x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
El negacionisme nacional, darrer reducte de la ideologia espanyolista
09/06/2017 Carles Castellanos

El pas del franquisme al règim parlamentari que el va seguir, i l’evolució de la sensibilització política des de l’autonomisme a l’independentisme, no poden haver tingut lloc sense conseqüències. Cal ser conscients que tot plegat ha afectat amplis sectors de la població i en un període relativament breu de temps.

És així que, al si del moviment popular per la independència, que ha pres en pocs anys un important abast de masses, han anat apareixent de manera intermitent diverses formulacions polítiques que han començat a parlar de l’existència d’una mena d’independentisme que es podria qualificar d’“anacional” o “postnacional”; o també uns altres que han defensat la necessitat d’un independentisme que estigués desproveït de discurs nacional.

En un article recent en aquest mateix portal de “llibertat.cat” (article intitulat: “Un moviment nacional-popular i una estratègia pròpia” - desembre 2016) jo mateix he remarcat la importància fonamental de la perspectiva nacional (estratègica) en l’independentisme per a no deixar el nostre moviment a mercè de tacticismes de curta volada. Explicava en aquell escrit com l’articulació adequada de la lluita social i la lluita nacional havia donat lloc a posar a l’ordre del dia la ruptura democràtica de la independència sense abandonar les lluites socials que havien anat configurant un espai d’unitat popular.

Aquests dos àmbits d’acció combinats són, a parer meu, la clau dels avanços que ha anat aconseguint que el procés cap a la independència hagi anat desplegant una consciència democràtica radical i republicana, una alternativa social i política. Són àmbits complexos, articulats al voltant de dos discursos dominants diferents, però complementaris: L’espai de la Ruptura Democràtica per la Independència s’articula entorn del discurs de la radicalitat democràtica. I l’espai de la Unitat Popular al voltant de les lluites i reivindicacions socials de les classes populars. No tenir en compte algun d’aquests àmbits és un error greu, comentava. La Ruptura de caràcter polític es produeix justament en el nivell lluita democràtica global (és a dir nacional) que serà, al seu torn, amb la construcció de la República independent, la porta al canvi social i a l’aplicació d’un programa que reculli les reivindicacions populars.

En el present article voldria centrar la meva anàlisi directament en la falsedat dels enfocaments “anacionals” referits a la lluita actual per la independència de la nació catalana. En primer lloc, convé conèixer en quina forma i  en quin context apareixen els discursos anacionals amb pretensions de ser independentistes.

D’una banda, es manifesten en la negació de la reivindicació de la llengua i la cultura nacionals. I, d’altra banda, s’expressen per la negació del caràcter nacional de la lluita independentista catalana, i la conveniència de desdibuixar els objectius nacionals en el moviment polític independentista.

El negacionisme nacional parteix, pel que fa a la qüestió de la llengua, de la consideració que la defensa de la llengua i la cultura pròpies no hauria de ser una reivindicació important de l’independentisme perquè aquesta posició podria reduir el suport que el nostre moviment podria rebre de part de la població que s’identifica amb la llengua espanyola o castellana i la cultura que s’hi relaciona.

En un sentit semblant el negacionisme nacional considera important reivindicar la lluita independentista com una lluita cívica i política genèrica, apartada de la reivindicació d’un marc institucional (un Estat propi) que pugui garantir la llibertat i  pervivència de la nació catalana.

No cal dir que aquesta mena de rebaixa ideològica i política pot ser sovint feta amb molt bona fe en el sentit d’intentar arribar al màxim de gent, considerant que ha de ser a partir de les reivindicacions materials que es podrà atreure una màxima participació. Sobre aquesta qüestió, convé advertir d’entrada que compartim la necessitat que té l’independentisme d’aproximar-se al seu públic potencial amb un llenguatge planer, allunyat de formulacions fonamentalistes i doctrinàries, i basat en les reivindicacions populars; però, a la nostra manera de veure, aquest esforç d’aproximació a la realitat quotidiana i la màxima accessibilitat del discurs no comporta pas forçosament l’abandó dels referents nacionals com alguns han suggerit.

La dinàmica nacional

Observant amb rigor la realitat del moviment popular cap a la independència cal convenir que el motor de la lluita es troba en una contradicció bàsica que és (es vulgui o no) de caràcter nacional. Tota la lluita i tota la mobilització del nostre moviment no és altra cosa que el resultat d’un esforç col·lectiu per a superar la contradicció nacional, la contradicció fonamental que neix de l’opressió de la nació catalana per l’estat espanyol (en el cas de tenir en compte només aquest estat en concret).

Si hi ha lluita, i si hi ha moviment, és perquè existeix una realitat nacional catalana que es configura en forma de rebuig al marc alienador i opressor de l’estat espanyol. Sense realitat nacional prèvia i sense la seva defensa com a element de fons, no podria existir cap mena de moviment de caràcter massiu i polític amb possibilitat d’esdevenir global.

Com en tot lluita col·lectiva, l’avanç del moviment comporta un avanç gradual de la consciència política. I en el nostre cas, és a través de la lluita i de la confrontació amb l’opressió que anirà creixent la consciència nacional. És a dir, que només a partir d’assumir el caràcter nacional de la lluita el moviment adquirirà consistència i la gent afermarà la seva consciència.

No tenir en compte el referent nacional fonamental de la lluita pot portar a desviacions importants de la línia d’acció. Es tracta de desviacions que es manifesten en forma de “falsa consciència”, de manera que la manca d’elements d’identificació clars pot contribuir a rebaixar el compromís militant.

L’electoralisme que ha portat alguns partits que s’autoanomenen independentistes a abandonar la defensa de la llengua catalana[1] per por de perdre vots, és un error greu que no sols pot dificultar la normalització social de  l’ús social del català, sinó que contribueix a buidar de contingut la lluita nacional i, a la llarga, a refredar l’adhesió militant dels sectors que van prenent consciència política.

Combatre l’espanyolisme encobert

La manifestació de qualsevol mena de negacionisme referent a la nació catalana no és un fet casual;  es pot interpretar principalment com una dificultat per a acceptar la llibertat de la nostra nació, una dificultat que és causada per prejudicis de caire espanyolista, molt sovint inconscients.

La part més nombrosa i activa dels negacionistes la constitueixen persones que enyoren (d’una manera que en podríem dir espontània) l’època del supremacisme castellà triomfant amb el franquisme i la seva continuació. És així que sovint se senten al·lèrgics davant l’avanç de l’ús social de la llengua catalana a causa dels prejudicis d’un espanyolisme que el franquisme va ajudar a reforçar i que el règim monàrquic, que en va ser la continuació en molts aspectes, no va ajudar a superar en un grau suficient.

L’espanyolisme latent és perillós perquè no s’explicita d’una manera estrident i es tradueix en comportaments indecisos o confusos, en un moment en què cal justament la màxima determinació en tots els camps de lluita.

Aquest espanyolisme encobert pot ser de diferent mena:

- Pot tenir relació amb la ideologia de l’espanyolisme supremacista.

- O pot estar relacionat amb l’espanyolisme més light, autonomista (és a dir, fonamentat en una actitud d’alienació nacional menys evident).

La ideologia supremacista acostuma a ser més manifesta perquè es mostra sovint amb reaccions de tipus visceral contra diferents expressions de la cultura catalana en forma d’al·lèrgia a l’avanç de l’autoconsciència nacional que el supremacista castellà percep com una agressió. Moltes reaccions contràries al conegut manifest Koinè en defensa de la llengua catalana, per exemple, mostren un pòsit d’ideologia supremacista espanyola ja que ni tan sols revelen un mínim interès per a entendre l’argumentació principal, de tipus sociolingüístic, d’aquest manifest.

La ideologia negacionista de caràcter autonomista, més encoberta, és la línia d’alguns mitjans de comunicació o organitzacions on tenen una influència important sectors alienats nacionalment. Com a referències concretes, que poden servir com a exemple d’aquestes posicions, podríem considerar sectors del diari digital “El Crític”, sectors de l’entorn polític dels anomenats Comuns etc., àmbits ideològics que, tots plegats, tendeixen a analitzar la realitat a partir de mancances serioses en la consciència de la realitat nacional i en el reconeixement de la contradicció i l’opressió del moment present.

Cal comprendre, doncs, que hi ha determinats àmbits, més influïts per les expressions de la ideologia espanyolista que es mostren més permeables a aquesta mena de deformacions amb una substrat reaccionari anticatalà. No és bo considerar aquestes posicions com a excusables, com si fossin motivades per l’origen nacional de les persones concernides, perquè es tracta d’una qüestió d’ideologia i no pas de cultura d’origen.

Cal, doncs, combatre aquesta mena de posicionaments com a reductes ideològics deguts a determinades filiacions polítiques autonomistes. Són, de fet, resistències respecte a la catalanitat que han de ser tractades pels mètodes habituals en aquests casos, a partir de posar en evidència les limitacions i les contradiccions en el discurs i en  la pràctica política.

En resum, com a conclusió, podem assumir que sense un bon ancoratge nacional la nostra lluita anirà a la deriva en un bon nombre d’aspectes.

 Com és el cas recent de la deriva en el camp de la memòria política. La manca de consciència política nacional anirà produint exemples de desmemòria política com la que fa dir a Antoni Batista (a l’Ara del 2 de juny proppassat) que l’any 1970 és la data on tenen lloc els darrers casos de tortura al nostre país, tot oblidant la immensa repressió que va rebre l’independentisme naixent i altres sectors populars en lluita, si més no des del 1974 i amb una alta intensitat almenys fins a l’any 1992: 259 detencions consignades i prop de cinquanta casos de tortura detectables. Els “lapsus” de memòria sobre subjectes polítics o sobre la repressió que reben aquests subjectes, no és mai una reacció gratuïta i té un fort arrelament en un prejudici ideològic.

La lluita independentista és, doncs, una lluita fonamentada en un referent clar i inequívoc de caràcter nacional, malgrat les giragonses negacionistes en què es vulguin amagar les mostres del  darrer reducte de l’espanyolisme.

 


[1] És conegut que tant CDC com ERC han manifestat en algun moment la seva intenció de mantenir, per a la República catalana independent, un règim lingüístic de cooficialitat com l’actual que és sabut que seria una condemna de la nostra llengua a una marginalitat progressiva. Darrerament sembla que aquestes posicions s’estan començant a posar en entredit.

Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
(cc) 2006 - 2017 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid