Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Continuar fins a guanyar
26/03/2018 Carles Castellanos

Ara ja no ens aturarem. Perquè aturar-se seria perdre. Continuarem i persistirem fins que aconseguirem desfer-nos dels abusos d’aquest estat espanyol mafiós. La seva mateixa arbitrarietat ens fa tenir més força i més impuls de llibertat. La repressió d’aquest estat hostil, ja desfermada aquest final de març, genera grans mobilitzacions de protesta que mostren el rebuig que provoca i la voluntat creixent d’alliberar-nos-en.

El fet és que l’estat espanyol s’està realment enfonsant en el fang, enterrant-se a Catalunya; està aconseguint que cap persona amb sentiments democràtics mínims tingui cap mena d’interès a pertànyer a aquest estat arbitrari i basat en la imposició.

El més sorprenent d’aquesta confrontació és, però, que aquest procés de desconnexió d’àmplies masses populars a Catalunya, no sembla que comporti cap intent de modificació del seu programa sinistre de repressió, per part de les forces que dominen aquest règim espanyol franquista ressuscitat. En la seva ideologia d’inspiració militarista, l’estat espanyol no té cap altra proposta envers Catalunya que la continuació de la repressió i la guerra psicològica, amb un únic objectiu d’esclafar i provocar la por: l’instrument d’adhesió és sols la por i la coacció. Avui ja tenim la convicció plena que, al nostre país, ells ja no hi volen ciutadans democràtics sinó tan sols esclaus. I els volen (ens volen) espanyolitzats a fons, és a dir, castellanitzats i descatalanitzats, i fins i tot adoradors de les forces d’ocupació espanyoles. I la veritat és que no se’n sortiran perquè el que fan, com he exposat, va en sentit contrari, fomenta només un rebuig creixent.

Triar el terreny de lluita

Tota aquesta ofensiva de l’estat franquista no ha de quedar sense resposta. Però cal que tinguem molt clar que, en la nostra resposta, som nosaltres els qui hem de triar el terreny que ens sigui més favorable, no hem de jugar en el terreny que trien ells, que és el de la judicialització, l’amenaça i la violència.

És per això (perquè hem de saber triar el terreny més favorable a la nostra lluita) que és absurd pensar-se que el nivell màxim de confrontació ha de ser el Parlament de Catalunya. Les institucions autonòmiques catalanes no poden ser avui la punta de llança de res. I potser ni tan sols poden ser cap llança. Han de ser més aviat una paret, mur de contenció en defensa dels drets del poble català i de denúncia, tot donant cobertura als avanços del moviment popular cap a la Independència i la República, a partir de la protecció dels drets democràtics incloent-hi el dret d’autodeterminació.

Contra l’ocupació: no-violència activa i rebuig dels monopolis

La nostra lluita actual és fonamentalment una lluita contra l’ocupació, que no és altra cosa que el conjunt d’iniciatives cíviques i mobilitzacions que tenen com a objectiu combatre sistemàticament totes les formes d’ocupació i mostrar el nostre rebuig als monopolis estatals, fins a fer-los comprendre que la nostra llibertat és millor per a ells que no pas voler-nos mantenir esclavitzats per la força a Espanya.

Aquesta lluita “no violenta” però “activa” ja s’està desenvolupant per mitjà de la dinamització de nombrosos grups de defensa de la República arreu del territori.

Confrontació de legitimitats: Puigdemont president

I també s’està avançant en la confrontació de legitimitats des de l’exterior, fora de les grapes de l’estat espanyol. I és, en aquesta perspectiva de confrontació de legitimitats, que ara seria justament el moment d’escollir Carles Puigdemont com a president de la Generalitat de tal manera que, després de les darreres resolucions de l’ONU sobre el dret inalienable a l’elecció que té tot candidat, el contrast de legitimitats (entre el règim monàrquic espanyol i la República catalana) es posaria més cruament en evidència.

Organització: el Consell de la República com a instrument popular unitari

Per tot plegat el moviment per la Independència i la República, s’ha d’organitzar, d’una manera més i més sòlida. I, en aquest sentit, ens cal unificar aquestes potencialitats en una sola proposta organitzativa, el Consell de la República com és definit en algunes aportacions recents: com una agrupació tant de les realitats territorials, sectorials i cíviques del moviment, com de la legitimitat representativa que s’està articulant a l’exterior. Els partits polítics també s’haurien d’integrar en aquesta proposta d’unitat per a aquesta nova etapa de lluita, contribuint, com hem dit, a enfortir des del camp institucional els objectius del conjunt.

Només així podrem avançar, continuant el nostre camí fins a escapar de les urpes del règim monàrquic espanyol. No hem de perdre més temps per a trobar i construir la disposició dels objectius, del terreny de lluita i de l’organització que ens sigui el més favorable possible. Fins a guanyar la República.

Carles Castellanos

Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid