Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Entendre la història del nostre moviment
30/07/2016 Carles Castellanos

PER CARLES CASTELLANOS, MILITANT DE POBLE LLIURE (PL) I DE L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA (ANC), PROFESSOR A LA UAB

Enguany, que fa justament trenta-cinc anys de la presentació pública de dues organitzacions emblemàtiques de la primera època de l’independentisme dels nostres temps (1), sembla una bona ocasió per a aproximar-nos a aquesta experiència recent, que va des dels anys 70 del segle passat fins al moment actual.

En la situació en què ens trobem, el problema més important que té qualsevol elaboració entorn de la història de l’independentisme és la descripció del seu naixement i primer desenvolupament al llarg de les darreres dècades del segle XX.

I això és perquè la ideologia d’una part important dels dirigents del nou independentisme desenvolupat els darrers deu anys, sorgits en bona part de l’autonomisme, ha contribuït a crear dificultats per a qualsevol tasca historiogràfica amb pretensions d’objectivitat. Els antics autonomistes tendeixen a oblidar o a menystenir d’una manera exagerada quatre decennis de la història del nostre moviment, tot resolent aquella experiència amb tres o quatre tòpics mal girbats: inexperiència, infantilisme etc. 

És imprescindible, doncs, d’entrada distanciar-se dels prejudicis i esforçar-se per a descriure aquell període a partir de l’observació dels fets. Intentarem fer una síntesi dels aspectes més importants d’aquest període.

 

1. Un naixement contra una transició pactada amb el franquisme

Com - i per què - va néixer l’independentisme al llarg dels anys 70?

L’independentisme de la dècada dels 70 és una expressió clara del moviment popular contrari als pactes de la transició espanyola als Països Catalans.

Les experiències successives del PSAN (1969) i d’IPC (1979) en van determinar la línia política. Amb el naixement del PSAN es fixen uns principis polítics generals i amb IPC s’inicia la línia política d’un nou moviment independentista que arribaria fins als nostres dies.

Tal com ho han descrit diferents analistes el marc polític dels anys 70 es va desenvolupar en la forma d’una transició-traïció (2) en la qual es van embrancar la majoria de les organitzacions antifranquistes, incloent-hi el PSAN de la primera època.

La veritable eclosió política de l’independentisme naixent té lloc a finals del decenni (1979) en què apareixen tres propostes polítiques que establiran els elements principals del paradigma del nou moviment: Una organització de solidaritat arrelada al territori (els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans - CSPC). Una nova organització política amb perspectiva estratègica (Independentistes dels Països Catalana – IPC). I una organització de lluita clandestina (Terra Lliure – TL). Ho descrivim breument, tot seguit:

a. Defensar els interessos econòmics i socials de les classes populars

L’element dinamitzador del nou moviment va ser la defensa dels interessos dels sectors socials en lluita, abandonats en bona part, per les organitzacions que s’havien compromès en el pacte de la transició. Les lluites populars als barris i als pobles, les lluites ecologistes de defensa de la terra, les lluites laborals, feministes, en defensa de la llengua etc. aniran congriant nombrosos col·lectius arreu del territori al voltant d’Ateneus i Casals construïts amb un important esforç militant. 

D’aquesta, manera al llarg dels anys 80 i 90 del segle passat, els col·lectius aglutinats al voltant del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) es van convertir en els nuclis més dinàmics de mobilització i conscienciació política en molts pobles i barris arreu del país.

b- Defensar els  drets polítics de la nació catalana

L’objectiu del nou moviment fou assolir un marc polític independent i socialista per a la nació catalana descrita, ja amb el naixement del PSAN, com els Països Catalans. La definició de nació que l’independentisme va defensar era política i dinàmica, de manera que des d’un primer moment incloïa, dins la seva base social a mobilitzar, el conjunt de les classes populars dels Països Catalans sense distinció del seu origen. Aquesta presa de posició, en un moment de grans onades migratòries de població de llengua castellana provinents majoritàriament de Múrcia i Andalusia, va ser un factor més de trencament amb el catalanisme conservador.

El caràcter fonamentalment polític del nou moviment com una confrontació amb els estats opressors espanyol i francès, situava des d’un primer moment, la lluita antirepressiva en el centre de l’acció. És així, com després de diferents experiències precedents, l’any 1979 es creen els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, una organització que escamparà per tot el territori dels Països Catalans, grups organitzats al voltant de la lluita contra l’acció repressiva de l’estat.

