Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Ànimes apolítiques
15/10/2016 Carles Castellanos

El llenguatge periodístic tan amant de les simplificacions ha volgut reduir els debats que han travessat, aquests darrers temps, l’independentisme d’esquerra a l’existència de “dues ànimes”. La manera com han estat definides ha estat variable. La més terrible, a causa de la seva barroeria, és la que diu que hi ha una ànima “nacional” i una altra ànima “social” ignorant que des de l’any 1969 la lluita contra l’opressió nacional i social ha estat el tret distintiu de l’independentisme d’esquerra. De tot l’independentisme d’esquerra en conjunt. I sense excepcions.

Una de les darreres expressions d’aquesta relliscada és la que ha publicat Vilaweb en una entrevista en què se simplifica la posició de Quim Arrufat amb aquestes paraules: “... si als anys vuitanta hi havia el Front Patriòtic i el Front Popular, doncs ara més o menys passa això”. És dubtós que Arrufat hagi dit això perquè segur que sap que el concepte de “Front Popular” no va existir mai en aquest context: existia la idea d’Unitat Popular que és la que va marcar la línia de l’MDT, diferenciada de la del Front Patriòtic, pròpia de Catalunya Lliure. La idea de la Unitat Popular, defensada per l’MDT és la que va portar justament al desplegament de la CUP com a organització política. Articular o no articular la Unitat Popular, aquesta era la qüestió. La distinció dels referents històrics és tan clara que no admet confusions.

La situació dels darrers temps és tota una altra. Ho hem dit repetidament: els debats que hi ha hagut darrerament al si de l’independentisme d’esquerra han estat motivats per l’existència d’un sector que no era políticament independentista. Només cal repassar la documentació d’ençà de l’any 2005 per a veure que dins el que s’autoanomena esquerra independentista hi ha un sector important que s’ha oposat al desplegament de masses de l’independentisme perquè l’ha considerat burgès: es va oposar a la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD), va veure amb recel les consultes sobre la independència, i s’ha oposat a participar a l’ANC, d’ençà de la seva fundació l’any 2012. I finalment, no ha sabut valorar la importància de la ruptura política que representava la majoria parlamentària de 72 diputats, fins al punt d’arribar a posar en risc els objectius de l’actual legislatura.

Que no es pugui veure aquesta contradicció fonamental demostra que hi ha, en massa casos, poca capacitat d’anàlisi política. Demostra, en definitiva, que la mancança més important és finalment l’existència de massa militància que es defineix com a ‘apolítica’ al si de l’esquerra independentista. Són les ànimes apolítiques. Una contradicció en els termes, en uns actors polítics que aspiren a ‘fer política’ (com es veu per l’acció rellevant que es confereix a les diputades i diputats, per exemple) però que, a la pràctica, no pensen ni actuen políticament com a independentistes. Superar aquesta mancança de l’apoliticisme no és un objectiu impossible. Només cal que hi hagi voluntat de reflexió i d’afrontar sense por els processos d’autocrítica que són necessaris si es volen superar els tics marginals. És a dir, si no es confon la política amb el protagonisme mediàtic, i si es vol aconseguir així una incidència real al si de les classes populars del nostre país.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid