Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Un moviment nacional-popular i una estratègia pròpia (comentant debats illencs (*) i d’altres experiències)
02/12/2016 Carles Castellanos

En aquest escrit voldria comentar alguns aspectes del moviment independentista que sembla que necessiten, en aquests moments,  entrar en discussió.

El desplegament del moviment nacional i popular no sols a Catalunya-Principat sinó també arreu dels Països Catalans ha provocat que al llarg dels darrers anys s’expressessin formulacions polítiques més o menys importants al voltant de la línia d’acció de l’independentisme.

No totes les formulacions han estat prou explicitades, perquè algunes pràctiques s’han anat portant a terme seguint més aviat un cert instint polític i un cert esperit animós, que ha evitat grans errors, però això no ha anat acompanyat d’explicacions clares. Aquesta manera de fer ha permès anar trampejant el dia a dia però ha anat deixant moltes organitzacions del moviment sense perspectives. I d’aquí plora la criatura: mancat d’una veritable orientació estratègica, el moviment popular per la independència es mou en aquest moment entre la proclamació dogmàtica d’uns principis inamovibles dels uns, i una simple referència a llocs comuns poc fonamentats, d’uns altres.

Per això és d’agrair l’esforç que s’ha fet aquests darrers dies des del col·lectiu Marjada de Mallorca en el document “Per un independentisme no nacionalista” i dins la Jornada d’Inca “Un esborrany de país ...”, esmentada. Es tracta de reflexions serioses i no dogmàtiques que proposen una línies d’acció renovades a l’independentisme i al sobiranisme mallorquins sempre interessants, tot i discrepar d’algunes de les formulacions que n’he pogut llegir. Ho comentarem.

Com a marc de referència, que em servirà per a expressar aquestes possibles discrepàncies, exposaré algunes de les bases que considero que han permès l’avanç del moviment independentista a Catalunya (les quatre províncies) i alguns criteris generals sobre l’articulació dels Països Catalans que s’han anat desplegant, en un sentit paral·lel. Ho faré de manera resumida en els quatre apartats concrets que segueixen:

Independentisme i catalanisme conservador

L’independentisme contemporani dels Països Catalans que va anar prenent força al llarg dels anys setanta del segle passat i que fixà la seva estratègia i tingué un primer desplegament al llarg dels anys vuitanta, es va situar enfront de dues realitats preexistents: 

- L’independentisme dels anys setanta i vuitanta no va acceptar el règim polític pseudodemocràtic espanyol que va sorgir del franquisme (la monarquia parlamentària).

- I, en relació amb aquest fet, va definir la seva identitat, de manera ben diferenciada del catalanisme conservador.

L’independentisme dels anys 70 i 80 es va oposar a la Constitució espanyola promovent mobilitzacions per mitjà del Comitè Català contra la Constitució Espanyola, una acció política que, juntament amb la lluita contra la repressió, va contribuir a aglutinar els primers nuclis de l’independentisme naixent, arreu del territori.

D’altra banda, va identificar la seva base social com les classes populars catalanes i oposant-se al conservadorisme ideològic propi de la burgesia i de la religió institucional, distanciant-se del folklorisme i de l’immobilisme social que preconitzaven els sectors socials conservadors.

La línia d’acció va ser des d’un primer moment la creació d’un moviment nou amb capacitat d’arrelar al si de les classes populars catalanes. Les diferents formes d’acció i la propaganda anaven adreçades a aquest objectiu de creació i d’articulació d’un nou moviment.

Dins aquesta línia, l’independentisme ja va formular d’una manera clara que les classes populars catalanes incloïen també la població immigrada, tractant així la qüestió  d’una manera política (és a dir, inclosa al si de la perspectiva política de les classes populars) i no pas d’una manera oportunista com va fer el pujolisme (que deia simplement que “és català qui viu i treballa a Catalunya”). El tractament “pragmàtic” i aparentment apolític de la burgesia li permetia aprofitar l’aspecte més interessant –productiu- de la immigració des del seu punt de vista, que era (i és) la possibilitat de tenir un accés fàcil a mà d’obra barata. El nou independentisme en feia, per contra, un tractament polític.

El nou moviment independentista va emprendre al llarg dels anys vuitanta una doble tasca: d’una banda, la propaganda política en diferents modalitats (agitació, mobilitzacions, accions armades etc.); i, d’altra banda, l’articulació d’un nou moviment basat en la lluita contra les diferents formes d’opressió social i nacional. Això va portar a una primera expansió que va abastar la mobilització de desenes de milers de persones, amb una incidència important en les zones amb més tradició de lluites populars, i tot arribant a una important diversitat de comarques dels Països Catalans.

Descriure aquest independentisme naixent simplement com a resistencialista és, doncs, a la meva manera de veure, una simplificació caricaturesca perquè les bases d’una política amb possibilitats d’arrelament social ja es van aplicar i amb un  cert èxit, d’una manera clara, a partir de l’any 1979.

La percepció de l’acció de l’independentisme com a resistencialista pot ser deguda a dues qüestions diferents i que no s’haurien de confondre: d’una banda, la visió externa d’una dinàmica de confrontació que exigia el moment polític. I d’altra banda, la simplificació sectària que algunes aplicacions immadures han fet de la línia independentista.

Pel que fa al primer aspecte l’anàlisi del moment imposava que només hi hagués una manera d’assolir l’expansió del nou moviment que s’havia d’obrir camí: mitjançant una propaganda política agressiva que permetés trencar el cercle de la marginació. Aquestes formes d’acció de l’independentisme naixent configuraven una imatge de radicalitat allunyada del conformisme de la ideologia dominant; i això va desenvolupar entre els sectors conservadors una caricatura distorsionada que abonava l’etiqueta de moviment resistencial. Però hem de tenir clar que es tracta d’una visió que s’ha gestat des del conservadorisme, des de fora del moviment que s’anava expandint.

Aquesta caricatura es veia, d’altra banda, potser reforçada perquè el moviment independentista ha patit diferents desviacions de caire sectari que han estès pràctiques dogmàtiques centrades en la repetició d’idees fixes, sovint sense contacte amb la realitat. En són exemple la línia promoguda per alguns líders dels anys 80, de defensar eslògans com “València és Catalunya” o d’altres de més recents que han defensat que Catalunya (el Principat) no pot ser independent fins que no ho puguin ser el conjunt dels Països Catalans etc.

L’error d’una part de l’independentisme ha estat, doncs, sobretot la ‘petrificació ideològica d’alguns sectors’ que han convertit, la seva manera d’entendre el nou moviment, en una mena de prèdica doctrinària i dogmàtica. Més que d’error resistencialista caldria parlar, doncs, d’error de sectarisme i doctrinarisme en alguns sectors de l’independentisme.

El moviment nacional-popular i la ruptura democràtica per la independència

La línia del nou moviment va ser definida ja l’any 1979 com un moviment nacional-popular, és a dir, un moviment d’alliberament social i polític orientat a la conquesta de la independència i el socialisme; i basat en la defensa dels interessos de les classes populars catalanes (incloent, com hem dit, la població immigrada en aquesta base social).

Aquesta línia es va anar desenvolupant a partir de la coordinació de grups arreu del territori  i va donar lloc a l’MDT que es va articular entre els anys 1984 i 1985; i fins al 1989 té lloc una època d’expansió constant que va arribar a mobilitzar desenes de milers de persones. S’ha parlat així de la “primera expansió de l’independentisme” per a fer-hi referència. Però aquesta nova situació va ser mal interpretada per una part del moviment independentista d’aquell moment (PSAN, Catalunya Lliure), que va pensar  que la manera d’avançar havia de ser reduir tots els sectors del moviment a un única estructura d’organització (un Front Patriòtic), una concepció que representava prioritzar el llenguatge patriòtic buidant la pràctica política de continguts socials. Per a l’estratègia de l’independentisme format l’any 1979 (és a dir l’independentisme que podríem anomenar “nacional-popular”) aquesta línia política de Front Patriòtic representava una negació frontal de la dinàmica que havia permès l’arrelament social al si de les classes populars.

La posició majoritària al si de l’MDT, davant l’expansió de l’independentisme, va ser, doncs, la d’impulsar d’una manera prioritària una línia d’Unitat Popular, una línia que fructificaria al cap dels anys en la creació de la CUP. La manera més consistent d’afermar una influència de masses es va considerar que havia de ser la creació de plataformes polítiques que poguessin aglutinar els sectors en lluita, fet que es va començar a traduir en la creació de candidatures d’Unitat Popular en un nombre creixent de municipis. L’evolució posterior és prou coneguda: la CUP es va consolidar en una plataforma política amb incidència parlamentària i amb un abast social important.

Paral·lelament el conjunt de la sensibilització independentista anava assolint una expansió progressiva, que es va traduir en importants mobilitzacions a partir de l’any 2006, després d’haver creat la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD), partint d’una expressió del dret d’autodeterminació -el dret a decidir-  que comptava amb un ampli suport social.

Des del punt de vista de les formulacions polítiques, cal recordar aquí que l’any 2004 l’MDT havia avançat una elaboració política de l’objectiu del moment com el d’una Ruptura Democràtica per la Independència. Segons les anàlisis del moment l’MDT considerava que aquesta proposta podia concentrar l’acumulació de forces que s’estava produint,  i  que responia, així, al sentiment general de la població en la seva confrontació amb l’estat espanyol.

En la concepció de l’MDT, calia desenvolupar alhora la Ruptura Democràtica per la Independència i reforçar l’espai de la Unitat Popular, és a dir, que la lluita general per la independència podria avançar si en aquesta dinàmica general es reforçaven al mateix temps els sectors més mobilitzats i combatius aglutinats en les diverses pràctiques d’unitat popular.

Des del punt de vista social, l’MDT analitzava que la Ruptura Democràtica per la Independència era l’expressió d’una ampliació de l’espai de les classes populars estrictes ja que el conjunt de la petita burgesia i sectors importants de la mitjana burgesia (perjudicats també per les conseqüències de la nefasta gestió espanyola de la crisi econòmica i de la política autonòmica) veien en aquests moments també en la independència una possible sortida als seus problemes. D’aquesta ampliació de la  base social implicada en la confrontació amb l’ofec de l’estat espanyol, sorgeixen les grans mobilitzacions dels anys 2006, 2007, les consultes sobre la independència, la manifestació del 2010 i les que a partir del 2012 són dinamitzades per l’ANC.

Dins el marc d’aquest moviment popular ampli per la independència, la Unitat Popular treu les seves forces, com hem apuntat, de les lluites i mobilitzacions socials i, en la mesura que aconsegueixi articular-se adequadament amb el moviment popular per la independència que hem descrit més amunt (a hores d’ara no ho ha fet encara d’una manera clara) el conjunt del moviment en podria sortir reforçat, de manera que la conquesta de la independència representaria un avanç més clar en un sentit favorable als interessos populars.

D’aquesta descripció general penso que en podem treure la idea principal segons la qual la dinàmica social no és tan simple com un canvi d’estil (de canviar d’un suposat estil resistencialista a un estil que seria més inclusiu). Cada nivell d’intervenció necessita el seu bagatge argumentatiu i les seves estructures organitzatives, més enllà de factors d’imatge. Tant en el nivell d’intervenció de la Unitat Popular, com el nivell de la Ruptura Democràtica per la Independència, cal que el llenguatge sigui entenedor i adequat al missatge que es considera que cal transmetre. Serà un discurs social més clar des del punt de vista econòmic i polític dins l’àmbit de la Unitat Popular; i discurs de radicalitat democràtica i de participació i de control democràtic de les grans decisions polítiques i econòmiques en la unitat d’acció de la Ruptura Democràtica per la Independència; i tots han d’ésser clars i entenedors. Les actituds que prioritzen formes i expressions en funció d’hàbits i modes d’una “secta” en lloc de mirar de fer-se entenedors pels destinataris reals de les classes populars, no fan altra cosa que frenar i obstruir l’avanç del moviment. 

Tornem, doncs, a la mateixa consideració que fèiem al final de l’apartat precedent. Per a pretendre articular una incidència política que modifiqui les correlacions al si de la societat, si es vol connectar amb els sentiments i influir en la capacitat de consciència i de mobilització populars, cal deixar de banda qualsevol mena de sectarisme 

Independentisme, nacionalisme i lluita nacional. Elements d’estratègia

L’independentisme no és només una mena d’autonomisme amb un simple canvi de nom: crec que és fonamental tenir clar que és un moviment en ell mateix, amb uns objectius, unes línies d’acció i també amb una estratègia propis. És per això que un bon nombre d’antics autonomistes que s’han trobat defensant recentment posicions independentistes mostren una certa desorientació.

Com tot moviment, el moviment independentista és una proposta política que necessita una formulació pròpia, o expressant-ho amb més precisió una orientació estratègica pròpia. I, en aquest sentit, cal partir dels elements fonamentals, cal que arreli en les contradiccions d’on neix el nostre moviment, que són:

- La contradicció nacional.

- La contradicció de classe.

La contradicció nacional es fonamenta en l’enfrontament de les classes populars i del conjunt de la nació oprimida amb els estats dominants.

I la contradicció de classe es fonamenta en l’enfrontament de les classes populars amb les classes dominants (compostes, en el cas d’una opressió com la nostra, per les classes dominants dels estats i els seus aliats al si de la pròpia nació.

L’independentisme ha anat creixent perquè s’ha esforçat per a combinar adequadament aquestes contradiccions en una mateixa lluita, que és única perquè es fonamenta en la mobilització d’una mateixa base social: les classes populars.

Aquesta estratègia reclama la consideració adequada del paper de l’estat com a instrument de dominació i també, en un altre moment, com a instrument de transformació social (un cop s’hagi aconseguit escapar de la dominació dels estats); i també cal considerar adequadament els diferents elements polítics i socioculturals que intervenen en la lluita nacional-popular. Ho desenvoluparem en l’apartat següent.

Afegirem així que l’agitació i la propaganda en la lluita nacional-popular no s’ha fonamentat en la simple exaltació nacionalista romàntica sinó que s’ha procurat sempre partir de la consideració que la nació no és altra cosa que un conjunt de persones que en política s’expressen a través dels seus objectius i reivindicacions. El moviment nacional-popular no es fonamenta en el nacionalisme d’exaltació romàntica però sí que té un caràcter nacional molt clar perquè es fonamenta en la defensa radical dels drets nacionals i també d’elements importants de la nació oprimida com la llengua pròpia que es reivindica com a llengua comuna de la societat nacional.

Si la lluita no està fonamentada nacionalment no podrà, arrelar, créixer i progressar. Els i les independentistes han de ser les persones més clarament defensores dels drets nacionals i més determinadament compromeses en la construcció nacional i en la tasca de garantir per a la llengua la funció d’instrument general de relació social dins la societat nacional.

Hi ha alguns sectors de l’independentisme  (o del sobiranisme) que no entenen aquest aspecte nacional de l’estratègia independentista i acaben fent-se feudataris de posicions espanyolistes. Hi ha molts exemples de posicions polítiques acomplexades que no volen assumir el caràcter nacional del moviment i acaben convertint-se en apèndixs de formacions no independentistes (**). Una línia política poc clara, tant en l’aspecte nacional com en l’aspecte social, pot reduir la capacitat d’incidència del moviment polític independentista tot provocant que augmenti al si del poble català la força de l’espanyolisme (si tractem l’àmbit de dominació d’aquest estat) i de les posicions conservadores. La contradicció principal és entre el poble català i l’estat espanyol i no saber abordar bé aquesta qüestió té conseqüències greus per a l’arrelament del moviment.

 Nació, estat i diversitat

Al llarg d’aquesta exposició he comentat diferents conceptes referents a qüestions polítiques, socials i culturals que influeixen en la definició de la línia d’acció de l’independentisme. Per a acabar convindria, a tall de síntesi, precisar els conceptes de nació, estat i diversitat tot intentant de veure com incideixen al el cas dels Països Catalans.

No insistirem en la diferència fonamental que la sociologia ha establert entre els conceptes de nació i d’estat, en el sentit que el primer designa un fenomen històric, social i cultural; i el segon una superestructura política. 

Un dels fonaments de l’independentisme dels anys 70 del segle passat va ser la definició dels Països Catalans com una realitat nacional. La verificació pràctica d’aquesta designació només es pot fer en termes relatius. Si les nacions són les diferents formes de la manera com les comunitats humanes es configuren geogràficament arreu del món, la nació catalana (els Països Catalans) és una de les més ben establertes tant en l’aspecte de la cohesió de la llengua i l’homogeneïtat en el dels referents culturals i les estructures econòmiques, com en les vies de comunicació internes que n’afavoreixen la interrelació. Les diferències intercomarcals són sovint més marcades que les que es consideren entre les regions històriques (Illes, País Valencià, Catalunya Nord, Franja de Ponent, Catalunya-Principat ...). En resum, podem dir que les diferències, entre les regions històriques,  apareixen actualment  sobretot a nivell ideològic (en la consciència política). Això vol dir, d’una banda, que els Països Catalans poden constituir la base d’un projecte polític nacional; i, d’altra banda, que per a incidir-hi políticament d’una manera efectiva, cal tenir en compte la situació de la consciència política que s’ha anat configurant a través de la història, una consciència que parteix de la suma d’elements interns (de com s’ha format la vida col·lectiva en cada regió històrica) i de qüestions externes (les agressions disgregadores dels estats espanyol i francès, principalment). 

Una de les contradiccions bàsiques, doncs, de la lluita de l’independentisme és la que s’estableix entre la nació catalana i els estats opressors. El paper de l’estat en el conflicte independentista és, doncs,  primordial. I ho és al llarg de tot el procés polític de conquesta de la independència. Tornarem sobre aquesta qüestió més endavant.

La consciència nacional té, per tant, un paper fonamental en la lluita d’alliberament nacional-popular. És per això que pensem que cal distingir entre dos referents ideològics diferents: l’exaltació nacionalista d’una banda; i la defensa i la construcció nacional, d’altra banda. L’independentisme dels anys 70 del segle passat no es va definir mai com a “nacionalista” perquè es considerava (i es considera encara) que aquest terme comporta un enfocament d’“exaltació nacional” que no s’adiu bé amb una acció política d’alliberament nacional-popular. Però l’independentisme nacional-popular ha estat, per aquesta raó mateixa, la línia política que ha defensat més clarament i amb més contundència la nació catalana de les agressions dels estats dominants

L’independentisme nacional-popular no es defineix, doncs, com a “nacionalista” però tampoc s’ha volgut definir com a “no nacionalista” perquè no són actituds que s’hagin de presentar com a contraposades. L’independentisme nacional-popular s’oposa a la ideologia del catalanisme conservador però considera que al si del moviment per la independència en el seu camí cap a la ruptura independentista hi ha d’haver l’aportació de diferents sectors populars i de diferents estats de consciència des dels més polititzats (que veuen la independència com un projecte polític) fins als més emocionals: tot ha de fer pinya cap a l’alliberament.

En aquesta mateixa línia l’independentisme nacional-popular és el que ha de tenir més clar el paper de la llengua com a element fonamental del moviment i del nou país que es vol construir. És per això que l’independentisme nacional-popular sempre ha formulat els objectius sociolingüístics a partir d’anàlisis objectives, sense evitar de posar sobre la taula les necessitats per al ple ús social de la llengua catalana com a llengua comuna de la societat.