L’independentisme naixent dels nostres temps es va concebre ell mateix com un moviment polític amb l’objectiu de modificar dia a dia les condicions de dominació, tot essent conscient que calia acumular forces per a assolir les condicions necessàries per a la ruptura que havia de representar exercir l’autodeterminació com a nació.

c- Construir un moviment nou adreçat al conjunt de les classes populars

La construcció d’un moviment nou, alliberat dels condicionaments de l’autonomisme era, doncs, la premissa necessària per a portar a terme el gran procés d’acumulació de forces que havia d’esdevenir l’independentisme en el seu desplegament. Així arreu del territori i en diferents sectors en lluita es van anar formant grups organitzats que políticament no estaven subordinats a la dinàmica autonomista. I que van permetre, a mitjan de la dècada dels 80, aglutinar un moviment popular independentista al voltant de l’MDT amb capacitat de mobilitzar desenes de milers de persones.

La línia d’acció desenvolupada per IPC va ser, des d’un primer moment al final de la dècada dels 70 la d’emplaçar el conjunt de les classes populars catalanes en la lluita contra l’estat espanyol. L’independentisme naixent no era concebut com un moviment tancat en ell mateix sinó com un ferment que tenia la funció de dinamitzar cada dia sectors socials nous en la lluita contra l’opressió de l’estat capitalista espanyol, en diferents sectors de lluita i arreu del territori.

2. L’experiència de Terra Lliure

Terra Lliure es va formar a finals dels anys 70 del segle passat i, com hem recordat més amunt , es va fer conèixer públicament a la meitat de l’any 1981. L’experiència de Terra Lliure s’ha d’entendre, doncs, dins el context polític, nacional i supranacional del naixement de l’independentisme contemporani. El jovent independentista dels nostres temps no coneix aquesta experiència i per això pot tenir dificultats per a copsar les raons de la seva creació i de la seva acció. Diferents aspectes principals del context del moment poden ajudar a explicar aquestes raons: 

Terra Lliure neix en un ambient en què la lluita armada era un factor actiu en la confrontació amb l’estat espanyol. L’existència prèvia d’altres experiències com el FAC, EPOCA, RCAN, MIL, OLLA etc.  testimonien aquesta realitat. I fora dels Països Catalans les experiències d’organitzacions independentistes, a Europa mateix, com ETA, IRA, el moviment independentista cors etc. completen el marc polític organitzatiu del moment (3).

Cal, doncs, tenir en compte que, en el context internacional, els moviments revolucionaris anticolonials victoriosos fonamentaven la seva acció en la lluita armada, com era el cas d’Algèria, Cuba, Vietnam, ... sense comptar amb les experiències de la primera meitat del segle XX: Rússia i els països de l’antiga URSS, Irlanda, la Xina etc.  No es tractava d’una simple imitació sinó de la constatació que l’ús adequat de la lluita armada, havia estat en aquella conjuntura, una de les claus de la victòria política.

I és imprescindible tenir en compte també un fet social fonamental: el moviment en què TL es trobava integrat, estava connectat de manera permanent amb les lluites populars. Repassant les accions de Terra Lliure es poden observar que els objectius eren les estructures de dominació de l’estat, les lluites obreres, i ecologistes de defensa de la terra, de manera que, dia rere dia, l’existència de l’acció armada esperonava les classes populars que s’havien vist abandonades per les organitzacions autonomistes que havien pactat amb l’estat espanyol, continuador en molts aspectes de les formes bàsiques de dominació imposades pel franquisme.  Terra Lliure es va convertir al llarg de la dècada dels 80 en un referent per als sectors socials i polítics que esperaven que les lluites socials poguessin fructificar i que no es doblegaven a la repressió permanent de l’estat espanyol. La funció de TL va ser, doncs, essencialment política, centrada en la  ‘propaganda armada’ i sempre en funció del moviment que calia desplegar.

3. El desplegament de la Unitat Popular

La voluntat de “crear moviment” es va traduir, en primer lloc, en la construcció  de la Unitat Popular, a partir de les pràctiques polítiques de base d’arreu del territori, un objectiu que ja s’havia apuntat l’any 1987 en els debats que van tenir lloc al si de l’MDT entre la Proposta de Front Patriòtic proposada pel PSAN, i la ponència PIC (Per una estratègia independentista de combat) que proposava la impulsió d’una línia d’unitat popular. Continuant la línia de “crear moviment” la proposta de la PIC inspirada en la tradició política d’IPC, considerava que calia continuar reforçant l’organització de les classes populars com a garantia de la ruptura pròpia de l’independentisme.

Com era lògic, a causa de la implantació territorial del nou independentisme, les primeres experiències d’Unitat Popular es van desenvolupar, ja als anys 80, en l’àmbit municipal: Sant Pere de Ribes, Arbúcies, el Masnou, Salt etc.

Després de l’ofensiva repressiva amb el pretext dels Jocs Olímpics del 1992, a les eleccions municipals del 2003, es presentaren ja un nombre important de candidatures (com a CUP o com a coalicions pròximes) tot obtenint representació a Sabadell, Sant Pere de Ribes, Ripollet, Vilafranca del Penedès, Valls, Torà, Viladamat, Cerdanyola, Sallent, Arbúcies... Per primer cop, l’independentisme d’esquerra entra en municipis d’una importància mitjana o gran. Aquest fenomen s’accentuarà l’any 2007 quan la CUP entra als ajuntaments de set capitals de comarca: Mataró, Manresa, Valls, Vic, Berga, Vilafranca i Vilanova (a més d’altres poblacions importants com Arenys de Munt, Cardedeu, Celrà, Molins, Montesquiu, Sallent, Sant Celoni, Torà, Viladamat...).

I les eleccions municipals de l’any 2011 ja van suposar una consolidació de la CUP en l’àmbit municipal, amb la multiplicació per cinc dels seus resultats.

A partir d’aleshores la CUP decideix incidir en la política supramunicipal i l’any 2013 es presenta a les eleccions al Parlament de Catalunya on obté tres diputats per la circumscripció de Barcelona.  L’any 2007 triplica el nombre de regidors. I l’any 2015 es presenta amb 165 candidatures arreu dels Països Catalans.

Aquesta evolució culmina amb les eleccions al Parlament de Catalunya (dites plebiscitàries per la independència) del 27 de setembre de l’any 2015, quan la CUP aconsegueix 10 diputats (7 per la circumscripció de Barcelona i 3 per les altres circumscripcions).  

La CUP, que es defineix com una organització política que treballa per uns Països Catalans independents, socialistes, ecològicament sostenibles, territorialment equilibrats i no patriarcals, es defineix, a partir de l’any 2009 en aquesta eixos de lluita: La defensa dels drets polítics del poble català (l'exercici del dret a l'autodeterminació i l'accés a la independència, la democràcia participativa, la defensa de la unitat i la territorialitat del conjunt dels Països Catalans). / La defensa dels drets de les classes populars i la igualtat (cap a una societat de redistribució de la riquesa, la lluita contra l'atur i la precarietat, la defensa dels serveis públics, l'establiment de mecanismes de control popular de l'economia i el desplegament de polítiques efectives que garanteixin la igualtat de gènere). / La defensa del territori (contra les agressions ecològiques i urbanístiques, contra l'esquarterament del territori i la seva destrucció en benefici d'uns pocs, i un desenvolupament realment sostenible). / La defensa de la llengua i la identitat nacional (per la unitat de la llengua, l'oficialitat del català en tot el territori nacional, unes indústries culturals pròpies i autocentrades, el reforçament del teixit cultural d'arrel popular arreu dels Països Catalans).

Tots aquests fets descrits als capítols precedents han estat desenvolupats en llibres de descripció general que expliquen diferents aspectes de la història de l’independentisme (4). Al llarg de les darreres dècades aquesta evolució ha estat paral·lela a l’expansió de les mobilitzacions creixents de l’independentisme amb la Plataforma pel Dret a Decidir (2005-2012) i l’Assemblea Nacional Catalana (a partir del 2012) i al creixement electoral d’ERC com a organització independentista.

 4. Excuses de mal pagador

El punt de vista dels ideòlegs de tradició autonomista acostuma a oblidar tota aquesta història que és realment una evolució ascendent innegable i lligada a l’augment de la consciència del poble català. És interessant llegir les darreres filigranes ideològiques que des de l’autonomisme reciclat dels darrers deu anys s’han anat deixant anar. 

