He llegit amb interés la Carta oberta al professorat valencià signada per Àngel González, president de CAMDE-PV. Crec que cal començar deixant clara una qüestió: compartisc bona part de les seues preocupacions i reivindicacions. La defensa de la llibertat de càtedra, del rigor científic, del pensament crític i d’una escola pública lliure de censura o vigilància ideològica és una necessitat democràtica elemental. També ho és rebutjar qualsevol intent de convertir la Inspecció Educativa en un instrument de control polític del professorat, perquè una escola on els docents han de mesurar constantment què poden dir per por d’una denúncia o un expedient deixa de ser un espai de coneixement i es converteix en un espai de submissió.
Compartisc igualment la defensa de la memòria democràtica i de l’ensenyament rigorós de la Segona República espanyola, del colp d’estat de 1936, de la Guerra, de la dictadura franquista i de les seues víctimes. Explicar la repressió, els afusellaments, les presons, l’exili i la persecució política i cultural no és adoctrinar, sinó ensenyar Història. Tampoc no ho és educar en la igualtat, combatre el masclisme, el racisme i la xenofòbia o defensar els drets humans.
Precisament per això, perquè compartisc aquesta defensa d’una educació crítica, científica i democràtica, crec que cal assenyalar una limitació important de la carta. No és simplement una qüestió terminològica, sinó una qüestió que afecta directament la manera com construïm el nostre relat històric i la nostra comprensió del país.
El País Valencià que no apareix
La carta s’adreça al «professorat valencià» i parla repetidament d’una «escola pública valenciana», però en cap moment apareix el terme País Valencià. Aquesta absència és significativa. País Valencià no és una denominació exclusiva de l’esquerra valencianista, ni el patrimoni d’un partit. És una reivindicació històrica que forma part de la tradició democràtica valenciana i que expressa una manera d’entendre la nostra realitat col·lectiva no simplement com una demarcació administrativa definida per l’Estat, sinó com un país amb personalitat històrica, cultural i política pròpia.
No es tracta d’exigir que tothom utilitze una determinada denominació. El problema és més profund. Si reclamem que l’alumnat conega i analitze críticament la realitat que l’envolta, també ha de poder preguntar-se què és aquest país, com s’ha format, quines institucions ha tingut, quins processos han condicionat la seua realitat actual i per què la seua llengua, la seua cultura i la seua capacitat política continuen sent objecte de conflicte. I aquestes preguntes difícilment poden plantejar-se amb tota la seua profunditat si renunciem, ja d’entrada, a reconéixer l’existència d’un subjecte històric i col·lectiu.
La nostra història no comença el 1936
Però el problema principal de la carta no és, al meu entendre, l’absència del terme País Valencià. Aquesta absència és més aviat el símptoma d’una qüestió més profunda: la cosmovisió històrica des de la qual està escrita.
Àngel González defensa, amb tota la raó, que no es poden silenciar els conflictes de la nostra història i situa en el centre la Segona República, el colp d’estat del 18 de juliol de 1936, la Guerra dels tres anys, la repressió franquista, la dictadura i la posterior recuperació de les llibertats. Tot això és Història i tot això ha de ser explicat. El problema apareix quan aquest període es converteix, de fet, en el gran punt d’arrancada del relat històric i democràtic des del qual interpretem el present.
Perquè la nostra història no comença el 1931, ni el 1936, ni tan sols amb la derrota de la República el 1939. I aquesta afirmació és especialment important quan parlem del País Valencià. La nostra realitat col·lectiva és molt anterior a la Segona República espanyola i no pot ser explicada adequadament si la subordinem exclusivament a la història contemporània de l’Estat espanyol.
No podem entendre el País Valencià actual sense conéixer la formació del Regne de València, les seues institucions, els Furs, les Corts i l’evolució d’una personalitat valenciana pròpia. Tampoc sense explicar la relació històrica amb els altres territoris de llengua catalana, ni sense analitzar què van significar Almansa, l’abolició de les institucions pròpies i els decrets de Nova Planta. El llarg procés de colonització i centralització de l’Estat, la subordinació política i la minorització lingüística formen part d’una història que no comença amb Franco.
El franquisme va representar una de les formes més brutals i extremes de repressió política, social, cultural i nacional que hem patit. Però no va inventar del no-res ni la subordinació del País Valencià, ni la minorització del valencià, ni el centralisme de l’Estat. Va aprofundir processos anteriors i els va portar a una expressió autoritària extrema. Situar-lo dins d’aquesta història més llarga no significa relativitzar-ne els crims, sinó comprendre’ls millor.
El límit de la cosmovisió de l’esquerra espanyola
Ací és on crec que la carta d’Àngel González expressa, probablement sense pretendre-ho, una limitació molt present en una part important de l’esquerra espanyola. Aquesta esquerra ha construït bona part del seu relat democràtic al voltant d’un eix fonamental: República, colp d’estat, Guerra, franquisme i recuperació de la democràcia. És un relat necessari, però insuficient per a explicar la història dels pobles que de grat o a la força integren l’Estat espanyol.
Quan aquest relat es converteix en la cosmovisió dominant, tot l’anterior tendeix a quedar relegat a un segon pla i els pobles amb una trajectòria històrica pròpia apareixen, en el millor dels casos, com una particularitat cultural dins del relat general espanyol, però no com a subjectes amb una història pròpia que cal explicar des de les seues continuïtats, ruptures i conflictes.
Aquest és el marc que cal superar. El nostre problema com a poble no va començar amb Franco i tampoc no es va resoldre amb la Constitució de 1978 ni amb l’Estat de les autonomies. El País Valencià no va nàixer amb l’autonomia. L’autonomia és només l’última forma institucional, fins ara, d’una història molt més antiga.
Això no significa substituir una història d’Espanya per una història valenciana tancada sobre si mateixa, ni negar les relacions profundes entre els diferents pobles de la península. Significa que una educació realment crítica ha de ser capaç de mirar la història des de més d’un centre. I si vivim al País Valencià, resulta difícil justificar que la història del nostre país continue apareixent com un apèndix de la història espanyola.
La memòria democràtica també és memòria del país
La memòria democràtica és una eina de coneixement, de reconeixement de les víctimes i de prevenció davant l’autoritarisme. Però també hauria de ser memòria dels pobles. Les noves generacions haurien de conéixer què significava que el País Valencià tinguera institucions pròpies, què va suposar perdre-les, com es va construir l’Estat centralista i espoliador, com s’han produït els processos de minorització lingüística i cultural i quines lluites s’han desenvolupat per recuperar la nostra personalitat col·lectiva.
També haurien de poder preguntar-se per què, encara avui, el poble valencià no disposa de capacitat plena per decidir sobre qüestions fonamentals que afecten la seua vida col·lectiva. Perquè conceptes com sobirania, autogovern o Dret a Decidir continuen sent qüestions centrals per entendre la nostra realitat. Això també és Història i això també és educar en democràcia.
Una escola valenciana ha d’explicar el país
La carta d’Àngel González defensa una escola pública valenciana, crítica, científica i democràtica, i aquesta és una reivindicació que compartisc. Però precisament per això crec que cal fer un pas més. Una escola valenciana no pot ser simplement una escola situada administrativament dins de la “Comunitat Valenciana”. Ha de ser una escola capaç d’explicar el país on viu el seu alumnat.
Defensar la llibertat del professorat davant la censura és imprescindible. Però aquesta llibertat també ha de servir per a ampliar els límits del relat que considerem legítim. No necessitem deixar d’explicar la República, la Guerra, la dictadura o la repressió franquista. Necessitem situar-les dins d’una història més llarga, més complexa i més nostra. Per això, la discrepància amb la carta d’Àngel González no és una discrepància sobre la necessitat de defensar la memòria democràtica, sinó sobre quanta història estem disposats a considerar com a nostra. Si volem realment una escola crítica, científica i democràtica, no hem de tenir por d’explicar el franquisme. Però tampoc hem de tenir por d’explicar el País Valencià.
