x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
L’engany del liberalisme
09/07/2017 Carles Castellanos

Després d’anys d’haver desaparegut del llenguatge polític del nostre país, el liberalisme sembla que torna a treure el nas. Ho fa tímidament i de manera confusa, festejat per nens de casa bona i per pseudointel·lectuals de la petita burgesia d’inspiració postmoderna; malgrat les limitacions podem dir, però, que a hores d’ara ja se li veuen les intencions. Caldrà que hi estiguem atents.

Les raons d’aquesta inesperada resurrecció són clares, a la nostra manera de veure: El capitalisme, que ha entrat en una crisi ideològica severa des de fa anys, es troba avui en un mar de contradiccions amb tot el seu bagatge ideològic en hores baixes. La fallida mundial de la doctrina socialdemòcrata, fagocitada per la voracitat d’un capitalisme sense gaire marge econòmic de subsistència, ha portat a un intent desesperat de revitalització de les velles (i caduques) doctrines liberals a la manera de taula de salvació d’urgència.

Tot i que en el context actual (de proletarització massiva de la població) les tesis del liberalisme tenen tot l’aire d’un sarcasme elitista, la combinació perversa amb algunes restes de la ideologia postmoderna pot ser nefasta per a les classes populars. Aquest poti-poti enganyós pot ajudar a estendre diferents formes d’alienació política i d’anestèsia de la consciència sobre la realitat social, damunt alguns sectors d’unes classes populars desorientades per les contradiccions i les mancances constants dels discursos dominants. La desorientació és tan gran que s’han arribat a combinar les posicions d’esquerra amb el liberalisme, formant una parella, si més no, singular, com veurem.

És important, doncs, recordar un cop més què és realment el liberalisme, què en sabem de les seves experiències en el món contemporani.

I l’experiència ha mostrat amb claredat que el liberalisme no és altra cosa que la ideologia de la burgesia ascendent en la seva oposició a l’antic règim de la monarquia absoluta. Una revolució antimonàrquica com la francesa controlada per la burgesia ja va deixar clar ben aviat l’evolució dels principis liberals de llibertat, igualtat i fraternitat cap a una caricatura d’ells mateixos, convertint la llibertat política en diferents formes de representació indirecta per delegació política (limitada inicialment als mascles i als propietaris), i restringint la igualtat i la fraternitat dins els estaments dominants (defensa de la propietat individual dels béns acumulats i dels mitjans de producció, prohibició del dret de vaga, explotació del treball, divisió de la població en àrees geogràfiques diferenciades segons el seu origen social, foment de l’expansió imperialista etc.).

La doctrina liberal ha estat sempre marcada, en les seves diferents versions (més “moderades” o més “exaltades”) per aquesta funció de defensa del model econòmic capitalista al qual li ha servit de justificació: liberalisme vol dir llibertat total per al capitalisme, desregulació econòmica, desaparició de l’estat com a mitjà de protecció contra les desigualtats individuals i socials etc. (laissez faire, laissez passer: llicència per al “campi qui pugui” econòmic i social).

El liberalisme enganya, doncs, perquè manipula el concepte de llibertat convertint-lo en una llicència per a portar a terme, sense escrúpols, pràctiques antisocials.

Sorprèn l’alegria amb què suposats articulistes d’esquerra se sumen a la doctrina liberal, confonent allò que representa el liberalisme amb les idees llibertàries, dues denominacions que només tenen en comú l’etimologia i també (per raons ben diferents) el rebuig a l’estat.

Tothom hauria d’estar a favor de la desaparició de l’estat com a ens controlador de la vida de les persones i només hauria d’existir en el seu vessant social, per a cobrir les àrees d’incertesa que existeixen en tota societat. Allò que diferencia el liberalisme de les doctrines socials de les classes populars és, doncs, “el quan” i el “com”. Perquè l’estat contemporani té associada una funció social que no es pot abandonar a l’atzar o a la incertesa.

Haurem de renunciar, com insinuen el liberals d’ara i de sempre, a la tasca reguladora de l’estat (de la República del poble) en un moment en què les agressions del capitalisme estan fent estralls entre les classes populars d’arreu del món i al nostre país?

Com es pensen que evitarem els desnonaments, la misèria salarial i energètica, la destrucció dels llocs de treball, la globalització salvatge? Amb un Verkami de les bones ànimes pietoses? Acudint a la caritat dels fons de les esglésies cristianes o amb l’ajut de les mesquites finançades pels saudites? No hi haurà un retorn al passat, malgrat el que prediquin alguns liberals ressuscitats.

Caldrà demanar, per tant, als nostres “pensadors” una mica de seriositat i exigir-los que siguin conscients d’allò que escriuen, més enllà d’aquesta mena divertiment buit que és la manipulació irresponsable dels conceptes, alegres filigranes de la frivolitat postmoderna.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
(cc) 2006 - 2017 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid