Aquest és probablement el principal balanç polític dels seus dos primers anys. Illa no ha vingut a resoldre el conflicte entre Catalunya i l’Estat, sinó a donar-lo per acabat. No ha normalitzat les aspiracions independentistes d’una part molt important del poble català: ha intentat normalitzar que aquestes aspiracions desapareguin de l’agenda política.
La seva «normalització» consisteix precisament en això: administrar l’autonomia i presentar la renúncia com si fos estabilitat.
Un país que acumula problemes
Però darrere aquesta fotografia institucionalment tranquil·la hi ha un país que acumula problemes. Rodalies continua convertint els desplaçaments quotidians de milers de persones en una loteria. Els serveis públics acumulen mancances. L’educació inicia setembre sota l’amenaça de noves mobilitzacions. Les biblioteques preparen vagues. L’accés a l’habitatge expulsa cada vegada més persones dels seus barris i municipis. La pressió turística continua devorant territori i condicionant la vida quotidiana. I els conflictes ambientals demostren que, quan entren en contradicció els interessos econòmics i la preservació del país, massa sovint acaba perdent el territori.
Mentrestant, el català continua retrocedint en l’ús social i l’estat espanyol manté intactes bona part dels mecanismes polítics, judicials i econòmics que condicionen l’autogovern. Davant d’això, el Govern respon amb anuncis, plans, reunions, fotografies i promeses. Sempre hi ha una solució en preparació. Sempre hi ha una inversió que arribarà. Sempre hi ha una reunió que ho desencallarà. Sempre hi ha un futur en què tot funcionarà millor. El problema és el present.
Illa representa una concepció molt concreta de la Generalitat: una administració que no ha de confrontar políticament amb l’estat espanyol ni tan sols quan els interessos de Catalunya ho exigirien. El resultat és una Generalitat que reclama, negocia i espera.
Espera Rodalies. Espera inversions. Espera infraestructures. Espera competències. Espera finançament. Espera que Madrid compleixi. Catalunya porta dècades esperant.
Precisament això és el que l’independentisme havia posat en qüestió: la convicció que els grans problemes estructurals del país es podrien solucionar indefinidament dins d’un estat espanyol que concentra les principals eines de poder polític, econòmic i judicial.
El 2017 va demostrar que una part molt important de la societat catalana havia deixat d’estar disposada a esperar. Dos anys d’Illa han intentat fer-nos tornar al punt de partida.
I hi ha una paradoxa especialment reveladora: el PSC governa la Generalitat i el PSOE governa l’estat espanyol. Ja no es pot atribuir sistemàticament l’incompliment dels compromisos o els conflictes competencials a l’existència de dos governs políticament enfrontats. Governen els mateixos i Catalunya continua esperant.
Això obliga a preguntar-se si el problema és simplement de gestió o si respon a una concepció subordinada de Catalunya: una Generalitat autoritzada a administrar, però sense disposar de les principals eines de sobirania.
ERC i els Comuns no poden mirar cap a una altra banda
Però Salvador Illa no va arribar sol al Palau de la Generalitat. Va necessitar els vots d’ERC i els Comuns. I això també forma part del balanç.
No és políticament acceptable investir un president, fer possible el seu Govern i, quan apareixen les conseqüències d’aquella decisió, comportar-se com si tot fos responsabilitat exclusiva del PSC.
ERC haurà d’explicar durant molt de temps per què, després de l’1 d’Octubre, de la repressió, de la presó, de l’exili i d’haver defensat que Catalunya necessitava avançar cap a la independència, va acabar facilitant la presidència de Salvador Illa.
Pot argumentar acords, compromisos i contrapartides. Però els acords també s’han de jutjar pels resultats. I dos anys després la pregunta és inevitable: què ha guanyat Catalunya políticament amb aquella investidura?
Els Comuns tampoc poden presentar-se simplement com a observadors crítics. Van contribuir a fer possible aquesta majoria i comparteixen responsabilitat en l’estabilitat d’un Govern que sovint practica polítiques molt allunyades del discurs que proclamen.
Donar els vots té conseqüències. I una de les conseqüències és assumir responsabilitats.
La gran operació de desmobilització
Però el problema més profund d’aquests dos anys no és només la gestió. És polític.
L’arribada d’Illa a la Generalitat va formar part d’una operació destinada a transmetre que el conflicte català havia acabat. Calia substituir independència per gestió, ruptura per pacte, mobilització per estabilitat i conflicte democràtic per normalitat institucional. Tot havia de tornar al seu lloc.
La Generalitat administraria. Madrid decidiria. I Catalunya negociaria les engrunes de cada nova carpeta competencial. Aquesta és la normalitat que se’ns ofereix. Una autonomia sense projecte nacional propi.
Però darrere aquesta operació hi ha una pregunta que continua sense resposta: i si molts dels problemes que arrossega Catalunya no fossin simplement conseqüència d’una mala gestió? I si el problema fos també la manca de poder polític per decidir?
Rodalies, infraestructures, fiscalitat, habitatge, energia, llengua, immigració, model productiu, territori o serveis públics no són compartiments independents. Tots estan condicionats, en graus diferents, per qui disposa dels recursos i de la capacitat última de decisió.
El conflicte català no va començar el 2010
Aquí cal desmuntar una altra idea que s’ha intentat imposar: que el conflicte català va començar amb la sentència contra l’Estatut del 2010 i que, superat el procés independentista, Catalunya podria retornar a la situació anterior. El conflicte català no va néixer el 2010. El 2010 es va tornar a visualitzar massivament.
Les seves arrels històriques venen de molt més lluny. La derrota de 1714 i la posterior abolició de les institucions pròpies van obrir un conflicte de sobirania que, amb formes, protagonistes i intensitats diferents segons cada període, no ha estat resolt. La Transició va oferir una nova oportunitat per abordar-lo. Una part de l’oposició antifranquista defensava que la recuperació de les llibertats democràtiques havia d’anar acompanyada del reconeixement dels drets nacionals i del dret d’autodeterminació. Però una part majoritària d’aquella oposició va acabar optant per la reforma en lloc de la ruptura democràtica i va acceptar el marc constitucional de 1978. Es va confiar que l’estat espanyol de les autonomies permetria resoldre progressivament la qüestió catalana. No va ser així.
L’autonomia va canalitzar el conflicte, el va institucionalitzar i durant determinats períodes el va esmorteir. Però no en va eliminar la causa fonamental: Catalunya continuava sense ser reconeguda com un subjecte polític amb capacitat per decidir lliurement el seu futur.
El 2010, per tant, no apareix un conflicte nou. El que es produeix és la constatació, per part d’una franja cada vegada més àmplia de la societat catalana, dels límits del pacte autonòmic.
I aquesta constatació conduirà al gran cicle de mobilització independentista i a l’1 d’Octubre de 2017. El procés no va inventar el conflicte català. En va ser una nova expressió històrica.
L’autonomia, un carrer sense sortida
Dos anys de Govern Illa havien de demostrar que aquella etapa havia quedat definitivament superada. Que Catalunya podia tornar a funcionar dins d’una estabilitat autonòmica sense plantejar-se la qüestió de la sobirania. Però és precisament aquesta hipòtesi la que torna a mostrar els seus límits.
L’autonomia permet administrar competències i gestionar serveis, però no proporciona les eines necessàries per decidir sobre totes les qüestions fonamentals del país. Catalunya genera recursos, suporta les conseqüències de decisions que sovint no controla i ha de negociar permanentment amb l’estat espanyol competències, inversions i traspassos. I quan reclama més capacitat de decisió topa amb els límits del mateix estat espanyol.
L’autonomia s’ha convertit en un carrer sense sortida per als anhels de llibertat del poble català. Fer desaparèixer un conflicte del discurs oficial no significa haver-lo resolt. Però constatar-ho tampoc no és suficient. Si l’autonomia és un carrer sense sortida, la pregunta inevitable és com se’n surt.
No es tracta de tornar al procés
Per a l’independentisme això significa tornar a plantejar una qüestió que durant els darrers anys ha quedat massa sovint ajornada: com s’arriba realment a la independència? La resposta no pot consistir simplement a tornar al 2017.
L’1 d’Octubre va demostrar una capacitat extraordinària d’organització popular, mobilització i desobediència democràtica. Però els dies posteriors també van mostrar els límits d’una estratègia que havia dipositat una confiança excessiva en les institucions autonòmiques per executar una ruptura amb l’estat.
Les institucions són necessàries. Però no són suficients. Una ruptura política d’aquesta magnitud exigeix construir una força democràtica capaç de sostenir-la davant la resposta de l’estat espanyol. I aquesta força no es construeix només al Parlament.
Recuperar una política rupturista
Cal recuperar, per tant, una política rupturista. Ruptura no significa gesticulació. Tampoc declaracions solemnes sense conseqüències ni convertir qualsevol desacord amb l’estat espanyol en una representació simbòlica de confrontació.
Una política rupturista significa construir les condicions polítiques i socials que permetin qüestionar efectivament els límits imposats per l’estat espanyol i exercir progressivament espais de sobirania. Això obliga l’independentisme a tornar a arrelar-se en els conflictes reals del país.
La defensa de la llengua, l’habitatge, els serveis públics, les infraestructures, els salaris, l’energia, el territori o el model productiu no poden quedar separats de la qüestió nacional. Són alguns dels espais on es manifesta quotidianament qui decideix, qui disposa dels recursos i quina capacitat té Catalunya per governar-se.
La independència no pot aparèixer únicament com una reivindicació institucional situada al final del camí. Ha de servir també per explicar per què Catalunya necessita poder polític. I això requereix una societat organitzada amb capacitat pròpia. No es tracta que la societat mobilitzada acompanyi les institucions. Es tracta que existeixi un moviment polític i social del qual les institucions siguin una eina més.
Això significa construir organització als barris, als centres de treball, a les universitats, als pobles i a les ciutats. Significa reforçar el sindicalisme nacional i combatiu, el moviment en defensa de la llengua, les lluites pel territori, l’organització juvenil i totes aquelles estructures capaces de generar consciència, solidaritat i capacitat de mobilització. Perquè una ruptura no es decreta. Es construeix.
I es construeix acumulant poder polític i social: organització, capacitat de mobilització, estructures pròpies, solidaritat davant la repressió, implantació territorial i una majoria social conscient que la independència difícilment serà concedida des de l’estat espanyol. Això també implica abandonar la política de l’espera.
Esperar que canviï l’estat espanyol. Esperar que Europa resolgui el conflicte. Esperar que els tribunals facin la feina de la política. Esperar una nova correlació parlamentària. Esperar unes circumstàncies internacionals perfectes.Tots aquests factors poden tenir importància. Però cap d’ells substitueix una estratègia pròpia.
Tornar a plantejar la ruptura
Dos anys d’Illa havien de demostrar que l’independentisme era una etapa superada. Però Rodalies continua fallant, el finançament continua pendent, el català continua retrocedint i les grans decisions continuen condicionades per una relació política en què Catalunya no disposa de plena sobirania.
ERC i els Comuns van contribuir a fer possible un Govern que havia de certificar aquest retorn a l’estabilitat autonòmica. Dos anys després, també ells han de respondre del balanç d’aquella aposta.
El conflicte continua existint perquè continua existint la contradicció que l’origina: un poble que aspira a decidir el seu futur i un Estat que no li reconeix aquesta sobirania.
L’alternativa, per tant, no pot consistir simplement a administrar millor els límits de l’autonomia. Tampoc a repetir mecànicament el camí del 2017.
Cal recuperar una política de ruptura democràtica que entengui que la independència no es construirà exclusivament des de les institucions, sinó mitjançant l’organització, la mobilització, la desobediència civil, la construcció de poder popular i unes institucions disposades, quan arribi el moment, a posar-se al servei d’aquesta força.
El Govern Illa havia de demostrar que l’independentisme era innecessari. Dos anys després, està demostrant exactament el contrari. I si l’autonomia és un carrer sense sortida, la qüestió ja no és com gestionar-la millor. La qüestió és com superar-la.
I això torna a posar damunt la taula una paraula que la normalització havia volgut esborrar: ruptura.
