Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La importància de pensar amb el cap
18/08/2016 Carles Castellanos

PER CARLES CASTELLANOS, MILITANT DE POBLE LLIURE (PL) I DE L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA (ANC), PROFESSOR A LA UAB

Per a explicar les raons que m’han empès a fer aquest escrit hauria d’explicar, en primer lloc, que he tingut la sort de poder fer el meu procés de formació política, ara ja fa uns quants anys, en un moment en què “estava de moda” pensar “amb el cap”.

Amb aquesta simplificació vull dir que, en aquell moment, entre els anys 60 i 80, les anàlisis polítiques es fonamentaven en l’estudi de les contradiccions socials,  no en aprehensions subjectives ni en creences supersticioses. I me n’ha quedat una forta recança perquè, comparat amb aquell moment, el panorama actual del pensament sobre els fets polítics, és desolador: s’ha transformat en un camp de batalla de fílies i fòbies i en un món mogut per la visceralitat, les apreciacions subjectives i les supersticions.

No cal dir que tot això paralitza ... com voleu, sinó, que ens en sortim de la complexa situació actual, amb unes eines de comprensió de la realitat tan imprecises i confuses?

Exposaré, tot seguit, breument com penso que ho tenim des d’aquest punt de vista, quins són els diferents embolics en què considero que estem ficats :

Irracionalitats enfrontades

L’aspecte més patètic de tot plegat és el marc internacional.

Allò que segons alguns havia de ser una mena de ‘xoc de civilitzacions’ ha estat de fet una simple ‘confrontació d’irracionalitats’; i de les grosses. Unes irracionalitats igualment perilloses perquè s’alimenten mútuament. La irracionalitat islamista gihadista que aspira a imposar a sang i a foc una teocràcia mundial, es troba confrontada amb la irracionalitat capitalista que va exportant guerres i conflictes per tota la faç de la terra, en un vessant sinistre de la globalització.

És evident que cap d’aquestes irracionalitats pot arribar a aspirar a la denominació de civilització de tant que s’assemblen a la simple barbàrie. L’agressió imperialista, que mostra les limitacions del sistema capitalista, en el seu enfocament global, és a dir considerant les seves conseqüències més enllà del món occidental, no és nova: és la continuació de les guerres colonials que han durat segles. Té l’arrel en un eurocentrisme mai abandonat que ha portat delmar sense escrúpols poblacions senceres als continents agredits i posseeix fenòmens singulars que mostren el seu horror com les bombes atòmiques i l’extermini nazi. És realment l’expressió de la barbàrie si es mira des d’un punt de vista objectiu. I l’islamisme gihadista,  l’altra gran irracionalitat no passa de ser un simple obscurantisme arrelat en la superstició religiosa més baixa de sostre.

És tot aquest sistema combinat d’irracionalitats el que ha llançat les perspectives de democràcies socialment avançades que s’estaven desenvolupant en diferents indrets del món de tradició musulmana (com Tunísia, Egipte i en certs àmbits del Pròxim Orient – Palestina, Síria, el Líban, el Kurdistan etc.) a la “paperera de la història”, com s’acostuma a dir.

Des d’un punt de vista general s’ha dit així, amb raó, que només l’avanç de la racionalitat sorgida de les concepcions i anàlisis materialistes, arreu del món, pot contribuir a superar aquesta degeneració de les relacions internacionals dels temps actuals. La perpetuació del fanatisme religiós i l’individualisme salvatge del capitalisme desesperat i agressiu dels nostres dies, només pot servir per a enverinar la situació.

Sense classes populars, ni nació

En el nostre entorn més pròxim el terreny no és pas menys relliscós ni el panorama menys emboirat.

Molts dels productors d’ideologia en l’entorn polític en què ens trobem immergits neguen dos conceptes que són fonamentals per a comprendre la nostra realitat: es nega l’existència de classes socials a les nostra societat; i s’afirma que ja no existeix la nació. I tot plegat perquè alguns consideren que ens trobem en un període que és per essència ‘post-històric’ i ‘post-nacional’.

Així, les condicions de vida són abordades en la nostra societat com una fatalitat immodificable substancialment, unes condicions que només poden ser pal·liades per mitjà de diferents formes de caritat (d’origen religiós, d’ONG’s etc.).

I la nació ja no seria un fenomen social complex configurat a través de la història sinó tan sols un sentiment que aplegaria les persones que han coincidit en un moment concret en un territori determinat, com per casualitat.

Un bon nombre de suposats analistes s’han dedicat, des de les seves talaies postmodernes, a destrossar les bases del pensament racional sobre qüestions polítiques i socials. No paren de repetir: no hi ha cap possibilitat de vida humana fora del marc econòmic i polític vigent actualment, només existeixen possibilitats de pervivència dins els designis del Fons Monetari Internacional i dins el sistema polític de la Unió Europea en la seva configuració actual. Aquesta afirmació en un moment en què el sistema financer s’ha convertit en una estafa a escala mundial i la Unió Europea en un club de polítics elitistes i desconnectats de la realitat ... sembla una broma de mal gust, un sarcasme cruel.

És normal que dins aquests paràmetres es promogui la idea de la inexistència de les classes socials, però aquesta creença mítica topa de cap contra la realitat quotidiana incontrovertible de l’accentuació de les diferències socials.

Pel que fa a la qüestió nacional, els prejudicis i les mentides també campen al seu aire. La feina desnacionalitzadora del franquisme no s’ha pogut encara contrarestar plenament i, entre els opinadors dels Països Catalans, fins i tot entre els que no s’autoreconeixen com a espanyolistes, són molts els qui emboliquen els conceptes. Així a més dels qui neguen l’existència d’una nació catalana, n’hi ha alguns d’una mica més moderats que afirmen que la conquesta d’un Estat català i fins i tot d’una República catalana tindrà lloc dins una ‘Catalunya postnacional’ (!!??). I encara un altres que parlen de la nostra nació (no es diu mai si són els Països Catalans o Catalunya) com d’una ‘nació de nacions’ (!!??), concepte semblantment confús que, a la pràctica, només serveix que per a desarmar la lluita i acostar-la a les tesis que no fa gaire havia defensat l’autonomisme i l’espanyolisme paternalista.

Tot plegat té com a resultat erosionar la capacitat de combat dels sectors mobilitzats contra les injustícies, privant-los d’un fonament sòlid. Molts em diran que “la Ciència” s’ha de situar sempre dins l’escepticisme crític i que els fenòmens socials i polítics no són mai veritats incontrovertibles. Però jo no parlo de veritats sinó de realitats que són fàcilment observables i el que afirmo és que convé abordar aquestes realitats situant-les al lloc que els pertoca.

Dos vectors que no s’anul·len

Per a entendre la realitat cal posseir uns fonaments sòlids i aquests no poden ser altres que els que resulten de l’aprehensió objectiva de la realitat i l’anàlisi de les contradiccions. L’anàlisi de la situació actual al nostre país s’ha de basar en la consideració dels dos vectors realment existents i que són negats massa fàcilment: l’opressió de classe i l’opressió nacional. Però no n’hi ha prou amb establir que són factors que existeixen; també cal arribar a situar amb la màxima precisió com s’entrecreuen en cada moment.

L’error principal i molt bàsic d’un nombre important d’analistes és situar la lluita nacional com a oposada a la lluita social. Són fenòmens diferenciats, cosa que no vol dir que siguin oposats. La lluita contra l’opressió social i contra l’opressió nacional s’expressen en forma de mobilitzacions, no sempre separades ni excloents perquè la causa profunda de les mobilitzacions és la lluita contra un mateix règim polític i econòmic.

La lluita nacional és la lluita de la majoria de la població contra el poder opressor i es confon, en bona part, amb la lluita general per la democràcia. És una lluita de caràcter global, és a dir, política que posseeix la facultat de poder agrupar les diferents lluites sectorials en un objectiu de caràcter polític: la conquesta de la República catalana independent.

La conquesta de la República catalana independent és  així la porta als canvis socials que el conjunt de la població catalana arribarà a fer possibles per mitjà dels programes polítics i les mobilitzacions pertinents. La unitat de l’esquerra al nostre país només té sentit com a expressió d’un programa polític unitari per a la nova República catalana independent.

Combatre la unitat de l’independentisme amb la idea d’aconseguir una unitat de les esquerres fora de l’independentisme no és altra cosa que un sabotatge reaccionari.

La situació és complexa i plena de contradiccions que és imprescindible entendre i abordar. Defugir la realitat no serveix de res. Ja fa temps que la tradició ho ha establert: no s’arribarà enlloc si es continua pensant amb els peus.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid