Ales darreries de la primavera passada, el Col·lectiu Primer d’Octubre, que és un dels corrents interns d’ERC, va denunciar Gabriel Rufián davant la Comissió de Garanties del partit per deslleialtat a l’organització. Demanen que se li limitin les funcions públiques mentre es resol l’expedient. Sigui quin sigui el desenllaç intern d’aquesta disputa, el fet mereix un diagnòstic. Aquest no és un problema personal, sinó una crisi política de fons que el rufianisme encarna amb precisió.
Fa poc més de dos anys la legislatura de Pere Aragonès es va tancar amb només 26 lleis aprovades, el segon mínim històric del Parlament de Catalunya. Quaranta-nou proposicions de llei van caducar sense haver estat tramitades. Ni els pressupostos, malgrat les rondes de negociació. Ni les grans reformes anunciades al programa de govern per eixamplar la base. El govern va acabar pitjor del que havia nascut: en minoria i sense la capacitat de teixir aliances al Parlament, amb els mestres sublevats contra el conseller Gonzàlez-Cambray, sense simpaties electorals fora de l’independentisme, i amb la sensació —familiar per a qui recorda els tripartits— que ERC no tenia els quadres ni l’estructura necessaris per governar un país complex. Impotent, ERC acabaria regalant el govern al PSC de Salvador Illa, que ara a més combina incompetència en la gestió, un govern encara més neoliberal i enemic del medi natural, consellers que –literalment– viuen a Madrid, i el discurs sobre la fi de l’aventura independentista. Vuit mil cinc-cents militants d’ERC, molts d’ells amb trajectòries independentistes llargues i honestes, mereixien més que aquest trist resultat.
Però quina estratègia ha dut ERC fins aquí? La resposta potser ens ajuda a entendre què s’ha fet malament, i què ens toca fer, als independentistes.
A partir de les eleccions estatals del 2023 ERC va decidir jugar un paper que no assumia des de la dècada de 1930: el de garant de la governabilitat de l’Estat espanyol. La lògica en part venia subordinada per les decisions de Bildu—facilitar la investidura i el govern del PSOE per situar-se al centre de l’escaquer, i per obrir finestres d’oportunitat que, amb un eventual govern de PP i VOX, serien inviables del tot. Però cal reconèixer que Bildu parteix d’una fortalesa electoral consolidada, d’un arrelament territorial equilibrat, i de la possibilitat real de convertir- se en el nou partit hegemònic del nacionalisme basc. ERC, en canvi, va entrar en aquesta dinàmica des d’una posició de debilitat creixent, i el resultat ha estat un bunyol de proporcions considerables: concessions sense contrapartides tangibles, acords que no s’han acompert, i un desgast intern que no s’atura.
Aquesta aposta, a més, va tenir un efecte pervers, i crec que no calculat del tot: donava ales al sector del partit que es creu de debò que una altra Espanya és possible. Un sector que, dit sense embuts, no és independentista o que creu que la lluita per la independència s’ha d’aplaçar. Gent que, com Joan Tardà, s’ha situat al marge de coordenades independentistes, condicionant el discurs i la pràctica de tot el partit des d’una lògica regeneracionista espanyola. Una prova és al carrer: ERC ha estat absent, en els darrers anys, dels espais unitaris de treball per la independència. De les mobilitzacions de l’Assemblea Nacional Catalana. Dels actes de coordinació interpartidista. Del debat sobre la constitució republicana. Del dia a dia d’un moviment que no ha parat (empetitit, és evident!) malgrat la desorientació dels partits. Quan la militància independentista s’ha trobat, ERC no hi era —o hi era de manera testimonial, subordinada a una agenda institucional que no ha donat resultats. Aquest absència no només s’explica per la competència amb el món juntaire, sinó també per la renúncia a fer independentisme.
Gabriel Rufián és l’expressió més visible de tot això. Amb una dosi de personalisme difícil de dissimular, ha redoblat l’aposta precisament en el moment en què el govern Aragonès feia aigües. Assumeix el soleturisme sense gaires manies: la vella tradició ideològica construïda a partir del pensament de Jordi Solé-Tura i el seu «Catalanisme i revolució burgesa» (1967), que identifica la història del nacionalisme català amb uns intents de revolució burgesa frustrada. Aquesta perspectiva política ubica la solució de la qüestió nacional en les transformacions generals a Espanya, conduïdes per la classe treballadora. Una perspectiva que, a la pràctica, converteix el marc espanyol en un horitzó inqüestionable —tan inqüestionable, deia Roger Castellanos en un article memorable, «com qualsevol llei de la física»– i que assimila reivindicació nacional catalana amb burgesia. D’aquí les apel·lacions de Rufián a la «dreta catalana»: és doblement negativa per «dreta» i per «catalana», reproduïnt exactament els termes que el jacobinisme espanyol utiliza quan ataca el nostre país. Quan la crítica a l’adversari polític s’articula amb la mateixa gramàtica que l’espanyolisme, alguna cosa fa olor de podrit a Dinamarca.
Quan l’estratègia institucional fallava, l’alternativa ha estat intentar fer el salt: liderar un nou espai polític a escala estatal, una mena de marca blanca del PSOE per als qui troben el PSOE massa avorrit. La proposta la presentava Rufián a l’abril a Barcelona, de la mà de Xavier Domènech i Irene Montero, amb Joan Tardà i Ione Belarra entre el públic.
Arribats aquí, la comparació amb l’Operació Roca (1984) no és gratuïta. Aquella operació també creia que hi havia espai per a una força reformista, comandada des de la perifèria. Crec que l’Operació Rufián podria tenir un recorregut lleugerament diferent —les enquestes li han atribuït fins a 37 escons si s’aliés amb Podemos, mentre que Miquel Roca es va estavellar— però el preu polític per a l’independentisme seria considerable: una figura emblemàtica d’ERC convertida en la cara d’un projecte que vol regenerar Espanya però que, com a molt, salvarà els mobles electorals de l’esquerra del Congrés.
Les corrents internes d’ERC avui estan embarcades en un estat de guerra constant. No els podem suggerir com han de sortir del seu propi embolic. El partit té prou trajectòria i prou militants com per trobar el camí sol —si és que el vol trobar. Esperem que se’n surti la militància independentista, que hi és, i que mereix millors perspectives que les que té ara mateix.
Ho tenim clar i no s’hi valen concessions. El personalisme (el vedettisme, en alguns casos) i l’espanyolisme banal, que van de la maneta, han de ser desterrats. El personalisme necessita audiència, i l’audiència més gran és l’espanyola. La lògica és senzilla: un polític que prioritza la projecció personal sobre el projecte col·lectiu acaba parlant per al mercat mediàtic on pot tenir més impacte. I aquest mercat és Madrid, la televisió estatal, el trending topic en castellà. En el moment que un dirigent independentista entra en aquesta dinàmica, el marc que l’envolta —el dels mitjans, el del debat, el dels referents— és espanyol. L’espanyolisme banal no és necessàriament una opció conscient: por ser l’efecte secundari de voler ser famós en un espai que no és el teu.
A les organitzacions independentistes no pot haver-hi cap portaveu públic que flirtegi amb el regeneracionisme espanyol, amb la idea que l’alliberament del nostre país ha de passar per la transformació d’Espanya, o que la independència, la llengua i la cultura pròpies a la pràctica són qüestions secundàries davant de reptes més urgents. Tal com recordava en Xavi Oca a la darrera Veu, els independentistes interpretem la realitat a partir d’una anàlisi específica:
"Cap ni un dels problemes socials, econòmics i territorials que ens afecten, ni els atacs a la nostra llengua i a la nostra cultura (poden) ser superats sota la dominació d’un estat espanyol estructuralment extractiu, profundament catalanòfob, i en un procés clar de refeixistització."
Així doncs, cal evitar que persones que defensen que «els problemes reals de la gent» es resolen al marge de la qüestió nacional continuïn representant-nos.
L’advertència no és nova, però cal repetir-la: només es pot treballar per la independència amb independentistes. No amb qui creu que els Països Catalans són una peça de color diferent en el tauler general espanyol, ni amb qui confon l’emancipació nacional amb la regeneració de l’Estat, ni amb qui substitueix l’independentisme de combat per «retòrica de banlieue». La confusió ideològica no és una qüestió de matisos interns. És la porta d’entrada de la desorientació, i la desorientació, en política, sempre acaba beneficiant el contrari. Que el rufianisme hagi acabat en un expedient disciplinari hauria de ser una lliçó per a tothom. No per celebrar-ho —és una desfeta col·lectiva— sinó per aprendre’n. L’independentisme no pot cedir més posicions.
