La polèmica sorgida arran de la proposta “3 repúbliques, 1 confederació” ha tingut, almenys, una virtut: ha fet visible fins a quin punt una part de l’independentisme (o més àmpliament el sobiranisme) dels Països Catalans viu instal·lat en una greu crisi de pensament polític. No perquè defense objectius ambiciosos —això és legítim i necessari—, sinó perquè sovint substitueix l’anàlisi concreta de la realitat per una concepció quasi ètnica, essencialista i autoreferencial de la nació, com si la simple repetició de consignes poguera reemplaçar l’estratègia.
Una part dels polemitzadors no ha intentat discutir seriosament la proposta. No ha analitzat si pot ajudar o no a desbloquejar l’atzucac actual del sobiranisme, especialment al País Valencià. Ha optat per una resposta de caràcter gairebé tautològic: “Catalunya és Catalunya”, “els Països Catalans són els Països Catalans”. És a dir: l’afirmació ritual d’una identitat convertida en argument suficient.
Però la tautologia és la negació mateixa del pensament dialèctic.
Dir que “Catalunya és Catalunya” o que “el País Valencià és el País Valencià” no explica res. No ajuda a entendre les contradiccions internes de la realitat nacional compartida. No explica les diferències de consciència política entre Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. No explica les realitats socials diferenciades, ni les distintes correlacions de forces, ni els processos històrics desiguals, ni les diferents referencialitats polítiques existents als nostres territoris. És simplement una fórmula circular que pretén substituir la política per la reafirmació emocional.
I és precisament contra aquesta mena de simplificacions que s’alçaven els grans pensadors revolucionaris del segle XX.
Lenin, a L’esquerranisme, malaltia infantil del comunisme, advertia que una de les formes més estèrils de radicalisme consisteix a convertir les consignes en absoluts abstractes desvinculats de la realitat concreta. El revolucionari immadur —deia, en essència— substitueix l’anàlisi material de les contradiccions socials i polítiques per la puresa verbal. Acaba refugiant-se en la superioritat moral mentre renuncia, conscientment o no, a transformar la correlació real de forces.
La crítica leninista continua sent extraordinàriament actual per a una part de l’independentisme contemporani. Quan la política deixa de mesurar-se per la seua capacitat d’ampliar hegemonia social i passa a mesurar-se només per la intensitat retòrica de les consignes, el moviment entra en una dinàmica autoreferencial i estèril. L’esquerranisme infantil que criticava Lenin reapareix així, sota noves formes, en sectors que confonen radicalitat amb incapacitat d’intervenció efectiva sobre la realitat.
I la realitat és tossuda.
Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears comparteixen llengua, cultura i un mateix espai històric nacional. Però han evolucionat durant segles com a subjectes polítics diferenciats, amb formes de consciència nacional desiguals i amb estructures polítiques i socials distintes. Negar aquesta evidència no és radicalitat: és idealisme.
Ací és on la proposta “3 repúbliques, 1 confederació” intenta introduir un debat que alguns semblen voler evitar. No es tracta de negar els Països Catalans, sinó precisament d’intentar fer-los políticament pensables i factibles en les condicions reals del segle XXI. No des de la nostàlgia doctrinària ni des del maximalisme verbal, sinó des de la dialèctica entre realitat existent i l’horitzó emancipador.
Joan Fuster, tan citat com sovint simplificat, probablement entendria millor aquesta necessitat del que alguns dels seus autoproclamats guardians estan disposats a acceptar. Fuster no era un sacerdot de les essències nacionals. Era un intel·lectual radicalment crític, profundament antidogmàtic i extraordinàriament atent a les mutacions de la realitat.
La simplificació i infantilització posterior del seu pensament ha acabat convertint un autor incòmode per als colonitzadors en una icona litúrgica. Però Fuster desconfiava dels catecismes. La seua ironia corrosiva anava dirigida precisament contra totes les formes d’autocomplaença ideològica. Quan afirmava que “tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”, no estava proposant un dogma immutable. Estava formulant una exigència de responsabilitat política i de lectura rigorosa de la realitat.
Potser el millor homenatge que podem fer hui a Fuster no és repetir-lo mecànicament, sinó aplicar el seu mètode: observar la realitat sense autoenganys, pensar-la críticament i actuar políticament sobre les seues contradiccions.
I les contradiccions existeixen.
Mao Tse Tung insistia, a Sobre la contradicció, que tota realitat està travessada per contradiccions múltiples i desiguals, i que el fracàs polític sovint neix de la incapacitat de distingir la contradicció principal de les secundàries. Aquesta reflexió continua tenint una enorme utilitat per entendre l’atzucac actual del sobiranisme.
La contradicció principal avui al País Valencià no és entre “fusterians ortodoxos” i “confederalistes”. La contradicció principal continua sent entre subordinació nacional i capacitat democràtica de decidir; entre dependència colonial i sobirania popular; entre espanyolització política i reconstrucció d’una consciència popular valenciana emancipadora. Però una part de l’independentisme sembla més preocupada per vigilar la puresa doctrinària del llenguatge i el seu espai de confort (cada dia més reduït) que per construir una majoria social capaç de disputar l’hegemonia.
I ací apareix una altra aportació fonamental: Gramsci.
Gramsci entenia que les identitats nacionals no són essències immòbils, sinó construccions històriques en permanent transformació. La política transformadora no consisteix a venerar abstraccions identitàries, sinó a construir hegemonia sobre el terreny concret de la societat real. Sense hegemonia social i cultural al País Valencià no hi haurà articulació nacional viable als Països Catalans. I l’hegemonia no es decreta ni emergeix espontàniament de les consignes: es construeix pacientment sobre les formes de consciència realment existents.
Durant massa temps, una part de l’independentisme valencià ha confós desig amb realitat. Ha cregut que la simple reafirmació simbòlica podia substituir el treball feixuc i difícil de construcció de centralitat política. Mentrestant, l’espanyolisme —de dreta i sovint també d’esquerra— ocupava el sentit comú majoritari de la societat valenciana.
Per això hem defensat des del 2013, que al País Valencià cal situar el dret a decidir al centre del debat polític, i la necessitat d’assumir una idea que podríem formular, manllevant Fuster, d’aquesta manera: la realitat social, política i de consciència ha de ser la mesura de tota política.
No el desig.
No la litúrgia militant.
No la identitat convertida en teologia.
La realitat.
Perquè la política emancipadora no consisteix a protegir paraules sagrades. Consisteix a obrir possibilitats històriques reals.
La proposta “3 repúbliques, 1 confederació” naix exactament d’aquesta necessitat: obrir el debat de bat a bat, superar bloquejos mentals i intentar pensar una articulació compartida i, almenys potencialment realitzable, entre Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears que siga democràticament viable, socialment expansiva i estratègicament intel·ligent.
Les confederacions, històricament, no han nascut de la uniformitat sinó del reconeixement mutu entre subjectes polítics diferenciats que decideixen cooperar lliurement. Reconéixer aquesta pluralitat no és fragmentar res. És assumir la realitat per poder transformar-la.
Ho Chi Minh afirmava que la política revolucionària exigeix combinar fermesa en els objectius i flexibilitat en els mètodes. I el Che Guevara advertia igualment contra el dogmatisme que separa els moviments populars de les masses reals. Quan un moviment deixa de parlar amb la societat concreta i només parla per als convençuts, entra en una dinàmica de marginalitat autocomplaent.
Potser aquesta és la gran qüestió que el debat actual pot posar damunt la taula: volem construir una proposta capaç d’avançar en la realitat existent o preferim continuar refugiats en la comoditat emocional de les consignes autosuficients?
Perquè la història ens ensenya una lliçó incontestable: els moviments emancipadors no fracassen només per la força dels seus adversaris. També fracassen quan deixen de pensar.
