Com a acte previ a la Diada d'enguany, Poble Lliure i La Forja – Jovent Revolucionari, van organitzar a Girona el diàleg “Parlem del futur de la UNITAT POPULAR CATALANA” entre Lluc Salellas —periodista, politòleg i batlle de Girona per Guanyem—, Àngels Torrents —secretària general de la Federació de Serveis Públics de La Intersindical— i Albert Botran —historiador i militant de Poble Lliure i la CUP— que va acollir una cinquantena d’assistents.
Albert Botran va començar amb un recorregut històric, ja que la unitat popular catalana no prové tan sols de la darrera dècada: “hi ha un primer creixement de l’independentisme agitatiu als anys vuitanta que anava tocant sostre, pel que, sense deixar de fer agitació, havia de trobar nivells més elevats d’incidència política transformadora i d’aquí surten les primeres candidatures municipalistes i la coordinació de batllies i regidories a través de l’Assemblea Municipal de l'Esquerra Independentista (AMEI), que enguany compleix quaranta anys”. Pel que fa al sindicalisme nacional i de classe, també comptà amb experiències pioneres que no es pogueren prioritzar per manca d'efectius; fins molt més recentment no es va poder començar a bastir un espai tan estratègic. Totes dues esferes impliquen un alt grau de maduresa política ja que cal negociar i treballar amb altres forces polítiques i amb el conjunt de la classe treballadora sense perdre de vista els objectius estratègics de l’independentisme d’esquerres.
Pel que fa a la disjuntiva entre tenir un peu al carrer i altre a la institució, Lluc Salellas ho presentà clarament: “la unitat popular ha de començar al carrer, es construeix des de baix, que és d’on poden sorgir els continguts i les propostes realment transformadores i revolucionàries que necessita el poble” amb l’advertiment que cal tenir en compte el context mundial hostil d'ofensiva conservadora: “és el carrer el mateix que el 1976? que el 1999? que el 2011? que el 2026? Són quatre moments totalment diferents” al mateix moment que no cal banalitzar les institucions: “si aquestes no fossin importants, l’extrema dreta no hi abocaria tants esforços per entrar-hi”. Aquestes permeten donar veu, teixir complicitats i acompanyar els moviments populars, així com establir vincles amb altres organismes i administracions per aconseguir avenços socials i nacionals. Tanmateix, cal tenir en compte els seus límits com són que xuclin tanta energia i esforços militants que no van al carrer, que promoguin l’acomodament, els frens burocràtics, la imposició de la normativa francesa i espanyola, els migrats recursos que deixa l’espoli fiscal, el cutterminisme electoralista, entre altres.
Les vagues del 3 d’octubre i del 8 de novembre de 2017 —de les més importants de la història del nostre país des de 1976 ençà— permeteren una gran visibilització, afiliació i creixement els nuclis sindicals de La Intersindical i marquen el punt d’inflexió del sindicalisme nacional i de classe com a palanca de canvi en la lluita per la independència, no exempt de reptes inicials com la introducció d’una cultura sindicalista entre els independentistes. Àngels Torrents explicà que “a les comarques gironines el sindicat va passar de la setena a la tercera posició i a l’haver guanyat molts sectors i delegats ara són una referència nacional i de classe. No podrem tenir un país més just i solidari amb els sindicats d’obediència estatal. No és una fórmula esgotada, ambdues lluites —la nacional i la social— són necessàries, ja que sense una República catalana no podrem millorar les condicions materials de vida de la classe treballadora, que no para de perdre poder adquisitiu i que rep serveis socials cada vegada de menys qualitat.” Quan es compara la nostra realitat amb altres s’extreu la conclusió que, tot i existir trets diferencials, es conclou que “on hi ha més vagues, els salaris són més alts,” que “el contrapoder i el conflicte són eines transformadores”.
El diàleg avançà comentant la situació actual en la qual fa falta superar la desmobilització la desorientació; en els darrers anys la dreta i l’extrema dreta han aconseguit canviar el marc mental d’un enemic encarnat en els poderosos (estats espanyol i francès, íbex-35, privatitzadors de serveis públics, grans tenidors, etc.) a un de polaritzador focalitzat en els sectors més vulnerables de la població. Es va fer l'autocrítica que durant el Procés de tots els partits, inclosa la CUP, que no es poden oferir grans expectatives amb un grau baix d’estructura organitzativa, quan molts avenços —que n’hi ha hagut, encara que inicialment fossin atacats ferotgement per les forces polítiques reaccionàries— s’aconsegueixen amb anys de feina. També s’haurien d’haver sabut potenciar més estructures unitàries vinculades al sobiranisme. Pel que fa al sindicalisme nacional de confrontació, s’assenyala la baixa afiliació —tots els oficis són necessaris i s’han de dignificar, sobretot, els que són menys qualificats— i que manquen una participació i representació engrescades —no s’han d’alimentar ni donar espais als sindicats que no tenen una obediència nacional—.
L’acte conclogué amb el convenciment que el conflicte nacional i social persisteixen i continuen més vigents que mai, pel que la unitat popular haurà de continuar vinculant estretament les condicions materials de vida de tothom amb la catalanitat. Es tracta de lliurar no només una batalla racional, sinó també emocional, davant la gran sensació d'inseguretat vers un futur sense expectatives per la classe treballadora catalana i els seus fills. Els nous programes de ruptura hauran de donar resposta a, entre altres drets populars, als salaris baixos i a l’encariment del preu de la vida, a l’accés als serveis públics i a la cultura.
