Anomenem transfranquisme el règim que patim, perquè mai ha posat fi democràticament al franquisme, cap crim ha estat perseguit. Per això el gruix de l’esperit franquista continua operant dins les estructures d’aquest estat protegit per una impunitat permanent: tant la dreta com l’esquerra espanyoles nascudes el 78 mantenen les bases de l’espanyolisme que va estimular la repressió de tipus franquista i la persecució de tot allò que no és de base castellana. I el poble català i el conjunt dels Països Catalans, en som, cada dia més, l’objectiu abusiu preferent.
L’aprovació, l’any 2015, de la dita llei mordassa ha anat convertint l’arbitrarietat en norma; i els abusos han estat progressius: la policia (espanyola i els Mossos) han practicat falses acusacions (amb el suport de la consellera Parlon, en el cas flagrant, per exemple, de la coneguda concentració de Montserrat contra la visita del rei Borbó); i, darrerament, el fet de portar una bandera independentista ha estat objecte de pallisses reiterades per la policia espanyola. I els Mossos han impedit repetidament la presència de banderes estelades en diversos ponts de les autopistes de Catalunya i han atacat brutalment manifestants el passat Onze de Setembre. El resultat és un estat d’inseguretat on els drets de reunió i manifestació són negats en els fets.
La Història explica, però, que qualsevol règim que recorre habitualment a l’abús va perdent les bases del seu sosteniment: tot sistema polític es manté estable recorrent no sols a la repressió; ha de comptar també amb el consens necessari d’una part de la població amb una acció de govern adequada. Tota forma de poder necessita una dosi important de consens. I d’ençà del 2017 el consens del poder espanyol a Catalunya i als Països Catalans va perdent força. Tots els abusos de poder d’aquest règim fan que vagi entrant en una crisi que s’anirà fent més greu com més s’estengui la consciència de l’arbitrarietat i la impunitat de les seves actuacions, que arriba fins i tot a fer pensar en l’encobriment d’atemptats mai investigats.
Les crisis es van amuntegant i el règim va mostrant més i més casos de corrupció; gestió ineficaç i elitista de la societat: gestió cínica de la dana al País Valencià, repressió de les mobilitzacions a les Illes per la regulació del turisme, col·lapse dels trens de rodalies i negativa al corredor mediterrani que podria evitar la saturació de les autopistes, paràlisi de l’educació, de la sanitat, de l’habitatge, pressió per a l’arraconament social de la llengua del país, incapacitat d’abordar de manera eficaç els errors greus de l’administració (com el cas de la DGAIA), persones i famílies que van caient per sota del llindar de la pobresa...
El problema sociopolític recent de Ceuta no es pot minimitzar perquè posarà en un primer pla la qüestió de les darreres colònies africanes de l’Estat espanyol, uns processos complexos i mal resolts: Sebta (Ceuta) i Mlilt (Melilla) enclavaments militaritzats; el Sàhara Occidental concedit al Marroc sense consultar la població; les Canàries amb un moviment independentista latent, que ha rebut declaracions de suport dels estats africans, i que, malgrat l’intent d’assassinat d’Antonio Cubillo per esbirros del règim ja l’any 1979, ha anat creixent. I cal considerar que la conjuntura internacional inestable afegeix dificultats a aquells poders (com l’espanyol) que no poden recórrer a instruments democràtics profunds que facin possible una regeneració.
L’horitzó del 2027, que el moviment independentista català fixa com a objectiu general mobilitzador, tindrà lloc en un moment important de més inestabilitat per al règim monàrquic espanyol. La mobilització pot ser efectiva si va acompanyada per una pressió damunt els monopolis abusius de l’estat. Una acció que ja va començar a organitzar l’ANC amb la campanya per a un consum responsable, prohibida i amenaçada pel règim. Seran, doncs, diferents sectors de l’independentisme els que podran combatre uns interessos abusius d’uns monopolis que són el cor del transfranquisme.