Segons els sobiranistes-exautonomistes la transició política hauria estat un engany en el qual ells s’haurien deixat enxampar innocentment. I l’experiència de l’independentisme del segle XX seria una qüestió prescindible que caldria oblidar. En les seves  descripcions no poden evitar, però, de posar en evidència com, al llarg d’aquesta anys d’expansió inicial de l’independentisme, van estar al costat de l’estat espanyol tot creant un clima ideològic i mediàtic favorable a la repressió.

Es tracta d’una descripció ‘pietosa’ - per no dir fraudulenta - de la realitat. Els fets han anat mostrant com, en la confrontació independentista, és imprescindible de prendre posició per un o altre bàndol.

Aquests sectors provinents de l’autonomisme segurament no faran mai una autocrítica seriosa, perquè això no entra dins la seva tradició, però caldria exigir-los que no vulguin deformar la realitat ni enterrar-la en l’oblit. 

Mantenir la pròpia memòria històrica és fonamental per a qualsevol moviment polític en ascens, amb pretensions de triomfar. I el moviment independentista català no n’és cap excepció. La recuperació d’aquest sòlid fil roig de la memòria és un element fonamental per a la nostra victòria com a moviment.

5. L’independentisme d’esquerra davant els reptes d’avui

L’evolució de l’independentisme d’esquerra després del 27 de setembre passat ha estat vacil·lant, a causa de l’existència d’un sector ‘soleturista’ (segons el qual la lluita nacional seria d’arrel burgesa) al seu si, que no ha tingut clara la característica política rupturista de la conjuntura generada al voltant de la majoria parlamentària de la tardor del 2015. Després de les experiències desenvolupades al llarg dels darrers mesos (5), cal esperar que l’independentisme d’esquerra recuperarà la seva funció de bloc polític dinamitzador de les lluites i mobilitzacions per la ruptura independentista i en defensa d’una República Catalana Independent, radicalment democràtica i justa socialment. 

La conjuntura desplegada amb les resolucions parlamentàries recents del juliol dels 2016, tornen a posar l’embat rupturista de l’independentisme nascut als anys 70 dels segle passat a l’ordre del dia. Mai com avui la unitat i la voluntat de combat havien estat tan necessàries. Cal esperar que els mesos vinents posaran en el lloc que correspon per a l’èxit de la ruptura independentista, els principis i posicionaments forjats al llarg de més de quatre dècades de lluita continuada.

Carles Castellanos

 

(1) A l’acte “Som una Nació” del Camp Nou, organitzat per la Crida a la Solidaritat el 25 de juny de 1981 va tenir lloc, d’una banda, una presència important dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, amb pancartes que van ser exhibides per tota la vora del terreny de joc i seguides per crits massius de “llibertat patriotes catalans!”. 

I, d’altra banda, milers de fulls volants van ser llançats en diferents punts de la graderia explicant els objectius i principis de Terra Lliure, una organització que ja havia començat les seves accions però que, per al gran públic i els mitjans, era desconeguda.

(2) v. Xirinacs, L.M. (1993-1997) La traïció dels líders Llibres del Segle.

(3) En aquest context cal situar la Carta de Brest signada pel PSAN Provisional (organització precedent d’IPC) l’any 1974, acord que aglutinava els moviments independentistes europeus. A més dels bascos, catalans i irlandesos esmentats, s’hi van integrar bretons, corsos, gal·lesos, occitans etc.

(4) D. Bassa, C. Benítez, C. Castellanos, R. Soler (1994) L’independentisme català 1979-1994. Barcelona: Llibres de l’Índex.

Fernández, Jaume (1986) Terra Lliure 1979-1985  edicions El Llamp.

Benítez, Rocamora, Musté, Sastre (2015). Terra Lliure, punt de partida, Barcelona: Ed del 1979.

Botran, Albert (2012) Unitat popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres. Lleida: Edicions El Jonc

Fernàndez, David; de Jòdar, Julià (2012) Cop de CUP. Viatge a l'ànima i a les arrels de les Candidatures d'Unitat Popular. Barcelona: Columna Edicions

(5) En podem destacar els debats interns al si de la CUP amb intents d’una certa autocrítica i l’aparició de noves organitzacions amb nova empenta, com Poble Lliure.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid