Parlar avui d'habitatge és parlar d'un dels temes de més actualitat a Catalunya. En aquest article ens centrarem en el Principat però és evident que l'accés a un habitatge, és un problema molt greu fins i tot a la UE. A juliol de 2026 la situació és dramàtica, els preus s'han disparat des de fa anys però la darrera dècada han fet un salt meteòric que ha situat un dels elements més importants en la vida de les persones, l'habitatge, com un luxe inabastable.
Repassem algunes dades. Accedir a un habitatge de lloguer o de compra absorbeix bona part dels ingressos mensuals de la classe treballadora. El salari net mitjà a Catalunya és de 1600-1750 € mensuals per 14 pagues ( parlem de mitjana però a Catalunya el 10% de la població activa viu amb uns 1200 € mensuals, equivalent al SMI) i el preu mitjà de l'habitatge de compra oscil·la entre els 2600€-2800€ /m2 (*IDESCAT). Això vol dir que una persona de classe treballadora ha de destinar el 45% dels seus ingressos procedents de les rendes del treball a pagar habitatge. I si la compra es fa en solitari hi ha de destinar més del 65%.
En el cas dels habitatges de lloguer, la mitjana de preus és de 861€/mensuals (*NCASOL) , és dir, el 43-50% del salari; també aquí hi ha diferències territorials molt destacables, a Barcelona capital, Girona o Castelldefels. Un habitatge de 70 m2 pot superar els 1400E de lloguer.
Les dades presentades son una mitjana, però és evident que hi ha diferències substancials entre territoris i comarques. Els preus més tensionats es troben a les capitals i capçaleres de comarques, a les zones costaneres i les zones turístiques, tant marítimes com de muntanya.
Sigui com sigui, les enquestes del CIS i del CEO situen l'accés a l'habitatge, com el principal problema o preocupació pels catalans i catalanes. Tanmateix, lluny de solucionar-se, el problema es cronifica i afecta a àmplies capes de la societat: joves, dones, immigrants, homes i dones en procés de separació, jubilats i jubilades, treballadors i treballadores en actiu... principalment classes treballadores que necessiten un habitatge per viure i el mercat no els ofereix cap solució sinó un augment generalitzat de preus i una barrera infranquejable.
El model productiu del país, basat en els serveis i el turisme, és des del meu punt de vista un dels elements centrals responsables d'aquesta situació. Catalunya bat records de turistes, superant la xifra dels 20 milions anuals de visitants. I això ha disparat el cens del país, que ja supera de llarg els 8 milions d'habitants i avança imparable cap a una Catalunya superpoblada.
Des de les esquerres es proclama constantment que l’habitatge és un dret i no una mercaderia, però la realitat s’encarrega de desmentir aquestes afirmacions. L’article 47 de la Constitució Espanyola afirma que els ciutadans espanyols tenen dret a un habitatge digne i els articles 26 i 47 de l’Estatut de Catalunya s’expressa en termes similars pel que fa als ciutadans que viuen a Catalunya. A la pràctica no deixa de ser paper mullat i el que s’imposa amb força és la realitat d’un mercat saturat, copat per especuladors professionals i una demanda creixent.
El paper històric dels especuladors immobiliaris està molt clar: la banca i els lobys vinculats a les promotores immobiliàries, constructores incloses, s’han encarregat que l’habitatge sigui més un valor de canvi que no pas un valor d’ús. Òbviament, el paper servil de les institucions polítiques i els partits institucionalitzats, han facilitat aquesta deriva.
Des de la dreta més neoliberal fins al centredreta i centreesquerra més liberal es posa en l’accent en receptes clàssiques i es fan crides a incrementar l’oferta, a construir més, a eliminar barreres administratives ( que vol dir donar ales al campi qui pugui i construir arreu, inclòs a espais protegits i a sòl no urbanitzable) i a facilitar el crèdit per endeutar a la gent. Des de l’esquerra es posa l’accent en la regulació i la limitació de preus. Unes regulacions tímides i insuficients, i que es neguen a assumir la complexitat d’una demografia desbocada d’una banda, i de l’altra d’unes institucions democràtiques febles i sense marge de maniobra davant el poder omnipresent del mercat i els agents especuladors.
La realitat crua i dura és que cap de les dues vies està donant resultats palpables. Ni les regulacions limitades ni les receptes liberals. Passen els anys i des que va esclatar la bombolla immobiliària l’any 2008 ( ja fa 17 anys!) l’habitatge és com més va de més difícil accés. En paraules més clares: és més car que mai i molta gent no hi pot accedir.
Des de la crisi immobiliària i fins avui han passat quasi 2 dècades. I han sorgit moviments socials que han canalitzat part de les demandes ciutadanes, però ja hem vist per a què va servir la PAH ( col·locar càrrecs en institucions) i quins resultats està donant el SLL, malgrat les bones intencions. La situació és d’emergència i s’està cronificant.
Podríem abocar tones de literatura dedicades a analitzar la situació, però més que fer diagnòstics i quedar-nos en el que podria ser, cal passar a l’acció. I la única manera de passar a l’acció és intervenint el mercat, malgrat les conseqüències greus que tindria una intervenció global. La reacció dels mercats seria furibunda i hi hauria efectes no previstos que a curt termini no millorarien les coses, però és l’únic mecanisme per a què a mig termini hi hagi algun canvi i millora.
Actualment vivim en un caos on l’habitatge, que és un element substancial en la vida d’una persona, s’està convertint en un luxe inabastable. I aquesta realitat conviu amb una dualitat oposada: persones que disposen d’habitatge, que tenen segones, terceres i fins i tot quartes residències. Algun dia caldrà posar llum a aquestes dades perquè és fàcil que a la Catalunya del segle XXI convisquin realitats molt polaritzades, i això seria una llavor de destrucció de la societat catalana.
Si volem combatre la pobresa, si volem evitar que les desigualtats es cronifiquin, si volem que Catalunya sigui una terra d’acollida i arrelament i no un país caòtic, de desigualats, cal fer reformes estructurals per blindar l’habitatge, i per blindar-lo és necessari treure l’habitatge de la lògica de l’oferta i la demanda, tot un repte.
Però per assolir aquest repte primer de tot és necessari assumir que cal fer intervencions dures, expropiacions i tancaments de frontera, posar límits al capital, al turisme i al flux demogràfic. Si no s’assumeix aquesta dura realitat seguirem a la deriva i la situació seguirà empitjorant; arribarem a preus inabastables i la societat catalana, ja molt feble actualment, es partirà en bocins i es sumirà en el més absolut dels caos, és a dir, el paradís pel capitalisme desregulat. Per tant, habitatge o caos, hem de triar.
Hi ha algun partit polític a Catalunya disposat a transitar per aquesta via? Molt em temo que de moment la resposta serà negativa. El temps posarà les coses al seu lloc, sense dubte.
