Ciutat de Lleida, 27 de setembre de 2026.
Si existeix una capacitat constant en el poder instaurat és la de desmobilitzar els moviments que el puguin desestabilitzar: sigui quina sigui la seva façana, el lloc concret en el mapa global o el temps en què s’observi. El poder instaurat té al seu abast totes les possibilitats per a crear escenaris de desconfiança, malmetre la coordinació entre actors polítics, aturar l’organització ciutadana amb joc brut i buidar els carrers de descontentament contra la seva presència.
Una de les eines que utilitza el poder és la de la desmobilització per mobilització. Descompensa contextos d’unitat per aconseguir fer trontollar qualsevol cosa que sumi esforços. Aquest dispositiu infal·lible, directe o indirecte, destrueix des de dins la cosa elevada que hom defensa: perquè uns diuen que defensen Catalunya i uns altres diuen que defensen la unitat del poble català, i vet aquí, que són abstractes molt semblants, en contraposició per altres temes. Amb aquestes veus en col·lisió, la desmobilització arriba per l’excés de mobilització en confrontació, que neutralitza des de dins la força generada i desorganitza el conjunt.
Ni a la taula d’una casa hom té el mateix parer en totes les disquisicions. I d’això es tracta, de dividir un conjunt en seccions per fer-ne subdivisions, fins a esborrar tot rastre de conjunt. Tan antic com l’imperi romà: estirar els extrems per fer impossible el punt de trobada, la unitat d’acció contra l’imperi.
S’acosta l’aniversari d’aquell primer d’octubre. No cal cercar un millor exemple del que és una suma de veus discordants que són capaces de teixir un cant harmònic, un conjunt amb un únic objectiu. Després es pot parlar de repressió, es pot parlar del resultat, però ningú no negarà l’esperit d’unitat dels carrers i l’oblit manifest de les diferències amb el company que defensava l’urna.
Han esborrat el rastre de conjunt i algú riu a la pell de brau.
