble no vol només aguantar. Vol viure. Vol decidir. Vol una terra lliure d’explotació, de cacics, i d’un estat borbònic que ens ofega cada dia una mica més. Vol trencar murs interiors, refer ponts entre els Països Catalans i recuperar la veu col·lectiva, d’Alacant a Perpinyà.
El 29 de maig no és només una data. És un crit. Un “prou” rotund: prou d’especulació, prou d’humiliació, prou de submissió.
Cada taller que s’aturi, cada aula buida, cada carrer ple, serà un gest de dignitat.
Tenim 228 raons —i en realitat, en tenim milers més— per sortir al carrer. Però només una urgència veritable: tornar a ser poble. Tornar a ser lliures.
