Al Baix Llobregat ho sabem prou bé. Quan Barcelona i la seva àrea metropolitana necessiten habitatges, carreteres, logística, polígons, aeroport, grans equipaments o noves infraestructures, sempre apareix algun espai on encabir-los. I sempre en cal una mica més. Més habitatges. Més carreteres. Més infraestructures. Més activitat. Més sòl. Però l'espai no creix.
Per posar un exemple, a Sant Just Desvern es discuteix sobre la Bonaigua i els 586 habitatges previstos a la part baixa de la Vall. Ahir discutíem sobre el Mas Lluí o sobre la mateixa Vall de Sant Just. En altres municipis els noms són diferents, però la lògica s'assembla massa.
Cada projecte es presenta per separat. Cada projecte sembla assumible. I cada projecte té una necessitat social que el justifica. Per això ens hauríem de fer una pregunta incòmoda: Construïm perquè la gent pugui viure millor o perquè el sistema necessita continuar construint?
L'habitatge no és mercat immobiliari
Necessitem habitatge. És indiscutible. Els joves han de poder emancipar-se. Les classes populars no poden ser expulsades dels pobles on han viscut. Les persones que arriben han de poder trobar un lloc digne on viure. Però necessitar habitatge no significa alimentar encara més el mercat immobiliari.
Si després de dècades construint cada vegada resulta més difícil accedir a un habitatge, alguna cosa falla. Podem construir-ne milers més, però si els preus continuen seleccionant qui pot viure en cada municipi, no estarem solucionant el problema. Estarem ampliant el negoci. I l'habitatge protegit no pot convertir-se en la coartada social que justifiqui qualsevol gran operació immobiliària.
L'habitatge és un dret. El mercat immobiliari és un negoci. No confonguem una cosa amb l'altra.
I si realment considerem l'habitatge un dret, aquest dret ha de prevaldre sobre les lleis del mercat. No podem acceptar que sigui exclusivament la capacitat adquisitiva la que decideixi qui pot viure a Sant Just, a Molins de Rei, a Castelldefels o a qualsevol altre municipi.
No volem pobles per a rics.
Perquè deixar que el mercat distribueixi la població segons la renda té un altre nom: segregació social. Planificar també és combatre les desigualtats. Planificar no consisteix només a decidir on posem habitatges, carreteres o equipaments. També significa decidir quina societat volem. No tindria gaire sentit defensar un país territorialment equilibrat si acabéssim construint una societat profundament desigual.
Ni preservar físicament un poble mentre les classes populars que l'han construït socialment han de marxar perquè ja no poden pagar-hi un habitatge. Els poders públics han d'intervenir en el mercat si volem garantir realment el dret a l'habitatge. No per facilitar indefinidament noves promocions, sinó per ampliar el parc públic, rehabilitar, mobilitzar habitatges i impedir que l'especulació decideixi la composició social dels nostres pobles i ciutats.
Menys habitatge com a negoci. Més habitatge com a dret.
Planificar també és redistribuir. Redistribuir recursos, oportunitats i serveis entre les diferents parts del país, però també garantir que dins de cada poble puguin conviure persones de rendes i procedències diferents. Perquè fer comunitat exigeix compartir espai.
Volem continuar sent pobles
Què volem que siguin Sant Just, Sant Feliu, Molins de Rei, Sant Boi, el Prat o la resta de municipis del Baix Llobregat d'aquí a trenta anys? Una successió de barris residencials perfectament connectats amb Barcelona? O pobles i ciutats amb vida pròpia? Nosaltres volem continuar vivint en pobles i fer comunitat. I fer poble no és només construir pisos.
Fer poble són escoles, associacions veïnals, entitats culturals, clubs esportius, comerç de proximitat, cultura popular, places, carrers i persones que participen en allò que passa al seu voltant. Però fer poble també significa que hi pugui viure tothom. Els joves. Els treballadors. La gent gran. Les famílies amb rendes modestes. Les persones que acaben d'arribar. Podem créixer en habitants i decréixer en comunitat.
I podem preservar físicament un poble mentre socialment el convertim en un espai reservat a les classes benestants. Això tampoc és fer poble. No volem ciutats dormitori. Però tampoc volem pobles aparador.
El Baix Llobregat no és una reserva de sòl
Durant dècades, el Baix Llobregat ha assumit una part enorme de les necessitats metropolitanes: autopistes, autovies, ferrocarrils, aeroport, polígons industrials, logística, grans superfícies i creixement residencial. I encara conservem el delta, el Parc Agrari, el riu, Collserola i espais naturals que han sobreviscut a una enorme pressió urbanística. No són solars pendents de trobar una utilitat econòmica. Hi ha d'haver límits.
Però aquests límits no es poden decidir municipi a municipi. El problema supera el Baix Llobregat i afecta també el Maresme, els Vallesos, el Barcelonès i altres comarques sotmeses a dinàmiques semblants. Allò que anomenem àrea metropolitana desborda les seves pròpies fronteres administratives. I, en última instància, el problema és nacional.
Planificar el país
Catalunya necessita una planificació de país. Però planificar no significa calcular quants habitatges necessita l'àrea metropolitana i repartir-los pels municipis. Això és administrar el creixement. Planificar significa decidir on necessitem habitatge públic, on cal rehabilitar, on situem l'activitat econòmica, quines infraestructures són necessàries, quins serveis garantim arreu i també quins espais no s'han de construir mai. Significa preguntar-nos per què continuem concentrant població, activitat econòmica, institucions i oportunitats al voltant de Barcelona mentre altres parts del país perden població, serveis i possibilitats de futur.
La Declaració de la Panadella ha tornat a posar sobre la taula aquesta Catalunya a dues velocitats i la necessitat de corregir els desequilibris territorials. Però cal anar més lluny.
No es tracta només de descentralitzar recursos. Cal descentralitzar país.
Fer possible que viure, treballar, estudiar o desenvolupar un projecte de vida lluny de Barcelona no comporti tenir menys oportunitats.
I això significa distribuir activitat econòmica, serveis, coneixement i cultura, però també poder, institucions i capacitat de decisió. Pensar Catalunya d'una altra manera.
No hi ha Barcelona i «el territori»
Fins i tot el llenguatge ens traeix. Parlem constantment de «Barcelona i el territori». Quin territori? El territori és Catalunya.
Barcelona també és territori. El Baix Llobregat és territori. El Penedès és territori. El Pirineu és territori. Ponent és territori. Les Terres de l'Ebre són territori. Les comarques gironines són territori. No hi ha Barcelona i després una cosa indefinida anomenada «territori». Hi ha país.
Les comarques no són la perifèria de Barcelona ni la reserva on situar allò que la metròpoli necessita. Barcelona és la capital de Catalunya i una peça fonamental del país. Però Barcelona no és Catalunya. Ni Catalunya és Barcelona i la resta. Planificar Catalunya no pot significar planificar Barcelona i gestionar després les conseqüències sobre la resta del país.
Necessitem un país en xarxa, amb pobles i ciutats vius, amb activitat econòmica, universitats, cultura, serveis, habitatge i oportunitats distribuïdes arreu.
I si ampliem la mirada nacional més enllà dels límits administratius de l'autonomia, apareix el nostre marc nacional complet: els Països Catalans. No com una suma de perifèries, sinó com una xarxa de pobles, ciutats i comarques amb capacitat de decidir el seu futur.
Decréixer per créixer
Per això no hauríem de tenir por de parlar de decreixement. Decréixer no significa empobrir-nos. Significa decidir què no pot continuar creixent. Menys especulació immobiliària. Menys habitatge de luxe. Menys ocupació de sòl. Menys pressió sobre els espais naturals. Menys mobilitat obligada. Menys concentració. I més habitatge públic. Més transport públic. Més escoles. Més serveis. Més comerç de proximitat. Més associacionisme. Més cultura popular. Més participació.
Decréixer en allò que ens converteix en mercat. Créixer en allò que ens converteix en comunitat.
Això és planificar. I això també és lluitar contra les desigualtats. No decidir simplement on construirem els pròxims deu mil habitatges, sinó decidir com volem viure i quin país volem construir. Perquè darrere del debat de la Bonaigua, del Baix Llobregat, de l'habitatge o de la concentració metropolitana hi ha una mateixa qüestió: Volem continuar administrant un creixement que sembla no tenir mai final o volem començar a planificar el país?
Nosaltres volem continuar sent pobles. Volem fer comunitat. Volem preservar el territori. I volem pobles on el dret a viure-hi no depengui dels diners que cadascú tingui al compte corrent. Perquè el territori no és allò que queda fora de Barcelona.
El territori és Catalunya. I si alcem la mirada més enllà dels límits administratius imposats, el país són els Països Catalans. Perquè el territori és això: el país.