La diversitat de la nació dels Països Catalans és doble, de  tipus històric i geogràfic (les regions històriques esmentades); i de bagatges culturals acumulats en les immigracions importants que ha rebut, sobretot d’ençà dels segles XVI i XVII (occitana, murciana, andalusa, amaziga etc.). El tractament polític de la diversitat de la immigració s’ha d’assumir per mitjà d’un coneixement i reconeixement d’aquesta diversitat d’aportacions dins una orientació de construcció de la nació catalana. L’aportació occitana va deixar un fort rastre en els cognoms catalans igualment com les immigracions de poblacions de llengua espanyola al llarg del segle XX, les quals han incidit en els usos socials del català a causa del marc legal i el marc ideològic desfavorable del franquisme i també del post-franquisme. Malgrat tot, una part molt important d’aquesta immigració ha adoptat i defensat l’ús del català com a llengua comuna de la societat catalana. En el cas de la immigració amaziga s’ha anat produint una consciència política de col·laboració franca amb la lluita del poble català a partir del fet d’autoreconèixer-se com a ‘catalano-amazics’ o ‘amazigo-catalans’, col·laborant en el reforçament de l’ús social del català sense renunciar a la fidelitat envers la seva comunitat d’origen, necessitada també d’un fort suport.

La diversitat constituïda per les regions històriques ha estat tractada políticament, d’ençà dels darrers temps, a partir de la consciència popular en cada moment i també partint de la confiança en la capacitat del poble organitzat en cada regió històrica. És per això que es defensa el Dret a Decidir per al País Valencià, les Illes i la Catalunya Nord, com a mitjà per a l’avanç de la consciència identitària pròpia i en la perspectiva d’una federació dels Països Catalans en la mesura que el poble de cada regió històrica ho decideixi. Des de la nostra concepció dels Països Catalans, no cal dir que l’independentisme nacional-popular es manifesta partidari de la federació dels Països Catalans. Però creu que cal partir del desplegament de moviments propis dins cada regió històrica.

Com a conseqüència del que he descrit més amunt se’n pot desprendre que per tal que l’independentisme es pugui estendre socialment, ha de comptar tant en la seva capacitat d’arrelament en les lluites i reivindicacions socials de tota mena de les classes populars, com en la seva capacitat d’erigir-se com el sector polític que defensa amb més força i claredat els drets polítics de la nació catalana i de la llengua catalana com a llengua de relació social de la societat. No fer-ho així pot comportar, com ja ho hem assenyalat més amunt, el risc de caure en una deriva no independentista o de veure’s desplaçat per altres sectors polítics regionalistes però possiblement proveïts de conviccions nacionals més clares i decidides.

* * * * *

Clouré aquest escrit fent alguna altra consideració en relació amb la importància de l’estat en la lluita independentista. L’estat és ara (en la forma principal dels estats espanyol i francès) el nostre principal enemic; i el nou estat català (la República tant la República federal dels Països Catalans, com la República del País Valencià, la República de Catalunya, o la República de Menorca, com ja s’han autoanomenat ara) és un instrument que cal considerar necessari per a capgirar la situació. Sense l’estructura d’un estat, en el context europeu en què ens trobem no podríem resistir les pressions dels nostres rivals i dominadors. És tan sols una de les consideracions serioses que ens haurien d’impedir de caure en formulacions idealistes segons les quals es podria aconseguir una nova societat sense recórrer a cap mena de poder de tipus estatal. 

 ------------------ ---------------

(*) vegeu a Llibertat.cat la informació recent sobre Marjada de Mallorca i sobre la jornada  “Un esborrany de país ..”.

(**) N’és un bon exemple l’article recent de la militant del col·lectiu polític Endavant, Laia Altarriba, que ha exposat, d’una manera molt clara, aquests enfocaments mancats de perspectiva independentista en el seu darrer article “Rearmar-nos per al combat”.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid